El nom del meu pare el veies en el plat del sopar, samagava a la fruita que es podria al rebost, a la paret hi corria un dragó i la mare cridava dient que hi tornava a haver ratolins, les tovalles ballaven i els coberts picaven entre ells, les orelles sem tapaven fins que no sacabava el soroll. El nom del meu pare ens intimidava, quan el respectàvem, li agafava per marxar durant setmanes, acorralant-nos entre la incomoditat i la por. Però si ens entossudíem a oblidar-lo sortia de la nevera, del calaix on hi havia els seus medicaments caducats. Es plantava davant de la taula parada, lhome que havia estat el meu pare mirava la nostra vida i ho continuaria fent sempre. Es colava per les canonades que no havíem reparat, seia al seu lloc per no deixar-lo buit i es reia de la vergonya amb què liquidàvem els àpats. El meu pare vigilava la casa com un guardià, però lhavia abandonada com un covard, i cada dia continuaven passant totes dues coses, a la tarda era un ritual feixuc, a fora plovia i el vespre servia per acabar els deures, engegar la televisió i encantar-nos davant dels anuncis.
Tu creus que és mort?, em preguntava la mare, i més enllà de les parets els balcons sinundaven, sense que de les nostres boques en sortís ni una paraula. En canvi, dèiem: les vores daquesta truita han quedat seques, mama recordes el text de llatí? He tret un set pelat, demà he de comprar fundes noves per a les cadires. O també: matar els dragons porta mala sort, que nhi ha més? I sentíem les rates. Un dragó, només un, samagava darrere la vitrina de fusta de cirerer de la cuina, sortia a les nits caloroses, no ens feia cas i nosaltres tampoc. La Sara mhavia explicat que havia trobat un cau de rates sota laigüera, preferien les zones humides, així que no era estrany que haguessin envaït casa meva amb laigua. A casa seva les matava el seu pare. A casa meva, jo.
Entre el capvespre i lhora de sopar, labsència del pare em tornava a visitar. Obria el balcó esperant que el temporal es filtrés pel trespol i rebentés les esquerdes de la paret, suplicava que la tramuntana es transformés en un huracà que tirés el rellotge i les cadires a terra, i que semportés volant el llit, els coixins i els llençols. No vols saber en què mhe convertit de gran, no tinteressa?, li preguntava, i ningú em responia. Les regles tacaven els llençols i al matí mafanyava a fregar-los amb un sabó blanc que feia olor de bugada, amb la part de darrere del fregall.
De mica en mica, durant els anys precedents, el meu pare ens va anar acostumant a la seva desaparició. Shavia començat a morir el dia que va néixer, com tothom, però en un moment donat havia decidit enganyar aquesta descomposició, es devia haver sentit omnipotent baixant les escales per interrompre-la, tancant la porta darrere seu i acomiadant-se de mi i de la mare i de lolor daigua resclosida que ara hi havia en comptes dell, en forma de vapor i ràfegues de vent. Desaparèixer, escollir un punt en el temps i tancar la trapa darrere teu, deixar anar persones i coses, al capdavall el vent de ponent erosionaria els records amb la mateixa violència amb què sobstinava a solcar les parets.
Avui ha tornat el papa altre cop, intuïa la mare per la postura amb què masseia a taula, precipitada a la cuina des dun univers equivocat per lexistència que seguia el seu pas, amb lesquena corbada i una mirada cansada que les nenes no haurien de tenir. Era aquí fa un moment, tu també lhas vist?, cridava la velocitat amb què macabava el menjar, per perdre-la de vista com més aviat millor. Però no, li deia: gràcies, no en vull més, dimecres sempre fan la mateixa pel·lícula, si em compressis una moto no arribaria tard a linstitut.
Mentrestant, des del cim duna pila de centres de taula de laixovar, el telèfon em va avisar: quatre missatges. No prous perquè el meu marit, alarmat, trenqués el costum de no trucar-me, però sí per respondre-li. Vaig tornar a pensar en el nostre costum: vivíem amb la idea que en el nostre matrimoni existien dues persones distants, una i una, properes o llunyanes, enganxades o separades, però sempre dues, mai una de sola. Vivíem així des del primer dia, evitant la fusió: dues columnes que suportaven el mateix pes. Crèiem que repartir-nos-el sense fer preguntes era una bona manera destar un al costat de laltra més temps del que ens hauria permès la passió o la simbiosi. En el nostre matrimoni, el manteniment i la durada no eren un simple mitjà, sinó un objectiu. Volíem estar junts eternament, per això procuràvem no cansar-nos lun de laltra. Vaig tornar a pensar en la nostra última nit. Des de Messina em quedava tot molt llunyà, tant el meu somni daigua com el llit on el nostre matrimoni sofegava per falta de desig. Quan ens separàvem, en Pietro i jo tornàvem a ser dues mònades, dues meduses empentes pel propi corrent. Quan sortíem de viatge respectàvem la vida de laltre, sense gelosia ni pensar malament: superar aquest límit hauria significat fracassar, i nosaltres no volíem fracassar. De dia aconseguíem no caure, però de nit no hi havia manera. En les meves falses històries reals, un cop vaig escriure sobre una parella que havia deixat de practicar el sexe: eren joves i es van alarmar, vaig dir que ell tenia un trastorn nerviós i ho vaig fer anar de tal manera que tingués un final feliç. Sabia que en Pietro lescoltaria, sempre escoltava el meu programa. Al cap de dues nits, sem va acostar com si busqués una compensació. I com si shagués preparat aquella trobada, em va abaixar els pantalons del pijama i vam fer lamor com desconeguts, un amor silenciós i venjatiu.
Vaig mirar la pantalla.
El meu marit havia escrit: «Tot bé?».
I també: «Ha arribat una carta certificada i lhe oberta, than pagat les factures pendents de lany passat».
I també: «Segur que estàs bé?».
I també: «No em facis patir».
Les mònades aquesta vegada no shavien desenganxat del tot, les meduses no nedaven en corrents oposats. El meu marit havia notat que aquest viatge era diferent, hi era i feia preguntes. En canvi, vaig pensar que seria millor obviar la seva existència durant el temps que passés al pis, vaig pensar que no havia dexistir ningú fora dels meus problemes i la meva memòria.
Abans dadormir-me, em vaig disculpar amb cent nou caràcters: «Em sap greu, la casa està pitjor del que em pensava, trigaré una mica més però estic bé, i la meva mare també».
SEGON NOCTURN
Camino enmig del blanc i una mica més enllà camina ma mare amb el cap amagat sota un barret i una bufanda vermella, al costat hi ha una dona que no reconec. Mig enfonsada a la neu, dins duna samarreta pastel que em deixa els braços a laire, les saludo i ric, ric ben fort fins que em passo la llengua per les dents, que cauen una rere laltra. Estranyada, em miro des de fora i veig la boca duna àvia, ja sense defenses, una boca buida i plena de cicatrius. Un implant a les genives a laltura del premolar resisteix, sòlid. La massa dincisius, ullals, premolars i queixals esmicolats té gust de saliva i medicaments, hi deu haver sang. Em veig reflectida en linforme de la meva radiografia dental. Dents: mala sort. Gats: males llengües. Mhe de despertar. Dents o neu? Despertat, despertat. Em desperto enmig duna llum cansada.
Porto la mateixa samarreta de tot el dia, en faig una bola i la llanço, arriba a tocar del balcó, maixeco a agafar-ne una altra de neta i torno al llit.