Bé vaig dir, sense poder estar-me de riure.
Vaig fer el camí que pujava del riu sota la pluja. A la meva esquena, en Jon sallunyava amb la barca aigua avall. Em vaig preguntar si parlava amb si mateix, com feia jo quan estava sol. Mexplicava en veu alta les coses que acabava de fer, les sospesava i acabava dient-me que no havia tingut elecció. Segur que en Jon no feia aquestes coses.
Estava enravenat de fred i em petaven les dents. Duia el jersei i la camisa sota el braç, però ja era massa tard per posar-mels. El cel era més fosc que en plena nit. A dins de la cabana, el pare havia encès el quinqué, les finestres eren retalls de claror groguenca i càlida, de la xemeneia sortien terbolins de fum gris que la pluja esclafava contra la teulada, i aigua i fum sescampaven per les teules de pissarra com una sèmola grisa. Era una imatge ben peculiar.
La porta estava ajustada. Des del marxapeu sentia la flaire de la cansalada fregida que es colava pel dit de llum. Em vaig aturar sota el ràfec. Per primer cop en molta estona, les gotes daigua no em martellejaven el cap. Em vaig estar quiet un parell de minuts abans dobrir la porta. El pare preparava lesmorzar davant de la cuina econòmica; no mhavia sentit. Em vaig quedar al llindar, gotejant damunt de lestora. No sabia quina hora era, però estava segur que mhavia esperat fins a lúltim moment abans de preparar lesmorzar. A sobre de la camisa de quadres duia un jersei molt vell i ple de forats que li agradava posar-se quan no sortia a treballar. Anava barbut, no shavia afaitat des del dia que havíem arribat. ¡Pelut i lliure!, solia dir fregant-se la barbeta. Magradava, aquell home. Vaig estossegar, ell es va girar i em va mirar amb el cap de gairell. Vaig esperar que parlés.
Caram, ¡això sí que és mullar-se!
Vaig assentir.
Sí, i tant vaig dir petant de dents.
Espera, no et moguis i llavors va enretirar la paella del fogó, va anar al dormitori i va tornar amb una tovallola gran.
Treu-te els pantalons i les vambes.
Vaig fer el que em deia. Em va costar. Despullat al mig de lestora, em sentia com si tornés a ser una criatura.
Vine, acostat a lestufa.
Mhi vaig acostar. El pare va afegir-hi dos tions i va tancar la portella. Per lobertura del regulador veia les flames que sarboraven, el ferro colat escampava onades de calor que quasi ferien la pell. Aleshores el pare em va embolicar de cap a peus amb la tovallola i va començar a fer-me fregues pertot, primer amb molt de compte i cada vegada més fort. Era com si hagués dencendrem, com quan els indis freguen dos pals per fer foc. Jo era el pal, rígid i sec, convertit en una massa incandescent.
Aguanta-ho tu, que ara vinc va dir el pare.
Em vaig subjectar la tovallola damunt del muscle, ell va tornar al dormitori i en va sortir amb uns pantalons nets, un jersei gruixut i mitjons. Em vaig vestir molt a poc a poc.
¿Tens gana? em va preguntar.
Sí vaig respondre, i ja no vaig dir res més en molta estona.
Vaig seure a taula. El pare em va servir ous ferrats amb cansalada i pa que havia cuit ell mateix en el vell forn de la casa; en va fer llesques gruixudes i les va untar amb margarina. Jo em cruspia tot el que em posava al davant, i ell també va seure a esmorzar. Sentíem la pluja que repicava a la teulada; també plovia sobre el riu, sobre la barca den Jon i el camí de la botiga i els prats den Barkald, plovia sobre els boscos, sobre el llom dels cavalls de la cleda i els nius de tots els arbres, sobre els ants i les llebres i sobre totes les teulades del poble, però a dins de la cabana shi estava calent i eixut. La llenya crepitava a lestufa i jo mho vaig anar menjant tot fins que els plats van quedar ben escurats; el pare també anava menjant amb un mig somriure als llavis com si fos un matí qualsevol, tot i que no ho era. I de sobte em va venir el cansament, em vaig inclinar endavant, em vaig aguantar el cap amb les mans i em vaig adormir.
En despertar-me em trobava sota ledredó al llit de baix de la llitera, que era el del pare, amb tota la roba posada. El sol entrava pel requadre de cel de la finestra del darrere, i així vaig saber que eren les dotze tocades. Vaig enretirar ledredó i vaig posar els peus a terra. Em sentia en plena forma. Tenia tot un costat adolorit, però no mamoïnava gaire. Vaig anar a la sala. La porta estava oberta de bat a bat i el sol inundava el pati. Lherba molla brillava i a un metre de terra la calor havia format un mantell llanut de vapor. Una mosca brunzia a la finestra. Dret davant de larmari del racó, el pare treia la compra de la motxilla i lordenava als prestatges. Havia fet a peu tot el camí de la botiga, danada i de tornada, mentre jo dormia.
Em va veure de seguida i es va quedar parat amb un paquet a la mà. Silenci absolut. Estava tot seriós.
¿Com estàs? va dir.
Bé vaig respondre. Em trobo més bé.
Me nalegro va dir el pare, i va callar un moment abans dafegir: ¿Has estat amb en Jon aquest matí?
Sí vaig respondre.
¿I què heu fet?
Hem sortit a robar cavalls.
¿Què dius que heu anat a fer? el pare semblava a punt desclatar. ¿De quins cavalls em parles?
Els den Barkald. No els anem a robar de veritat, només els volem muntar, però diem que anem a robar-los perquè així sona més emocionant. Vaig fer un somriure caut, però el pare no mel va correspondre. Jo no mhi he lluït gaire vaig dir. He sortit volant per damunt de la tanca i vaig estendre el braç amb la ferida ben visible, però el pare em mirava fixament a la cara.
¿I com estava en Jon?
¿En Jon? Doncs com sempre, fins cap al final. Mha volgut ensenyar els ous dun niu de reietó dalt dun avet, i de cop ha aixafat tot el niu, així vaig explicar, i amb el braç estirat feia el gest desclafar una cosa en el puny; el pare estava endreçant lúltim paquet sense deixar de mirar-me, va assentir i va tancar la porta de larmari, es va fregar els pèls de la barbeta i jo vaig dir: I ha tocat el dos, i després ha vingut la tempesta.
El pare va anar a penjar la motxilla a la porta i es va quedar mirant el pati, desquena a mi, tot gratant-se el clatell. Llavors va venir a seure a taula i va dir:
¿Vols saber què diu la gent a la botiga?
Jo no tenia gaire interès per saber què deia la gent a la botiga, però el pare acabaria explicant-mho de totes maneres.
Sí vaig dir.
El dia abans, en Jon havia sortit amb lescopeta a caçar llebres, com de costum. Jo no entenia aquesta dèria seva de matar llebres a escopetades, però shavia convertit en la seva especialitat i hi tenia traça, nencertava una de cada dues, que déu nhi do tractant-se duna bèstia tan remenuda i ràpida. Ara, no sé si la família se les menjava totes, devien estar-ne tips. En tot cas, en Jon va arribar a casa seva amb dues llebres lligades per les orelles i amb un somriure radiant, perquè aquell matí havia disparat dos trets i tots dos havien fet blanc. Era una proesa, i va entrar a buscar els pares per ensenyar-los els seus trofeus, però aquell dia la mare havia anat a Innbygda a visitar un conegut i el pare era al bosc. Amb les presses per sortir aquell matí, no shavia fixat si hi eren i el cert és que shavia oblidat que li tocava ocupar-se dels bessons. Va deixar lescopeta al rebedor, va penjar les llebres dun ganxo i va posar-se a buscar els seus germans de dalt a baix de la casa, però no els trobava enlloc; va sortir corrent a leixida, va fer la volta al cobert i al paller, tampoc no hi eren. Aleshores va sentir pànic. Va córrer cap al riu i va resseguir a gual lembarcador, escrutant riba amunt, riba avall, sense veure res més que un esquirol dalt dun avet.