El contrapès de la por més fosca sempre és una lleugeresa inesperada, per això em van venir ganes de fer lamor com si haguéssim pogut devorar-nos, com al principi. Em vaig girar i vaig començar a acariciar-lo fogosament, però ell va fer un soroll que va interrompre el ritme de la seva respiració, mentre el seu cos es contreia per defensar-se. Ens podíem tocar i abraçar-nos, però la possibilitat de fer lamor ens encongia com si fóssim animals atemorits: no significaria que ens tinguéssim més confiança sinó menys, perdríem aquell mínim dintimitat corporal que ens havia costat tant daconseguir. Ens coneixíem massa bé per desafiar el pudor de veurens nus, una visió davant la qual ni lun ni laltre aconseguiríem deixar-nos anar, no perquè no trobéssim que el cos de laltre no fos bonic o atractiu, sinó perquè no sabríem què dir-li ni com fer-ho, ara que entre nosaltres dormia aquell diccionari inservible.
Jo també em vaig arronsar, cap a laltre costat, i li vaig donar lesquena altre cop. Li vaig agafar la mà i me la vaig posar a laltura del melic, rumiant amb els ulls oberts. Vaig pensar que li estava agraïda per aquell consell de feia deu anys. A les meves falses històries reals, hi posava una part del meu dolor i laigua que vessava del passat, i esperava que escriure fos suficient per salvar-me, però després arribava un xiuxiueig, em pertorbava una veu que em suggeria que amb la gratitud no nhi ha prou perquè un matrimoni no faci aigües.
I així, en aquell insomni que no sacabava mai, entre la meva suor, la respiració regular den Pietro i la por dun naufragi esperava el trenc dalba que no arribava mai. Però tot acaba arribant, tard o dhora, a destrossar les persones que hem estat o que ens pensàvem que érem. Amb la primera claror em vaig llevar en silenci, li vaig fer un petó als llavis i men vaig anar cap a lestació deixant-lo en el son.
PRIMERA PARTELS NIUS NOMÉS ES FAN ON HI HA BRUTÍCIA
Empesa per la gentada que desembarcava del ferri, vaig passar per les portes giratòries i vaig veure la meva mare. Portava un vestit clar i curt fins als genolls, shavia deixat créixer els cabells fins a sota les espatlles. La cara, tot i que els seus seixanta-vuit anys lhi haurien pogut deixar marques, semblava la duna joveneta. El seu cos magre es va interposar entre el meu i lilla, tot fent-me dentrada a la ciutat. Notava que a mesura que creixia que envellia sassemblava més a mi, ni que la filla fos ella; em va somriure amb una ingenuïtat com la que jo tenia temps enrere, i així vaig descobrir que no lhavia perduda, que només lhi havia deixada en herència a ella. Em va preguntar com havia anat el viatge i per què havia preferit anar amb tren i no amb avió. Per a mi era normal pujar a un vagó a Roma, esperar que es veiés la mar des de la finestra, baixar a lestació de Villa San Giovanni per tallar lEstret pel mig amb la llum de setembre, gaudir de les crestes de les onades que feia el xaloc, seure a la gatzoneta en el pont entre els desconeguts que fumaven recolzant-se a la barana i escollir un punt entre Scilla i Cariddi i posseir-lo amb la mirada durant tota la travessia. La travessia: una raó per la qual valia la pena tornar-hi.
El sol va il·luminar el rètol de plàstic dun supermercat abandonat. «Benvinguts a Sicília», em van rebre uns llums que estaven apagats des de feia deu anys. I ràpidament i en silenci vam deixar la zona portuària.
Entre carrers dedicats als mites del mar, el carrer Colapesce i el de la Fata Morgana, ens esperava la casa. No era sinó un afegit lleig i tardà a un palauet dèpoca, una corona de plàstic cenyida al cap duna reina original; testimonis de la decadència eren les restes de frisos dels balcons de sota, un lleó de cabells daurats i esquerdats, símbols nobiliaris destenyits i descolorits i persianes verdes de fusta mig penjant. Hi havíem viscut juntes durant més de vint anys, des del dia que vaig néixer fins que men vaig anar a Roma; la infantesa i ladolescència shavien quedat vetllant la casa com orenetes, que per cert vaig sentir com espetegaven les ales, fora de temporada, mentre la mare regirava la bossa buscant les claus. Cada primavera feien niu a la façana del palau de davant. Quan era petita, a les tardes, espiava des de darrere les persianes lamuntegament de fils negres. Al matí, tan bon punt marxava a escola, en buscava un digual sota el meu balcó. Amb linstint ferotge dels nens sentia que la primavera era lestació de la mort i de la terra que es podreix sota la celebració de les flors. Però com que volia participar en aquell engany i els seus perfums, pregava perquè alguna oreneta escollís casa meva com a espai de trànsit. Per què no saturen a casa nostra també?, protestava entrant al cotxe, i la mare, distreta, més enfeinada fent marxa enrere que no pas calmant-me: val més així, només fan nius on hi ha brutícia.
La vaig tornar a mirar i havia trobat les claus.
En què penses? em va preguntar.
Ten recordes del ninot? em va venir al cap, i ella va riure.
Era com li dèiem al veí de davant, un home que es passava la tarda mirant pel balcó, sobre el niu que els ocells estaven construint, del qual ell no sabia res. Shi passava el dia, desconeixedor que tenia animals que no paraven quiets sota els peus, un home amb una cara rodona i tendra com una nina. Quan la mare va obrir la casa érem tres: entre nosaltres shavia interposat lantiga complicitat dun dels nostres malnoms, una criatura que només vèiem ella i jo.
Entrant vaig sentir lolor dhumitat de les parets, barrejada amb la de la pols. Vaig pensar en el meu marit i em vaig aferrar a la seva imatge: encara era a la feina, ja estava cansat de tot el dia, li hauria dhaver enviat un missatge per dir-li que havia arribat.
Ràpidament, la casa em va reclamar.
Lhabitació on havia dormit, jugat i estudiat shavia quedat aturada en el temps. El terra i les parets eren plenes del magma dels objectes escampats des del quarto del terrat, que la meva mare havia buidat abans que jo arribés. Una habitació morta, envaïda per onades de records.
No hi havia lloc ni a lestudi ni a la sala destar, són plens de runa es va justificar, amb aquell to de veu de les persones que no es volen equivocar mai.
En efecte, a les altres habitacions el diluvi destuc blanc shavia acumulat als sofàs, les cadires i els prestatges. En canvi, a la meva habitació, la vida que havíem acumulat juntes estava escampada pels mobles i per terra. Els nius només es fan on hi ha brutícia.
Vaig esternudar.
Sempre tha molestat la pols va dir la meva mare.
No és veritat, em vaig tornar al·lèrgica quan em vaig allunyar del mar.
Quan men vaig anar de Sicília, primer em va canviar el nas, que cada vegada es va anar tancant més, amb hostilitat i menyspreu pel poc oxigen, impregnat de ciment i de contaminació, de la capital. Després la pell, per culpa de laigua calcària que sortia de les aixetes i dels tubs descapament dels cotxes. I finalment lesquena, que sem va encorbar de manera antinatural de pujar i baixar dautobusos i tramvies. Així vaig passar de ser de Messina a ser de Roma, i de noia em vaig convertir en adulta i esposa.
Mentre vivia aquí respirava bé vaig insistir.
I en els ulls de la meva mare va aparèixer una immensa satisfacció. Mentrestant, el meu cansament es va transformar en son, així que li vaig demanar que sopéssim més dhora i després, finalment, em vaig tancar a la meva habitació.