Quan em quedava sola en una casa que no era meva em bellugava en una mena de paràlisi, amb la precaució dobeir i la mirada severa dels propietaris absents al clatell. Si em recomanaven que em tragués les sabates caminava descalça, si patien perquè no es trenqués una cosa jo ni mhi acostava, com si realment em poguessin recriminar que infringia les seves regles. Conscient daquella tensió, intentava que no macollís mai ningú i quan viatjava sempre triava hotels anònims, llits amb els cobrellits de color de carmí i aquarel·les de paisatges als capçals, habitacions neutres, no invasives, on portar els meus malsons i linsomni. Buscava consol estant sola, tot i que no ho estava mai. Dençà que tinc memòria no he estat mai sola, sobretot a la casa de Messina. Allà, fins als tretze anys, la meva soledat estava habitada per les presències dels pares de la meva mare, que havien mort tots dos abans que jo nasqués. La casa lhavíem heretada dells, i durant molt de temps no es van resignar a deixar-la. Reapareixien un cop a lany, per Tots Sants, però tenia la sensació que sempre vetllaven, fins i tot en els moments més íntims, al lavabo o mentre em deixava endur per fantasies secretes.
En aquella mateixa cuina, la Sara, la meva amiga dadolescència, em va explicar que sho havia muntat amb dos nois alhora. La nostra relació estava a les acaballes, érem a tocar dun daquells abandons inevitables que marquen les amistats abans darribar a ledat adulta. Érem testimonis luna de laltra daquells anys de què ens avergonyíem i que hauríem preferit oblidar. Aquella tarda, una de les últimes, ens faltava poc per ser majors dedat i jo lenvejava per haver fet allò que jo no matreviria a fer mai. Si hagués intentat divertir-me, els morts de la família shaurien presentat als peus del llit per mirar-me fixament en silenci, nestava segura. Els morts són jutges gelosos de tots els actes que ja no poden fer, dels errors que ja no poden cometre, de les diversions dels supervivents. Els morts de la meva mare shavien quedat a la casa amb lobjectiu específic de conèixer-me, la neta que va néixer després del traspàs. El meu avi, interceptant el primer ictus just abans que es manifestés, va acostar el cotxe al voral i es va deixar morir a lautopista, amb els quatre intermitents posats; la meva àvia va caure malalta al cap duns mesos, tenia un càncer; i així la casa va acabar en mans de la seva única filla, la meva mare. Els dos ancians ens venien a visitar la nit de Tots Sants, quan jo deixava el pa i la llet preparats a tau-la. Lendemà al matí em trobava que shavien begut la meitat de la llet i shavien menjat la meitat del pa, un sobre amb un bitllet, els dolços dametlla amb forma dos de mort, durs i impecables, que jo rosegava fent-me mal a les dents, i la típica fruita de massapà, intacta perquè era tan dolça que feia vomitar. Per atipar-te només calia mirar-ne la perfecció: esculpida i acolorida amb for-ma de figa de moro, de grans de raïm i de talls de síndria. Que fos la meva mare qui fes el paper dels morts i fes tota la comèdia no feia que aquella visita nocturna resultés menys verídica. Aquesta era la mort que jo coneixia fins als tretze anys: una línia recta i cega que tenia a veure amb lherència i linevitable pas del temps, un lloc don les persones només tornen un cop lany per una festa, un fet desafortunat però, al cap i a la fi, fèrtil. Era així, i no em feia por.
Després, un dematí, el meu pare va desaparèixer.
No com els avis que ja shavien fet grans abans que jo nasqués, no com quan un accident o un infart posen fi a una vida. La mort és un punt tancat, mentre que la desaparició és la falta de punt, dun signe o altre de puntuació al final de les paraules. Qui desapareix redissenya el temps i per a qui sobreviu comença un cercle dobsessions. El meu pare, aquell matí, havia decidit esfumar-se, va tancar la porta davant meu i de la mare, que no ens vam merèixer cap comiat ni explicació. Després dunes quantes setmanes dimmobilitat al llit matrimonial, shavia aixecat, havia aturat el despertador a les sis i setze i havia sortit de casa per no tornar mai més.
A un quart de vuit em vaig llevar per anar a escola, aleshores estava acabant la segona etapa, i vaig anar al lavabo a dutxar-me després de creuar el passadís com havia fet tota la vida, com el travesso encara ara dadulta: amb calces, samarreta, descalça i tres quartes parts de mi encara endormiscades. A la taula de la cuina hi havia la llet i les torrades, però passant per davant de lhabitació gran vaig notar una absència (la insuficiència dun lloc, el seu no ser suficient: ni lhabitació presó havia aconseguit frenar-lo). Feia temps que el meu pare llanguia entre els llençols, amb un dolor psíquic, del qual ningú mexplicava res, però jo nintuïa moltes coses. Sabia que era allà, i que després de lescola faria veure que havia dinat amb ell. Sabia que no menjaria i sabia que donaria una altra versió dels fets, tant a mi mateixa com a la mare. Però aquell matí, en lacte de no mirar hi havia una percepció dirrevocabilitat.
Mhe preguntat moltes vegades si aquesta reconstrucció és un relat que em vaig inventar després, afegint el que vaig descobrir a la tarda, és a dir, que el meu pare se nhavia anat, però aquella sensació falsa va acabar essent més certa que la mateixa veritat. La memòria és un acte creatiu: tria, construeix, decideix i exclou. La ficció de la memòria és el joc més pur que tenim. De tornada cap a casa, des del fons del carrer vaig sentir la fúria que hi havia a casa, la vaig notar tan bon punt vaig trencar la cantonada, i també els plors de la meva mare. Cridava el nom del meu pare. Encara no havia entrat que ja va començar a escridassar-me i atacar-me: el teu pare ha marxat, el teu pare ens ha deixat. Tot i que a la comissaria ens havien dit que havíem desperar setanta-dues hores per denunciar la seva absència, ella no volia esperar ni un dia per fer-me saber allò que ella ja sabia, allò que totes dues sabíem: un home deprimit shavia allunyat conscientment i per sempre de la vida i de nosaltres dues.
Així, a tretze anys em vaig convertir en la filla dun desaparegut: els morts de veritat es moren, els enterren i els ploren, mentre que el meu pare va desaparèixer de la nit al dia. I per a ell no hi hauria cap 2 de novembre ni cap calendari, no en tindria més, i la meva mare i jo tampoc. Aquell any no vam celebrar el Dia de Difunts i els avis no ens van venir a visitar. Com a recompensa, a mi em va venir la regla per primer cop justament el dia 2. Pel que fa a la casa, es va convertir en un lloc sagrat on el meu pare podia tornar en qualsevol moment, i ara la mare se la volia vendre. Què sen faria, el dia que es presentés a la porta, fos com a viu, com a zombi o com a fantasma, reclamant la seva meitat del llit i el seu lloc a taula?
Lolor de cafè cremat em va transportar al present, vaig clavar els ulls a la paret de la cuina, lúnica de la casa confrontant amb una altra casa. Hi havia viscut una família de cristians evangèlics que feien molt de xivarri. A la nit, la mare i jo els sentíem cantar. I quietes al sofà com si fóssim objectes decoratius, miràvem la televisió, atrapades en nosaltres mateixes, simulant que estàvem senceres, com si sempre haguéssim estat nosaltres dues soles, nosaltres dues i prou. Canten, pensava amb els ulls clavats al telenotícies. Provava dimaginar-me set persones intentant alabar Déu al voltant duna taula. Germans, germanes, una mare i també un adult, el pare, aquella paraula ara tan dolorosa.
Has cremat el cafè em va dir la mare tot entrant a la cuina amb una bossa plena de verdures.