Que ningú no es bellugui! he sentit que cridava en Tíller des de la part més alta de la pila. Si tothom sestà quiet és impossible de distingir, des daquella alçada, si som macos de debò o es tracta dun engany.
Els avions no sé quants devien anar perquè jo era un dels feixos de baix i, posat a no mourem, ni respirava han fet una passada per sobre nostre. Després, donant la volta, han tornat a sobrevolar-nos. No deuen haver descobert lenganyifa i han descarregat les bombes en un bosc allunyat sota els arbres del qual no hi havia ningú amagat.
Una vegada passat el perill, els «homes marges» i els «homes feixos» ens hem posat en marxa cap on tenim instal·lat el campament.
Vet ací de quina forma tan estranya hem jurat bandera!
* Defensa Especial Contra Aeronaus. (N. de lA.)
Dia 23 de maig
Si sabéssiu com temo lhorabaixa! La temo perquè cada tarda, en vesprejar, mentra una nostàlgia immensa; una enyorança indescriptible. Quan plou, perquè la pluja em recorda la mare, dreta darrere els vidres de la balconera, esperant el meu retorn. Quan el dia és clar, perquè el sol ponent em porta al pensament els capvespres del meu poble i, en evocar-los, em semblen els més meravellosos del món. I quan la tarda llangueix ennuvolada i trista, com avui, perquè mho rememora tot a la vegada: la mare, el pare, els companys, el poble i la placidesa dunes vesprades en pau que, lluny de casa, se mafiguren terriblement remotes. I, sense llàgrimes als ulls, ploro per dintre.
Dia 24 de maig
Cada dia ens apropem més a la primera línia. Abans el soroll que ens arribava del front era un brogit confús; resultava impossible de discernir les armes que locasionaven. Ara, mentre estic escrivint, ja distingeixo clarament el repic de les metralladores, els trets que disparen els fusellers i uns altres espetecs més potents que deuen ser provocats per lexplosió de bombes de mà i morters. El que no puc endevinar, encara, és si aquella metralladora que canta «nas-de-bar-ra-ca-pel-noi» és nostra o bé pertany a lenemic. Em fa lefecte que això és degut a la falta dexperiència, perquè en Tíller coneix amb seguretat quines són les armes que disparen i el punt exacte don provenen els trets.
No es tracta de cap metralladora diria en Tíller, si pogués llegir el que he escrit. És un fusell metrallador i està situat sota mateix daquella penya.
La instrucció sha intensificat darrerament. És més de tipus pràctic que no pas decoratiu. Res de marcar el pas. A nosaltres ens preparen per a una altra feina. Avui, per exemple, ens han ensenyat el maneig de les bombes de mà. És senzillíssim! Es treu lanella. Amb els dits i el palmell de la mà es pressiona la palanca. Així, sense afluixar la pressió, la hi pots tenir tanta estona com vulguis; no passa res. Quan et sembla que ha arribat lhora, la llances, la palanca salça automàticament i, al cap duns segons, bum!
Les recomanacions del nostre sergent en Tíller són cada vegada més freqüents i més precises. Ens explica la forma de parapetar-nos; ens alliçona en la manera davançar gatejant; ens ensenya com hem daprofitar els més insignificants accidents del terreny; com ens hem de camuflar en cas dun atac aeri; la manera de fer un baiard, apte per a transportar un ferit, utilitzant dos fusells i dues caçadores És un bon home, aquest Tíller! I simpaticot! Tot i que no ens porta gaires anys jo lin faig uns vint-i-cinc, ens agombola com un pare. Es desviu pels homes que té sota les seves ordres. A en Barceló i a mi ens ha agafat de molt bon ull. Tot sovint ens ve a trobar i fem petar la xerrada. De vegades, per animar-nos, ens conta coses de les trinxeres. Sempre explica anècdotes divertides. Si hem de jutjar pel que ell diu, a la primera línia la gent sho passa la mar de xalat.
No et fa por entrar en combat? li ha preguntat, seriosament, en Barceló.
Ja ho crec que men fa! ha contestat sense rumiar-shi. Men fa més de la que us pugueu imaginar. De vegades he de fer un gran esforç per vèncer la inquietud que em domina, sobretot en aquell compàs despera que precedeix el moment dabandonar la trinxera i sortir a camp obert. Un cop hi ets pel mig, un nuvolet estrany set fica ací dins, entre cella i cella, i perds la noció de tot: del perill, del comportament i del temps. Després dun combat resulta gairebé impossible precisar-ne la durada i les coses que has fet. És com si despertessis dun malson que tant pot haver durat una eternitat, com unes hores, com uns minuts
Saps què em passa, Tíller? he dit jo. Sento una gran desconfiança en mi mateix. Recelo del meu valor. No lhe posat mai a prova i temo tenir por.
En Tíller sha posat a riure.
Et comprenc perfectament ha dit, perquè a tots ens ha passat el mateix. Si em diguessis que no tens por, més que un valent, et creuria un irresponsable. La veritable valentia consisteix precisament a cagar-se a les calces i continuar avançant; a tremolar de cames i guanyar terreny; a veure clarament el perill i anar-hi de dret, amb vacil·lacions, si vols, però anar-hi! Ens ha passat la petaca. Quan notis que les bales et dibuixen, perquè es nota, saps?, quan intueixis que aquella ràfega anava destinada al teu cos i que, això no obstant, sha perdut enllà emportant-se uns bocins daire com a presa, sentiràs néixer un impuls, fins ara insospitat, que timpel·lirà a superar tots els altres sentiments.
Mentre cargolàvem una cigarreta, ha afegit:
Sabeu que difícil que és matar un home? Mireu: està demostrat estadísticament que, de cada mil bales que es disparen, només una fa blanc. I de cada bala que fereix, solament una de cada tres mil causa la mort. Calculeu el munt de bales que ens hauran de disparar per escabetxar-nos!
En Barceló ha fet una pipada, llarga i lenta. Ha exhalat el fum, a petites glopades, i amb un cop de cap ha assenyalat lindret on petaven els trets.
Ja ho tens en compte, Tíller, que sen disparen molts milers? ha dit. I, pensatiu, ha xuclat la cigarreta una altra vegada.
Dia 27 de maig
Sembla que la nostra entrada en combat és imminent. Estem tan prop de les trinxeres que ja distingeixo perfectament quan les descàrregues provenen de les nostres armes o de les contràries.
Hem passat la nit en un turonet des del qual es domina, gairebé a tocar, la carretera que neix en una cruïlla situada una mica més enllà de la Sentiu i, passant per Montgai, arriba fins a Agramunt. Aquests dos pobles la Sentiu enfront i Montgai a la nostra esquena estan separats per mitja dotzena de quilòmetres i dues línies de trinxeres terriblement paral·leles. Entre ells shi han obert dues excavacions, fistonades de filferrades, des de les quals apunten els canons de milers darmes i de mirades irades. És com si, entre aquests dos pobles veïns, lodi hi hagués alçat una insuperable muralla de concepcions adverses, dinteressos oposats, dideologies irreconciliables. Hi ha quelcom més distant, més difícil de fer coincidir, que dues línies paral·leles per més properes que discorrin?