Mentre vivia aquí respirava bé vaig insistir.
I en els ulls de la meva mare va aparèixer una immensa satisfacció. Mentrestant, el meu cansament es va transformar en son, així que li vaig demanar que sopéssim més dhora i després, finalment, em vaig tancar a la meva habitació.
Cada cop que feia un moviment salçava pols de les lleixes de fusta clara plenes de llibres, dels quals nacariciava la contraportada, del coixí i de les fotos emmarcades per on passava el dit, del cobrellit de tela rosa que vaig enretirar per estirar-me: el matalàs shavia quedat petit, mhauria hagut de tallar els peus a laltura dels turmells. Aquesta idea em va fer riure, mhi vaig deixar caure i vaig apartar coixins i llençols. De moltes de les edats que havia tingut no en tenia cap record però, en canvi, recordava la història de la cistella de vímet on mhavien posat per marxar de lhospital el dia que vaig néixer. I també la típica història de la manta blava de llana regal duna cosina per celebrar el meu naixement, una cosina que la meva mare no suportava perquè el seu promès era fat i rabassut, de cuixes curtes i grosses, que repetia sovint amb cara dangúnia shavia presentat a lhospital amb una armilla de pell i a ella, que acabava de parir, aquella olor de gastat li va fer venir ois. A la meva mare li encantava la cistella i odiava la manta. Estava acostumada a projectar sobre els objectes el que pensava de qui els havia tocat. Entre la cistella, a terra, i la manta, damunt de la calaixera, havia de trobar el meu lloc per dormir.
Als calaixos encara hi havia la meva roba interior, vaig agafar una samarreta i vaig tancar els ulls per no sentir laplec de totes les coses.
PRIMER NOCTURN
Em desperto amb àcars als pulmons. Ànsia o asma, no hauria hagut dacceptar dormir aquí, tornar sempre és un error. La pols o el mal de mar, no puc respirar, vaig anar a dormir massa aviat.
Soc una dona adulta atrapada a les fosques amb les nines de la seva infantesa. Les altres famílies nhaurien conservada una com a molt, però la meva mare va decidir guardar-les totes. Nhi ha una dasseguda a la cistella, al mateix lloc que jo mateixa de nadó, parpelleja en la foscor.
Les cases dels meus companys de classe estaven tan buides que quan hi entrava semblava que es desenganxessin de terra; els propietaris tenien la llibertat de deixar-les en qualsevol moment, mentre que la mare i jo, a casa nostra, amb prou feines caminàvem, encadenades pels objectes que no llençàvem. Ho guardàvem tot, no pas per celebrar el passat sinó per aprofitar-los en un futur. Allò que havia tingut un ús en el passat podia tornar a ser útil, calia tenir fe en els objectes i no cometre lerror de llençar-los. Nosaltres no els conservàvem per recordar, sinó per esperar. Tots els objectes tenien la seva funció i ens feien xantatge, i ara són al meu voltant mirant-me.
El pijama de ratlles de quan tenia tres anys, conservat per als fills que no he tingut. Laixovar i la coberteria de plata ennegrida, els llums de sostre embolicats amb draps blancs, per a la vida matrimonial i la casa nova que a Roma no he comprat. Els guants de boxa femenina, que només van servir per a quatre classes esgotadores en un gimnàs amb terra de goma, fins que vaig entendre que em podien entrenar a qualsevol cosa menys a defensar-me; com a màxim, hauria après a no ser la més dolenta. I vinga objectes, desenes i centenars, de tota forma i dimensió, titelles, llibres, joguines de plàstic de colors, pintes de fusta, capses de vestits. Conservava i patia la voluntat de conservar, esperava i patia la voluntat desperar.
Ara lhabitació està saturada desperança inutilitzada.
Per les persianes entra una ràfega de vent, el xaloc semporta les fulles seques de làloe del balcó que està mort de calor. Si tanco els ulls, aquell balcó desencadena els records.
Un. Fent pipi entre les plantes, una nit que vaig arribar beguda després de fer una foguera a la platja amb amics i sense forces per travessar el passadís i arribar al lavabo.
Dos. A trenc dalba sentia soroll de cavalls pel carrer, em pensava que somiava que passava un carro o una carrossa, quan em despertava ho explicava a la mare i ella feia que sí amb el cap sense creure-sem. Una nit, mirant per la finestra, vaig descobrir que provenia de curses clandestines: els delinqüents de la barriada del costat tancaven els carrers i els convertien en un pal·li mafiós, la gent apinyada apostant per genets menors dedat i equins moribunds. El meu barri submís, atrapat entre els palaus senyorials del centre i les cases populars del turó, que havia nascut i crescut disculpant-se per lanonimat, ara estava envaït per uns i altres, i sanaven alternant. Tanco els ulls encara més fort, és una història desagradable.
Tres, lensurt. Una nit, quan ja havia decidit que me nanava i estava a punt dacabar les maletes definitivament, vaig sortir al balcó a fumar. Unes passes que venien del carrer em van fer abaixar la mirada: un noi amb la caputxa de la dessuadora posada i les mans a les butxaques es va aturar, va mirar a dreta i esquerra, es va ajupir de cop per deixar una cosa sota un cotxe i va fugir. En aquella època el barri estava infestat de petits traficants de droga, que aprofitaven la foscor de les voreres perquè els fanals no funcionaven. Vaig entrar, vaig tan-car les persianes i els porticons, exagerant la por: si aquell noi hagués alçat la mirada i mhagués vist al balcó, com a mínim mhauria matat, tenia por, i per consolar-me em deia que me naniria, me naniria, me naniria
Quatre. Bé hi ha dhaver un quart record, encara que sigui poca cosa. Res a fer. La nit porta records urticants, insomni i desesperació. Pensar en el sexe em podria ajudar, si em pogués concentrar.
El son torna amb els consells de la meva mare. No taboquis al balcó, que trontolla, aviat haurem darreglar la façana, també. Això ja no és problema teu, li vaig respondre esquivant el seu futur, si lhas de vendre, no?
LA LLUM BLANCA DE LESTRET
Em van despertar la calor i les veus del matí, vaig buscar el peu den Pietro i mentre estirava el meu en el buit vaig recordar que era al meu llit de joveneta, que estava sola i que encara no li havia dit res. No ens agradava parlar per telèfon quan érem lluny, ni a mi ni al meu marit, havíem fet un pacte de no envair-nos, així quan les nostres vides estiguessin lluny poguéssim agafar camins diferents, tots els camins possibles. «Bon dia», vaig escriure, estava tan endormiscada que em fallaven els dits i premia les tecles amb els ulls mig tancats. «Jo estic bé, espero que tu també». La falta de linterrogant era el senyal: no estàs obligat a respondrem, ja sé que hi ets.
Pel carrer, dos pisos més avall, el tub descapament en mal estat duna moto reduïa velocitat, una noia cridava algú en veu alta i des del balcó de davant se sentien els cops destores que algú estava espolsant al sol. A lhabitació, la llum va alçar massa la pols, els objectes van quedar ben perfilats, els pensaments recuperaven lordre. El record de linsomni em va fer alçar de cop, espantada: era millor que mespavilés, que no em quedés més al llit després duna nit tan difícil.
Vaig travessar el passadís descalça, amb les calces i la samarreta que mhavia posat per dormir. A la cuina, da-munt del forn apagat, un full de quadradets al bec de la cafetera amb la lletra prescriptiva de la meva mare i limperatiu duna sola paraula: «Engegar». En passar per davant de la seva habitació mhavia fixat que era buida, però tampoc em calien proves. Sabia perfectament que estàvem soles, la casa i jo.