Sem dirà, és clar, que jo no sóc tècnic en la matèria i que la meva condició de combatent limita el meu judici en un camp relativament reduït. Això podria ser vàlid si no existís el testimoni daquella carretera que no parava dengolir batallons, en direcció a la Sentiu, i vomitava soldats fets unes pelleringues. Podrien fer-ho creure a qui no hagués presenciat lestesa de morts alguns en estat de descomposició que vam trobar entre les dues línies. Podria resultar plausible per a aquell que no hagi vist caure, al seu costat, tants i tants companys els cossos dels quals, amuntegats a tall de parapet, foren en certs moments de la batalla lúnica solució eficaç per a salvar la pròpia vida. Aquesta ofensiva ha estat una absurda obcecació, una incomprensible obstinació que només ha aconseguit apilotar cossos calents damunt uns altres encara tebis i sang temperada sobre la que no havia tingut temps de coagular-se.
No voldria entrar en detalls del que va succeir durant el combat. Són massa vives encara les impressions viscudes. Podré, però, encara que ensordeixi físicament, deixar de sentir els crits dels ferits reclamant lajut dalgú que els recollís abans de morir dessagnats i que, inevitablement, sanaven afeblint fins a esdevenir un dèbil gemec que acabava en ranera? Aconseguiré esborrar de la retina la imatge daquell xicot que avançava al meu costat i que, sobtadament, sense un crit, sense cap gemec, deixà caure el fusell, es posà les mans al ventre amb un suprem esforç per sobreviure que prodigiosament el mantenia dret tractant devitar que, per un esvoranc enorme, se li escapés el budellam? Em serà possible oblidar les mans, esteses cap a mi, que en tornar enrere sallargassaven en demanda de socors, en una temptativa inútil de salvació? Podré deixar de veure aquells ulls encastats en una cara destrossada per la metralla, uns ulls vagament coneguts impossibles didentificar en el marc del rostre sangonent, uns ulls que em miraven fixament i em suplicaven el favor dun tret que apagués la dèbil llum que encara hi penetrava? I lhorrible fetor de sang i pólvora i cossos en putrefacció, deixarà, algun dia, dacompanyar-me?
Latac, igual que els anteriors i com els que vindrien després, va fracassar. Una circumstància incomprensible lhavia fet extraordinàriament dramàtic. La nostra artilleria, en duel constant amb lenemiga, va deixar de disparar quan ens trobàvem en camp descobert. Inconcebiblement els nostres canons, que havien estat tamborinant fins aleshores, emmudien en el moment que més necessària ens era la seva protecció. Les bateries contràries, sense que res les obstaculitzés, concentraven llur foc sobre nosaltres. Els morters ens enviaven a pler, com pluja menuda, els projectils de petit calibre contra els quals resulta tan difícil protegir-se.
Qué coño hace nuestra artillería que no dispara? vaig sentir que cridava, indignat, el capità Frutos, el qual, desafiant el perill, anava duna banda a laltra donant instruccions.
Va manar al seu enllaç que retrocedís i comuniqués al comandant la situació compromesa en què ens trobàvem. A les poques passes lenllaç va caure ferit. Un altre xicot, amb més sort que lanterior, va poder-se comunicar amb el comandant i retornà amb la resposta: «Lartilleria havia quedat sense munició. Es confiava que dun moment a laltre tornaria a obrir foc. Mentrestant latac no shavia dinterrompre. Calia que prosseguís». I prosseguí! Latac va continuar malgrat que quan tornà el xicot amb la resposta el capità ja havia mort.
Dejadme, muchachos. No vale la pena que perdáis el tiempo va dir als dos soldats que intentaven socórrer-lo. Esta vez me han acertado bien. Esos jodidos fascistas me han dejado con más agujeros que un colador La vida del capità degué trobar la sortida fàcil i se li escapà per qualsevol de les nombroses ferides.
I latac va prosseguir sense el capità, més endavant continuà sense oficials i no es va interrompre quan, en travessar un camp de blat, les espigues queien segades per les bales de les metralladores. Era miraculós que encara quedés algú dempeus per a continuar atacant! En aquells plans propers a la Sentiu, sense amagatall possible, lescomesa no es deturava
Finalment, quan en declinar la tardava caure lúltim sergent de la companyia al peu mateix de les filferrades enemigues, els pocs homes que quedàvem vam iniciar la retirada. La nostra artilleria reprenia el canoneig i els projectils xisclaven alts, com aus agonitzants, en busca de lemplaçament de les bateries contràries.
De retorn a les meves trinxeres vaig veure que més contingents de tropes es disposaven a atacar. Més batallons, intactes com ho era el meu abans de sortir de les rases, es preparaven per acomplir el seu holocaust. Les primeres ombres del capvespre cobricelaven la desolació dels ferits que havien quedat abandonats en terreny de ningú. Amb els primers estels emmudien els crits dels agonitzants; el tac-tac de les metralladores sespaiava cada vegada més; els canons, extenuats de tant bramular, es concedien un petit repòs. En el silenci momentani que precedia el nou atac, es va sentir una veu que, des de les trinxeres enemigues, cridava:
Rojillos, desistid! No lograréis nada! No veis que Dios está con nosotros?
Semblà com si algú mhagués punxat amb la baioneta. Dun bot vaig plantar-me dalt del parapet. Fent botzina amb les mans, per tal que sem sentís millor, oferint un blanc magnífic, vaig contestar irritat:
No, això és mentida! Déu ha fugit de la Sentiu! No pot estar amb vosaltres perquè
Un foc granejat no em deixà acabar la frase. Algú, des de la trinxera, mestrebà amb força i em posà a cobert de les bales.
Durant tota la nit van continuar els combats. Onades i onades dhomes foren llançades en massa contra les posicions contràries en un intent desesperat de rompre les línies. Algunes vegades els atacants aconseguiren passar les filferrades i plantar-se a les trinxeres enemigues llançant bombes de mà, emprant la baioneta, cos a cos, barrejats els assaltants i els defensors en una lluita ferotge, hostilitzats, a voltes, per lartilleria pròpia, la qual hi dirigia els projectils sense assabentar-se que la nostra infanteria es trobava a la posició que estava canonejant. Totes les temptatives van resultar fallides. Els atacs, lun darrere laltre, xocaven amb la decidida resistència dels defensors.
La gent que quedava de la meva companyia, un cop fracassat el nostre atac, sense oficials ni sergents, perdut el contacte amb el comandament del batalló, rondàvem per les trinxeres esperant que algú ens digués què havíem de fer. Mentre no rebíem ordres vam dedicar-nos a traslladar ferits.
Quan en Barceló i jo vam arribar a la sanitat del batalló portant un ferit, hi regnava un gran desordre. El capità metge, posseït pel pànic, havia abandonat el lloc de socors. Uns soldats, amb bona voluntat i escassos coneixements, suplien el metge fugitiu i feien el que bonament podien. Quan van veure el nostre ferit i comprovaren la seva gravetat es limitaren a posar-lo en una llitera i a dir que no es veien amb cor de fer-li res.
Seguiu aquells xicots! ens van dir, assenyalant uns portalliteres que sallunyaven per un senderol. Ells ja coneixen el camí i us guiaran a la sanitat de la brigada.
No vam poder-los atrapar. Els portalliteres que ens precedien, bons coneixedors del terreny que trepitjaven, anaven més lleugers que nosaltres i es feren fonedissos en lobscuritat. Al cap de poques passes ja havíem perdut el sender i ens llançàvem, camps a través, en un terreny tallat per una munió de recs, que, en la fosca de la nit, ens sorprenien contínuament com una trampa impossible devitar i en la qual quèiem repetidament. La llitera es convertia en una catapulta, sobretot quan fallava en Barceló, que era el qui anava al davant, i el ferit sortia llançat unes passes més enllà. De vegades ens havíem de guiar pels seus crits de dolor per descobrir-lo entre la malesa que lopacitat de la nit feia esdevenir més espessa. El buscàvem, a les palpentes, el posàvem a la llitera amb tanta celeritat com ens era possible i una mica més enllà, en una altra caiguda, tornàvem a perdrel. Això es repetí tantes vegades que vaig arribar a pensar si no seria millor, per al pobre xicot, esperar que es fes de dia i llavors prosseguir el camí. Finalment descobrírem una llum propera. Era el lloc de socors que cercàvem.