Fa uns dies que es lluita aferrissadament, sense treva ni descans, en una ofensiva que les nostres tropes van iniciar en aquest sector sense que, fins ara, shagi aconseguit avançar ni un sol pam de terreny.
Per la carretera el tragí de tropes és incessant: batallons de refresc en direcció a la Sentiu i una processó de ferits cap a Montgai. Lliteres i més lliteres transporten els ferits més greus, mentre a peu, coixejant o repenjant-se amb el fusell, a tall de crossa, els qui poden valer-se per si mateixos fan via cap als llocs de socors emplaçats darrere nostre. Els portalliteres, exhausts, fan esforços sobre-humans per no defallir en la tasca denretirar els soldats que queden fora de combat. De tant en tant, rendits en extrem, es deturen en un costat de la carretera, prenen alè durant un moment i reprenen el pas amb tota la lleugeresa que els permet el seu abaltiment. Al cap de poc ja tornen a passar amb la llitera buida a la recerca de més cossos desmembrats; de més carn esbotifarrada. I així una vegada i una altra, sense que sigui possible entreveuren el final. De vegades saturen en sec, alertats per una mena de pressentiment que la pràctica ha fet instintiu, sagenollen al costat de la llitera, alcen una punta de la manta que cobreix el ferit, creuen entre ells una mirada entenedora, aboquen el cos a la cuneta i reculen a cercar un altre ferit.
Em sembla que aquella estadística de la qual ens parlava en Tíller, laltre dia, aquí falla de mig a mig ha comentat en Barceló, assenyalant la carretera.
Per acabar-ho de fer més patètic, lartilleria enemiga té la mida presa en aquest tros de carretera i hi etziba granades amb una precisió matemàtica. Cada dos per tres salten enlaire les lliteres amb els ferits i els qui les porten. Resulta extraordinàriament commovedor de comprovar que els ferits que reculen continuen caminant, sense tirar-se a terra ni buscar cap protecció, quan senten apropar-se els projectils. És espantós veurels travessar una zona batuda, endinsar-se en la cortina de fum i metralla i sortir-ne més enllà o quedar-hi en lintent. Tot això, però, sense alterar el ritme de llur pas; sense detenir-se ni dubtar; com una espècie de ninots mecànics amb alguna peça estropellada però amb la corda en un estat de funcionament aprofitable.
En Banús, pessimista com sempre, em diu que això que faig es refereix a escriure aquest diari és una bestiesa.
Perds el temps, noi! exclama. No passaràs de les primeres pàgines. De cap dels qui estem ací no sen cantarà mai més ni gall ni gallina! Fes-hi sortir el meu nom. Si, algun dia, aquests paperots teus passen a la posteritat, que se sàpiga, almenys, que un desgraciat que es deia Banús també va prendre part en aquesta bogeria col·lectiva. Jo no em veig pas amb cor de poder-ho contar, i a mi, em falta el teu humor per a escriure-ho
Davant nostre lestrèpit creix per moments. Ja no és possible de discernir cap tret aïllat. El fragor de la lluita ha esdevingut un brogit confús, del qual només en destaquen les explosions de les granades de gros calibre. El sentiment de por torna a envair-me. Temo que el valor no mabandoni; que lànim, prim com el fil duna teranyina, no sem trenqui i mesfondri com un ninot de drap; que els nervis, tensos com cordes de guitarra, no se mafluixin en el moment més decisiu i em resulti impossible dalçar els peus de terra, clavats en aquest fang espès que sembla ciment a punt dadormir-se.
Tothom té el convenciment que entrarem en foc dun moment a laltre. Ara ens reparteixen cartutxos en abundor i quatre bombes de mà per cap. Un mutisme tens ha segellat totes les boques. Els soldats novells, i fins i tot els veterans, esperem amb expectació creixent el moment denfrontar-nos amb lenemic. Per lexpressió dels rostres diríeu que alguns resen interiorment. Pel meu cervell, a forfollons, se succeeixen tot de records gairebé oblidats. Són pensaments tristos que em compungeixen lesperit, com si linstant que estic vivint no fos, ja de per si, suficientment aclaparador! Em fa la impressió que el subconscient només ha retingut els records desagradables on rauen els moments feliços que he fruït? i, curiosament, em vénen a la memòria en un ordre cronològic invers a com shan esdevingut realment: primer els més recents; després els més antics. I em veig quan era infant i corria a refugiar-me als braços de la mare per tal que ella em protegís daquell sentiment de por, una por indefinida, inexplicable, i encara em sembla sentir, a frec de galtes, el contacte tebi del seus petons
En Tíller se macosta amb esguard preocupat.
Ja? només li pregunto.
Ell, amb el cap, em fa que sí.
Ànim! exclama. Ja veuràs com tot sortirà bé! Em passa la seva cantimplora. Té, fes un glop diu.
Bec. Una cremor inesperada mabrusa la gorja, al temps que una escalforeta reconfortant em recorre el cos amb el vigor duna fuetada a la sang.
És conyac! exclamo.
Intento repetir. En Tíller mho impedeix.
No convé abusar-ne em diu. Cal tenir el cap ben serè.
Estic espantat, Tíller li confesso. Tu no ho estàs?
Abans de contestar enceta un somriure trist. Lentament, com si medités detingudament cada paraula, diu:
Jo aniré deu passes davant teu. Si em veus defallir, si notes que el meu ànim flaqueja, engegam un tret al cap. Tho dic a tu perquè tinc la certesa que em seguiràs. Ho pots considerar una ordre!
La serenitat del sergent, la seva sang freda, la valentia que experimenta en uns moments així, minfonen una gran confiança. Evidentment es tracta dun home excepcional.
En Tíller mestreny el braç, amb afecte, i descobreixo, sorprès, que la mà li tremola lleument
Dia 28 de maig
Tanmateix ahir, al cap dun mes just dhaver-me incorporat, vaig sofrir el que sen diu el «baptisme de foc». Si shagués produït en unes circumstàncies menys esfereïdores, això del «baptisme» potser em suggeriria algun acudit fàcil, alguna gaita. Avui, no! El que va passar als camps propers a la Sentiu no admet la més petita broma, la irrespectuositat més lleu. Ahir uns quants batallons el meu entre ells que en començar latac estaven enters, en cosa dunes hores van quedar delmats, desfets, anihilats.
Tinc el pressentiment que quan sacabi aquesta guerra, sigui qui sigui el vencedorla qual cosa resultarà valuosíssima a lhora descriuren la història, aquesta ofensiva quedarà diluïda en una espècie de semioblit. Les dues parts en lluita, per motius divergents, hi estendran un vel teixit de silencis. I, no obstant això, jo crec que shauria desbombar com un model dofensiva pèssimament concebuda, diabòlicament planejada, malèficament executada. Hauria de figurar en els llibres de text de totes les acadèmies militars com un prototipus de suïcidi massiu; com un procediment infal·lible per a lexterminació ràpida duns quants milers dhomes. Ahir lenemic i dic «ahir», perquè jo hi era va jugar amb nosaltres com el gat amb la rata i acabà refocil·lant-se en la desfeta; complaent-se en la matança; recreant-se en laixafament. Quan una lluita esdevé tan desigual, deixa de ser contesa i es converteix en carnatge. El seu record, la seva evocació, només pot infondre una immensa llàstima per als executats i una infinita commiseració envers els botxins. Per això anticipo la meva sospita que la història no en parlarà gaire. Aquests episodis no dignifiquen massa cap de les parts bel·ligerants.