A més, de la mateixa manera que encara ocorre, a hores dara, en més dun tema social, el paper eclesial, principalment, el de la parròquia, era influent. Això sí, molt més. I, entre altres coses, caldria afegir que, fins al punt que, com plasma David Algarra, per exemple, la parròquia era molt més que el conjunt de feligresos que shi reunien en lesglésia per rebre els sagraments, també era una forma destructuració de la ruralitat, en un principi en mans de laics, que fins al segle XIII no va formar part de lestructura secular dels bisbats (p. 108). A més, en el llibre El comú català, hi ha que lhistoriador Pere Gifre constata que en els segles XVI i XVII les petites parròquies gironines estaven pràcticament en mans dels veïns del lloc, amb un nivell dindependència important respecte a les potestats i al rector (p. 62). A més, com llegim en la pàgina 61 del mateix llibre, La parròquia complia, també, una funció crucial en làmbit de la convivència, ja que era un centre dorientació moral i dinspiració espiritual, una força de cohesió que per si sola creava estrets vincles dunió i germanor.
Igualment, i en lo relatiu a la parròquia, com llegim en larticle La vida quotidiana a lEdat Mitjana (http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/download/172148/250392), de M. Dolors Santandreu i publicat en la web RACO, El nexe dunió de la vida pagesa era la parròquia. Allà es varen crear vincles de solidaritat, en molts casos, van fructificar en el naixement de pobles (p. 15).
Quant al tema de ladoctrinament religiós, David Algarra escriu que El poder eclesiàstic, des de sempre, juntament amb el poder senyorial i reial, va treballar per controlar i adoctrinar les classes populars, però el règim liberal [, que triomfarà a partir del segon terç del segle XIX,] va demostrar una eficàcia superior pel que fa al control i a ladoctrinament. Lhora i mitja de missa a la setmana no tindrà res a fer amb la instrucció estatal obligatòria o amb la premsa escrita que arribarà a molts llocs per ferrocarril a partir de la segona meitat del segle XIX (p. 199, nota 8).
De fet, sobre aquests vincles de germanor, podem dir que aquest període de temps (sovint conegut com Edat Mitjana), com escriu Piotr Kropotkin en la seua obra Lajuda mútua19, està entre u dels que més sentit de la solidaritat ha aportat a la Història dels darrers tres mil anys: lestudi de la vida interior de les ciutats de lantiga Grècia i, després, de les ciutats medievals, revela el fet que, precisament, la combinació de lajuda mútua com es practicava dins la guilda20 (confraria o gremi), amb la comuna o el clan grec amb làmplia iniciativa permesa a lindividu i al grup en virtut del principi federatiu-, precisament aquesta combinació, dèiem, va donar a la humanitat els dos més grans períodes de la seva història: el període de les ciutats de lantiga Grècia i el període de les ciutats de lEdat Mitjana (p. 97). Quant als Sants de la Pedra, una de les entrades en què apareixen les confraries correspon a Benimaclet (en el segle XVI, com podrem veure en lapartat de religiositat popular en làmbit lingüístic i les festes dels Sants de la Pedra, quan es publiquen els estatuts de la confraria dels sants Abdó i Senent). Una altra, per exemple, a les línies del llibret Abdon i Senén, damunt la pedra ferma, de Martirià Brugada Clotas, en escriure sobre la confraria dhortolans i llauradors de lactual ciutat de Barcelona: Entre totes les confraries emparades sota el patronatge dels sants Abdon i Senén despunta la que el 1328 fou reconeguda per Alfons el Benigne a lesglésia de Santa Maria del Pi de Barcelona. (...) Altres confraries germanes implantades a viles i ciutats de lentorn mediterrani han agermanat pagesos, llauradors, hortolans i, en definitiva, els homes del camp que han compartit el patronatge dels sants Abdon i Senén (p. 21).
Fins i tot, encara que, sovint, les reunions del veïnat tenien lloc dins de lesglésia i en forma dassemblea, podia tenir lloc al cementeri, a lera dalgun mas, a la plaça, al pati del castell, a una casa particular, sota un arbre o a altres, sent anunciada a toc de campanya, banya o qualsevol altre instrument similar (p . 63). Així mateix, i continuant amb el llibre El comú català, Cal destacar que en llatí homines habitualment significa homes i dones, essent el terme viris lutilitzat per a designar lhome, de manera que inicialment les assemblees de veïns estarien formades per homes i dones o per algun membre de la casa (p. 64).
En el segle X, però des de lobra Història de les dones a la Catalunya medieval21, de Teresa Vinyoles i Vidal, hi ha que arreu es guanya terreny al bosc i a la garriga per tal dobtenir noves terres de conreu; especialment es planten vinyes. A la darreria del segle X, dues dones, Bel·lida i Gonsalva, venien unes vinyes, molt al nord, concretament venien cinc peces de vinya que els havien vingudes per plantació, al comtat de Cerdanya, a lalta vall del Freser (p. 12). I, més avant, lautora escriu que Les dones treballaven i administraven les terres que havien aprisiat, que havien rebut en herència, que havien comprat, que tenien conjuntament amb el marit o els fills, o bé les que tenien en règim destabliment o de coplantació (p. 13). A més, apleguem a veure que, en lany 922, una casa que tenia un matrimoni en el terme de Castellterçol (el Bages), incloïa corral i un tros de terra a lentorn de la casa per poder-hi tenir hort.
(...) Així mateix, cada família criava un nombre reduït danimals, (...) sobretot aviram, porcs i ovelles (p. 15) I, també hi havia el costum de recórrer a la recol·lecció de fruits del bosc, lobtenció de fusta, de llenya, de pedres, que els permetia abastar-se daliments complementaris i obtenir matèries primeres per a la construcció de les cases, mobles i bona part de les eines i utensilis domèstics. A més, en algunes propietats se citen llinars i bucs dabelles, cosa que ens fa pensar en lelaboració de fibres tèxtils i en lobtenció de cera i mel. Sovint les dones tenien cura dels horts i de laviram22, sempre eren elles les que realitzaven la manufactura de la roba a partir de les fibres tèxtils que produïen fins a convertir-les en vestits per a la família; i també podien estar vinculades a lapicultura (p. 15).
Àdhuc sabem que, en el segle X, Certa gestió col·lectiva, almenys dalguns béns com els prats, els boscos, els recs, els molins, laprofitament dels emprius,23 el repartiment de terres entre els repobladors, les assemblees o consells de veïns, en els quals participen homes i dones, són típiques de la primera colonització; denoten una estructura sociopolítica lligada al veïnatge i derivada de lestructura de les famílies, que eren veritables cèl·lules bàsiques de la societat, i no cal insistir que les dones eren el cor de la família.
(...) Elles treballaven la terra, lheretaven dels pares, dirigien explotacions autosuficients. Algunes, fins i tot, de vegades, prenien la iniciativa, de manera que figuren al capdavant de les petites comunitats agràries (pp. 25-26).