De fet, en aquesta línia, adduirem, a partir del llibre El comú català, que, com veiem en fonts diferents sobre religió i sobre etnologia, la visió de la romanització, en els darrers anys, està traient a la llum informació que shavia desconsiderat (o considerada de manera diferent), de forma que, Com lha entès fins ara la historiografia, sestà posant en dubte a mesura que larqueologia avança en els seus descobriments: molts costums preromans es van barrejar amb els costums dels invasors.
Durant els segles VI, VII i principis dels VIII, amb les viles, com a centres dexplotació agrària dun terratinent, ja pràcticament desaparegudes, es troben documentades comunitats pageses de caràcter autàrquic com el poblat (vici) de Bolavar (Seròs), de Puig Rom (Roses) o de Vilaclara (Castellfollit del Boix), sense centre senyorial i on el grau de dependència amb el poder oligàrquic ens és desconegut. Podem parlar, doncs, dun poder popular que coexisteix amb altres poders ja empobrits que no tenen prou força per a reproduir el sistema dexplotació directa dels esclaus (p. 46-47). I, per a deixar-ho més clar, sha deduït a partir de trobades arqueològiques fetes en alguns cementeris. En eixe sentit i sobre el segle VIII però relacionat amb Arles i, així, amb el monestir don partiria labat Arnulf cap a Roma a demanar les relíquies dels Sants de la Pedra, en lobra Els sants Abdó i Senent patrons de lagricultura catalana12 (https://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/tasis/registre.php?tasisid=212), potser escrita per un valencià natural de Cullera i de què parlarem molt més en altres apartats, damunt dun tossal exacte gairebé mitjaner de la vall [dArles], romanien unes runes sobre les quals fundà una Abadia el monjo benet Castellanus, vinent de la península. LAbadia sengrandí i a la seva ombra sestabliren cases de pagés [i] conreadors del terreny a lentorn mullat del Tec i el Riuferrer (p. 13).
Com escriu David Algarra, En les tombes de cap assentament rural shan trobat persones rellevants que poguessin correspondres amb una elit, ni en el tractament de les tombes ni en els pocs aixovars trobats. Per exemple, a la necròpoli paleocristiana de les Gogis de Sant Julià de Ramis entre els segles VI i IX (p. 47). Resulta interessant eixa dada, ja que ens manifesta que estem parlant duna societat i duna època de la història, en què no sols prima lo rural, sinó que havia decaigut lo urbanístic, lesclavatge, la política pròxima a limperialisme, urbana i patriarcal de lImperi Romà i que, per tant, malgrat que determinats grups que havien abraçat el cristianisme aportaven, en lo social, una política no pròpia del cristianisme del segle I (com es desprén duna anàlisi dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, en què es parla del pas del paganisme al cristianisme i dels cristians nous del segle I) i, així, de tipus patriarcal, en el món rural, predominava el matriarcalisme de manera clara, segons les recerques fetes per Angie Simonis, per David Algarra i per més persones dedicades a letnologia o a la història no oficial i que procuren indagar amb equanimitat.
A més, com escriu Francisco Javier Fernández Conde, en lobra La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X), durante la tarda romanidad y en épocas altomedievales, todavía sin jefaturas locales fuertes de tipo monárquico, favorecería lógicamente la continuidad de ese universo religioso igualitario sin mitos complejos: elaborados siempre por grupos sociales interesados en crear una proyección ideológica del sistema social, establecido ya de forma desigual, para defenderlo, consolidarlo y perpetuarlo (p. 385).
Així mateix, en larticle Població, societat, terra, dones i família a la Catalunya altmedieval (http://www.mhcat.cat/recerca/biblioteca_chcc_publicacions/publicacions_del_museu/poblacio_societat_terra_dones_i_familia_a_la_catalunya_altmedieval), de Teresa Vinyoles Vidal, publicat en Dones: història i memòria a Catalunya i tret de la web Museu dHistòria de Catalunya, hi ha que la futura Catalunya, don provindria la devoció als Sants de la Pedra en la Corona Catalanoaragonesa, al segle V, era un territori romanitzat. Limpacte visigot no va implicar una gran presència de nouvinguts, però la població goda fou la classe dirigent i el llegat visigot influí en els segles posteriors. El regne visigot, igual que Catalunya, es fundà a un costa i laltre dels Pirineus. La societat del segle IX va continuar dirigida per elements gots o gotitzats. La llei goda, romanitzada i potser amb una base ancestral, esdevé un senyal didentitat a la Catalunya carolíngia en què destaquem (...) el dret de família favorable a les dones que va cohesionar les famílies. Lestructura dels comtats que formaren Catalunya és dorigen visigot o fins i tot anterior (p.3).
Aquestes línies de larticle van en línia amb lo que vaig intuir des de molt prompte, quan em llancí a fer un estudi sobre els Sants de la Pedra, tot i que aleshores, si bé tenia un coneixement reduït de la presència de les dones en la història dels segles XII-XVI, sí em feia pensar, el fet que fossen dos els sants i no u, així com dels fruits que portaven en les mans, que es tractàs duna festa relacionada amb la dona, amb lo femení i, per tant, fins i tot, anterior al cristianisme, potser lo que Teresa Vinyoles escriu com o fins i tot anterior, ja que la cultura llatina esdevingué de signe imperialista, molt lluny (si més no, amb el temps) duna cultura matriarcalista.
Però bé, continuem amb aquest article. Lautora ens comenta que, la curta presència de la cultura musulmana (des del poder) en lo que seria la Catalunya Vella, entre uns setanta i noranta anys (segles VIII-IX), com que hi hagué tolerància religiosa i cultura de pactes (amb la noblesa goda i amb els caps de les comunitats camperoles), contribuïren al fet que no hi hagués grans canvis, si bé es va trencar i retardar el procés de senyorialització que shavia iniciat (p. 3).
I, quan Teresa Vinyoles passa al Pirineu, espai geogràfic en què podem incloure el Vallespir (don partí la devoció als Sants de la Pedra), escriu que Els comtats pirinencs passaren a lòrbita franca per pactes, no per conquesta, i ho feren amb la condició de mantenir els seus costums i les seves lleis (p. 3).
Si partim dinformació que ofereix Miquel Llot de Ribera13, en la seua obra Llibre de la translació dels sancts Abdon y Sennén, publicada en Perpinyà en 1591, veiem que, fins i tot, aleshores, el comunalisme pervivia en el Pirineu, per exemple, si llegim unes línies referides a lArles del segle X, abans que labat Arnulf se nanàs a Roma a parlar amb el papa: Molts altres y innumerables treballs, y castics patian, los que antigament en la vall de Arles habitavan. En tant que fonc forçat, convocar-se tots los hòmens de aquella Vall, a[i]xí Ecclesiàstics com seculars, per a que determinassen lo que ser podria fer, per haver de aplacar la ira del Senyor, sobre de aquella miserable aleshores declarada y a[i]xí resolgueren de cridar públic dejuni, y oració a imitació de la Ciutat de Nínive, faent grandíssima penitència de culpes y pecats (pp. 21B-22A).