Aquests efectes del matriarcalisme, com veurem en més passatges de la recerca, però tocant temes diferents, perdurarà, en bona mida, fins al segle XII i, a tot estirar, no sols podem dir que està present en una obra del valencià Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén (de 1542), sinó que, fins i tot, perdura en la nostra cultura, no solament en lo religiós, sinó, a més a més, en lo musical, com ara, lelevat nombre de cançons eròtiques dhumor populars que tenen la lletra en valencià o, àdhuc, en determinats detalls (com la benedicció dels pans beneïts, durant la festa dels Sants Abdó i Senent, que ja citava Joan Baptista Anyés) o en el fet que es celebren balls i danses, detall clarament vinculat a lo matriarcalista, amb motiu dels actes de la festa dels Sants de la Pedra. A més a més, es manifestava, com ara, en el segle XV... en balls dins de les esglésies, com veurem tot seguit.
En el llibre IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997, amb unes paraules del prevere Bartomeu Mulet i Ramis, les quals ens poden donar una idea de les pervivències paganes més enllà dels segles VIII-XIII: Lany 1392, el diumenge, lo darrer dia de juny, cantà missa novella Mn. Bernat Dorta i ballaren preveres dins la esgleia (La Catedral) com vengueren a oferir (p. 184). Podem entendre, per tant, el posicionament de Joan Baptista Anyés.
A tot això, podem agregar que, en el món rural, partint de la forma emprada per David Algarra, lautogovern popular, podríem dir que hi havia una forma de govern encara present en cultures sud-americanes de tipus matriarcalista, en parelles de valencianoparlants de més de setanta anys (26 de juny del 2018) i, per exemple, en la cultura catalana. Aquesta mena de govern popular es manifestà, en el fet que, com llegim en el llibre El comú català, Segons lhistoriador J. M. Font i Rius el costum introduïa el funcionament dorganismes per iniciativa pròpia dels veïns, rebent més tard la sanció expressa dels sobirans (p. 54) perquè dominava el famós refrany Les costums fan lleis, en un moment en què ni el rei, ni lEsglésia, encara no tenien la mateixa força que guanyarien, sobretot, a partir del segle XIII i, més encara, del segle XVIII, de què parlarem, encara que siga de passada, ja que ens centrarem, principalment, en el període que abraça des del segle VIII fins al segle XIII. En aquesta línia i, com podem llegir en el llibre Una historia nueva de la Alta Edad Media, de Chris Wickham, publicat per Editorial Planeta, en el 2016, en la traducció castellana, existen signos visibles de que también los campesinos tenían un protagonismo y de que promovían iniciativas autónomamente (p. 616). Així, com afig C. Wickham un poc després, en el seno de la sociedad de los hombres libres, los indicadores legales o formales de la posición social tuvieron, por sí solos, escasa importancia en el ámbito campesino (p. 618), entre altres motius perquè La cultura campesina local mostraba un inusitado grado de cohesión y de confianza en sí misma. Además, las divisiones internas de las aldeas muestran al menos que existía una comunidad local por la que valía la pena hacer el esfuerzo de luchar (p. 620) i perquè, com en els cultures matriarcalistes, fins i tot, no era típic una política que estigués definida per les ànsies de subjecció o per una línia dactuació que afavorís les desigualtats entre els seus membres. Açò influiria en el fet que, com llegim en la mateixa obra, Los campesinos comenzaron a pensar en términos territoriales en lugar de hacerlo en función del arrendamiento de tierras, y empezaron a crear formas de cooperación de alcance territorial (p. 728), detall que em recordà el sorgiment dels regnes de què parla Manuel Sanchis Guarner, en lobra La llengua dels valencians14, quan llegim que Fou lEdat Mitjana la que genera els regnes, unitats concretes corresponents a una comunitat en un territori, forma dordenació política intermèdia entre la ciutat i la cristiandat, això és, entre la ciutat estat, com ara, la dAtenes, i la imperialista de lImperi Romà, en el nostre cas, el dOccident (p. 386). Fins i tot, sen derivaria del fet que, com comenta C. Wickham, lo que sí generó al menos el hecho de que esa cultura imperial tocara a su fin fue que los campesinos recobraron su capacidad para controlar su propio entorno local (p. 730), cosa que influiria, en paraules de lhistoriador, en què les entitats pobletanes fossen relativament fluïdes (p. 731), sobretot, por comparación con lo que se observa antes y después de dicho período, es decir, por contraste con los más monumentales, pero también más estáticos, mundos de la villa por un lado y del castillo por otro (p. 731). I és que, los territorios geográficos (más que las pautas de posesión de tierras, como sucedía en el imperio romano de Occidente) pasaron a convertirse en el elemento distintivo de la identidad colectiva local (p. 731).
I adduïm això, perquè, en el segle X, és a dir, en el moment daparéixer els Sants de la Pedra en la història de lo que seria la Corona dAragó (però, en aquell moment, dels comtats catalans), i, si estirem més, en lhistòric Rosselló, trobem que, com veiem en El comú català, les principals característiques de les comunitats rurals, com ara, Arles (el Vallespir), eren la unió a la parròquia, la propietat comunal de cultius, pastures i boscos i la solidaritat enfront del senyor i qualsevol tercer, pledejant de manera conjunta per raó de la defensa del seus usos i costums (p. 59). Així mateix, en El comú català, hi ha que la societat popular rural tradicional catalana portava al seu si tant la propietat familiar com els béns compartits pel comú.
(...) Daltra banda, veiem que les relacions econòmiques en aquestes comunitats no estaven separades de la resta de manifestacions humanes, incloent-hi la moral i els valors intangibles (p. 258).
A més, com ara, En cas datac es convocava a host veïnal15 amb fogueres enceses de cim a cim o fent sonar un corn, a toc de trompeta o repic de campanes. Aquestes milícies veïnals (...) podien estar formades per la germandat de diversos pobles (p. 59).
Al paràgraf anterior, agregarem que em sembla molt coherent i creïble (a més de traslladable als comtats catalans del segle X) que, com llegim en el llibre Una historia nueva de la Alta Edad Media, de Chris Wickham, entre els camperols, hi hagués la sensación generalizada de que sus relaciones locales eran más importantes que el hecho de quién poseyera la tierra. () la conquista de una identidad supuso un paso esencial en el proceso conducente a una acción campesina coordinada, lo que representó un hito para el conjunto de los campesinos (pp. 689-690). Si bé aquestes paraules feien referència a una part de lactual Itàlia, immediatament, lhistoriador passa a Catalunya i afig que la pauta que parece predominar en el siglo VIII es la definida por una red de pequeñas aldeas. () Hasta el siglo IX no encontramos referentes a Cataluña, (), en los Pirineos, los documentos del siglo IX revelan la inequívoca imagen de una serie de villae y castra bien cohesionados asentamientos concentrados habitados por un centenar de personas o más- y provistos de una identidad estructurada, entre cuyas expresiones cabe indicar la de la construcción de iglesias, fruto de la iniciativa colectiva de los campesinos propietarios (p. 691). Una dada realment interessant per a la recerca. De fet, unes planes després, comenta que la zona dels Pirineus, en el segle IX, es caracteritzava per lexistència de camperols propietaris autònoms (p. 698).