Al principi no vai dir res. Em van dir que em pagarien quan poguessin, però que tenien moltes obres que els hi devien i que el banc els hi havia tallat el crèdit i que estaven escurats. Sempre mhavien pagat, és veritat, la meitat en blanc i laltra meitat en negre, no em puc pas queixar. Però ells tampoc no es podien queixar. Jo no havia fallat mai, ni un dia, no mhavia posat mai malalt. I els hi havia regalat moltes hores extres, perquè les pagaven en negre i sempre fèiem un capmàs els dissabtes. Em donaven el sobre i em deien: «Té, perquè puguis anar a fer una neteja de baixos». Qui els va parir, cabrons, com si em fessin un favor.
Però al febrer tampoc vai cobrar. Tampoc vai dir res. Els altres dos manobres estaven més emprenyats, i li van dir a lamo que sespavilés, perquè havien dalimentar dues criatures i pagar una hipoteca. Ell els hi va dir que què més voldria que poder-los pagar, però que què volien que fes si no cobrava. I ells li van dir que shipotequés ell, o que vengués alguna cosa, però que no podrien aguantar un mes més, perquè a un dells, a més, la dona se li havia quedat sense feina. Hi havia força mal ambient i tots estàvem emprenyats. Però lamo i el seu fill feien com si no passés res. Nosaltres ens portàvem un entrepà per esmorzar, i ells continuaven esmorzant cada dia a fora. Era lhivern i cardava un fred de Déu, però nosaltres esmorzàvem a lobra mentres lamo i el seu fill es fotien un esmorzar de forquilla i ganivet. I aquell seu fill després desmorzar encara es bevia un carajillo i una ratafia, i tornava a lobra amb una fària, la mare que el va parir.
Al març tampoc vam cobrar, i els dos manobres van plegar. Quan lamo ens va dir que aquell mes tampoc cobraríem, li van dir que anés a pendre pel cul. Jo hauria dhaver plegat, també, i ens hauríem estalviat tot el que va venir després. Però vai continuar fent, sense dir res, com si no passés res. Al cap de dos dies, ja van contractar un parell de moros, perquè suposo que comptaven que si aquests no els podien pagar no es queixarien, perquè els moros sempre tenen problemes de papers. I, si no, els hi poden dir a vostès que han robat material a lobra, perquè els moros ho fan molt sovint, de fet, i per això abans no nhavien contractat mai, destrangers. Però la veritat és que aquests dos eren trempats, no els hi feia pas mandra res. I mira que el fill de lamo els tractava com si fossin gossos. Jo no mels estimo pas, els moros, perquè tant me foten els uns com els altres, però si els tractaven malament era perquè no eren daquí i perquè potser no tenien papers, i si hagués passat alguna cosa comptaven que tothom shauria cregut a lamo i al fill.
Amb aquestes van anar passant les setmanes i els mesos fins que jo un divendres vai anar al banc i em van dir que tenia el compte buit i que no em podien deixar més diners. Tots aquells mesos que no em donaven el sobre amb les hores extres, els divendres anava al banc a buscar diners per al cap de setmana. Però em vai trobar al cap de setmana sense sobre i sense calés. Tota la vida treballant com un desgraciat i per culpa daquell parell érem dissabte al vespre i jo era a casa tot sol, sense ni un duro a la butxaca. I men recordo que va ser aquell dia que vai pendre la decisió. Vai despenjar lescopeta danar a caçar del meu pare, que des de que ell era mort que no havia servit, i la vai netejar i li vai posar oli. Vai trobar ple de capses de cartutxos per estrenar i vai anar a lera a fer punteria per mirar si funcionava. Collons, si funcionava. Fotia un tro i un fum que semblava que havien de baixar cel i terra, mecàgum Déu.
El dilluns a les set vai trucar que estava malalt i que no aniria a treballar. No em van demanar res. Ja devien comptar que estava emprenyat i, vaja, no em podien pas exigir res. Vai esperar fins a un quart de deu a sortir de casa, perquè ells no anaven a esmorzar fins a dos quarts de deu. Portava lescopeta al maleter carregada amb dos cartutxos. Vai anar fins al bar on esmorzaven i vai aparcar al pàrquing de davant, just al costat del seu Jeep. Vai treure lescopeta del maleter, me la vai penjar a lesquena i vai entrar al bar. No em tremolava el pols ni estava gens nerviós. De fet, estava més tranquil que mai.
Quan vai entrar, el fill estava de cara i el pare desquena. I el fill tan bon punt em veu em diu: «No estaves malalt, tu? Ja dèiem que et devies refredar voltant conill amb alguna russa». Li vai deixar acabar la frase, però no vai deixar que laltra gent del bar tingués temps de riure. Ràpid com un llamp, que no mho hauria imaginat mai, engrapo lescopeta, lapunto i li disparo entre cella i cella. El seu pare va quedar petrificat i abans que tingués temps de reaccionar, pam, un altre tret entre cella i cella. No van tenir temps ni de dir amén. La paret i les altres taules van quedar ben esquitxades de sang. La mestressa es va posar a xisclar com una boja i laltra gent es va amagar a sota la taula. Jo vai dir: «Tranquils, només tenia dos cartutxos i ja els he fet servir per qui els havia de fer servir». Vai beure un vas daigua, perquè de cop tenia molta set, i vai sortir del bar. Em vai sentir lleuger com feia anys que no mhi sentia. Semblava que flotés. Llavors ja saben com va anar tot: vai tornar cap al cotxe a esperar-los a vostès, perquè poguessin fer la feina que haguessin de fer, que jo ja havia fet la meva.
Creixement autofàgic
Lenrabiava veure les seves ungles arranades que no feien ni mig centímetre, veure com no hi quedaven ni lúnules ni pells al voltant, constatar que no podia obrir cap llauna, canviar lhora de cap rellotge ni desenganxar cap adhesiu, i pensar que tal desastre era per culpa dels seus propis costums, que hauria donat els cinc dits duna mà per deixar de menjar-se-les.
A més, era un home tan nerviós que no només es mossegava les seves, dungles, sinó que, sempre que podia, a mig matí o a mitja tarda, enmig dun àpat o duna conversa, durant un concert o en una cerimònia religiosa, a la biblioteca o en un supermercat, procurava mossegar també les ungles de laltra gent.
Encara que es menjava les ungles de manera obsessiva i incessant, el sorprenia que sempre quedés algun tros per escurar, algun estellicó per polir, alguna pell per estirar. Menjar-se les ungles el preocupava des de petit i no havia perdut lesperança que algun dia deixaria de fer-ho. Però també sabia que les ungles i les pells sempre creixen altra vegada. Quan semblava que el problema el desbordaria definitivament, les ungles i les pells rebrotaven. Això li permetia albirar un altre estat de coses, la utopia dun món on no se les menjava, i alhora, simultàniament, li tornava a proveir més matèria primera perquè lobsessió es continués desenvolupant sense aturador, fins a linfinit.
Líquids de paper de vidre
Posam una altra copa, abans de tancar, siusplau, i men vaig de seguida. Tho prometo que demà te la pago. Ja sé què penses, sempre dic el mateix, i no tem creus. Però és que saps el que costa de cobrar avui dia? No hi ha manera que els anunciants ens paguin i per això tots anem malament. Però demà he de cobrar una campanya que ens va fer la Nestlé. Vas veure lanunci que va sortir a doble pàgina? Pensa que vaig haver danar a Suïssa a reunir-me amb els directius. Són gent molt sèria i molt competitiva, i em va costar convèncels que valia la pena invertir en la nostra revista. Però ens han fet una campanya que ens solucionarà les finances de tot lany. Demà ens han de pagar el mes. Et pagaré tot el que et dec, sens falta. Posam només una altra copa, que només quedava un cul dampolla. Igualment aquest cul tampoc el podràs vendre, si tot plegat només en queda el pòsit.