Doncs va, ara tirarà en Matabaixa-que-us-donarà-pel-cul-a-tots. Triple disset. Triple setze. Què més falta? Aviseu-me, quan vulgueu que guanyi. Si més no, esperaré que hàgiu acabat la cervesa.
El que li falta dalçada ho ha de compensar amb xuleria.
És ben igual que el seu pare.
Mia, has trepitjat.
Que no que no he trepitjat.
Has trepitjat la ratlla.
Et dic que no lhe trepitjada.
I tant que lhas trepitjada. Sempre fas igual.
Com a màxim la dec haver trepitjat amb la punta del quec.
Et passava mig peu, no només la punta.
Potser passava una mica la punta, però és que si no, no hi quebo.
Sí, vaja, hi ha tanta gent en aquest bar.
No hi quebia bé per la paret de darrera, subnormal.
Jo només dic que has trepitjat la ratlla. Però no passa res. Ja hi estem acostumats.
Sí que he trepitjat la ratlla. Saps amb què lhe trepitjada? Amb la punta del capullo, desgraciat.
Veus, Matabaixa? Tu no el tens aquest problema. Thi quep bé a tot arreu. Quan lendinyes, no deus tocar vores.
Com que la té torta cap a lesquerra, deu tocar el cantó esquerre i prou.
Mireu, nanos, sabeu quants polvos he cardat aquesta tarda?Polvos? Vols dir polvos talco?
Nhe cardat un per cada dit daquesta mà.
Au, va!
Tho juro.
Cinc polvos en quanta estona?
Tres hores. De tres a sis.
No pot ser. Au va. Com vols que ens ho creiem?
I tots cinc amb la mateixa tia?
Home, és clar, amb la Montse.
I ella ja nha vist passar alguna, de les cinc ensulfatades? Perquè no devies ser ràpid, no: devies ser veloç.
Sí, ja ha disfrutat.
I li has donat cinc bolis Bic, també, quan has acabat?
Qui et va parir.
De què va això dels bolis Bic?
No ho saps, Míliu? En Matabaixa ja fa anys va anar a Cuba amb una capsa de bolis i feia un intercanvi amb les ties: per cada boli que els hi donava, un polvo.
No pot ser.
He, he.
I els bolis eren dels tronges o daquells transparents, que van més bé? Us enrecordeu que els taronges de seguida es trencaven?
Tu, i amb la teva alçada, la Montse es deu haver dajupir força, no?, perquè una mata toqui laltra mata?
Si ha hagut de fer cinc polvos ajupida, deu haver agafat un mal desquena.
Sou una colla de maricons. Va, acabo o no acabo?
Ja pots acabar quan vulguis, fenòmeno.
Ja està. Número 3, guanyador. Suri. Hi tinc una Heineken, siusplau.
Míliu! Em cobres dues cerveses i men poses una altra?
A mi també.
Posan quatre més. Fem una altra partida, no?
Sí, home.
Tu, Míliu, i què són aquests llibres aquí a la barra?
Són els llibres destudi.
Destudi?
No tho vaig dir que ara estudiava?
No ho sabia. I què estudies?
Educació especial.
Especial de què?
De nens amb problemes.
Home, doncs aquí amb nosaltres hi tindries una feinada.
Tots som una ruïna.
Sí, si haguéssim tingut un mestre deducació especial, potser no hauríem acabat al teu bar jugant als dards.
Per què et penses que ho estudio? Per poder deixar de servir-vos Heinekens i perquè els nens del futur no acabin en bars com aquest.
Collons, Míliu, que ens faràs plorar.
Jo ja tinc la llagrimota a mitja galta.
Home, ens ho dius com si fóssim mainada que esnifem cola pel carrer.
No, home, leducació especial és per nens amb problemes cognitius més que no pas dexclusió social.
Exacte. Nosaltres no estem pas exclosos denlloc. Només tenim algun bei i ens agrada el mam.
I jo vaig alt com una gasela en zel.
Sou una ruïna.
Va, Míliu, que de moment encara no thas pas llicenciat. Posans les Heinekens i ves a estudiar una estona. Fem una altra partida, no?
Lluita de classes
Càgum Déu, vai dir, ho solucionaràs aviat, això, mecàgum Déu. Disculpi que renegui, però és que aquells malparits em van acollonar tota la vida. Pensi que jo, no és pas per res, però havia set un treballador de primera. Si calia hi anava els dissabtes i tot, i amb el fred de lhivern i amb la calor a listiu, no vai estar mai malalt, ni un dia en trenta-vuit anys. Però lamo i aquell fill de puta del seu fill sempre em van acollonar. Perquè miri, lamo és lamo, però que tacolloni el fill, que no és ningú, que només és qui és per ser el fill de lamo, perquè ell no havia pas pujat el negoci ni havia fet res, ja sho havia trobat tot fet, això sí que em tocava els collons.
Se nencardaven que anés de putes el cap de setmana. Se nencardaven sobretot daixò. Els dilluns deien: «Què, ja se tha aixecat aquest cap de setmana? Si no, et puc deixar una mica de Viagra». I sempre era lo mateix. I els divendres deien: «Hòstia avui aquesta paret lhas feta ben torta, a veiam si demà et passa lo mateix a Fontcoberta i no se taixeca recta». Colla de matats. Era un vici que tenia, ja ho reconec. Però era el meu únic vici. No fumo ni bec. I he sigut solter tota la vida. A les dones sempre els hi he fet fàstic, cosa que de fet a mi ja mha anat bé, perquè magrada fer la meva i no magrada que em toquin els collons. Sempre haver de comprar regals i haver danar a fer volts. Que rentin el cotxe elles, sap què vui dir?
Per això hi anava els dissabtes al vespre i a vegades el diumenge a la tarda. En total hi anava un parell de cops per setmana, tampoc no és tant. Fontcoberta és al costat de Banyoles, i al lloc aquell en deien lEdén, que després el van tancar perquè es veu que hi traficaven amb noies brasilenyes o de no sé on. Però nhi havia de tot arreu. A mi magradaven molt les russes, que de fet eren ucranianes, sobretot. Les sud-americanes eren més enganxoses, feien molt de teatre i et deien: «Mi amor, qué guapo eres», falses com un duro sevillano.
En canvi, les russes no deien gaire res, moltes no sabien lidioma, com a màxim et demanaven com et dius, i de què treballes, i para de comptar. Jo deia Miquel, del ram de la construcció, i anàvem per feina. A vegades feien uns ulls tristos i aquella cara dhaver passat gana, i això memprenyava una mica, perquè em sabia greu que shaguessin de guanyar la vida així. Però, miri, a tothom li emprenya haver danar a treballar i bé hi hem de posar bona cara. A mi a la feina macollonaven anant i tornant, i també mhavia daguantar. En aquest món ens hem daguantar tots, i jo em vai aguantar durant trenta-vuit anys fins que vai dir prou.
Que macollonessin encara passava, perquè ja hi havia posat pell morta. O almenys mho pensava, perquè hi ha coses a la vida que no te nadones però que van fent pòsit, i de cop un dia tot peta, i dius: «Don surt això, ara?» I és perquè el pap sha anat emplenant fins que ha vessat. Ningú no sap que durant anys thas anat empassant conyes i més conyes sense dir ni piu. Perquè els altres manobres també macollonaven, no es pensi. Però ho feien per fer la pilota a lamo i al cabró del seu fill. Aquest sí que em tocava els collons. Miri què li dic, que si no hagués sigut per ell, estic segur que tot això no hauria passat. Potser acollonar-me ho podrien haver fet tants anys com volguessin, que si les putes, que si la Viagra, que si «Miquel no treballis tant que has de guardar forces per al cap de setmana», em deien, «Què, Miquel, vas anar a descarregar un piano dissabte?». O: «Càgum Déu, Miquel, si les arreplegues igual com piques el martell les deus deixar fetes un parrac». Ara men recordo, de totes aquestes coses, però abans ni les sentia. Per això li dic que potser haguessin passat els anys i no hauria passat res. Però quan el gener dara fa un any em van dir que aquell mes no em podien pagar, llavors la cosa ja va fer un tomb.