¡Hola! vaig dir jo mentre baixava els últims metres saltant, amb molt poca traça, pels còdols llisos i arrodonits. Vaig ensopegar un cop, però no vaig caure. Quan per fi arribava a la barca vaig seure al banquet de popa i en Jon va posar-se a vogar tot seguit. Li costava, es veia, perquè teníem el corrent en contra, i només molt a poc a poc vam poder sortir dallà. Volia portar-me fins a casa, tot i que estava baldat. Ell vivia riu avall de la nostra cabana, i jo volia explicar-li que no calia, que si em deixava a laltra riba ja en tenia prou, faria lúltim tros a peu. Però no vaig dir res. No tenia esma.
A la fi vam arribar. Amb un darrer esforç, va virar la barca i va remar fins a la llera de manera que jo pogués baixar directament a terra. I així ho vaig fer, vaig baixar i em vaig quedar palplantat allà mateix, mirant-lo.
Que vagi bé vaig dir-li. Fins demà.
Però en Jon no em va contestar. Es va limitar a treure els rems fora de laigua i va deixar que el corrent arrossegués la barca mentre em mirava fixament amb els ulls afuats, uns ulls que jo aleshores ja sabia que no oblidaria mai més.
3
El pare i jo havíem sortit dOslo catorze dies abans, primer havíem agafat el tren i després lautobús, durant hores i hores. Un autobús que seguia un sistema de parades que no vaig entendre mai, però que en tot cas saturava molt sovint. De tant en tant mendormiscava amb lescalfor del sol, al caliu del seient, i quan obria els ulls i mirava per la finestra era com si no haguéssim avançat gens perquè el paisatge era exactament el mateix que abans dadormir-me: una carretera sinuosa de grava amb camps a banda i banda, granges amb la casa pintada de blanc i els coberts de vermell, alguns més grans, daltres més petits, i vaques rere el filat de les pletes, que arribaven fins arran de carretera i on mandrejaven ajagudes damunt lherba, al sol, amb els ulls mig clucs. Quasi totes eren brunes i només alguna tenia clapes blanques sobre el marró o el negre; i després hi havia el bosc, rere les granges, amb algun núvol trencat en el blau del cel, suspès damunt dun turó, sempre el mateix, inalterable.
El viatge va durar si fa no fa tot el dia, i és estrany però no sem va fer pesat. Magradava mirar per la finestra fins que les parpelles em pesaven, calentes, tornava a adormir-me, em despertava de nou i mirava per la finestra per mil·lèsima vegada o més, o em girava a mirar el pare, que es va passar tot el viatge immers en un llibre tècnic sobre construcció, maquinàries, motors, el que fos, aquests temes el tornaven boig. Aleshores el pare aixecava els ulls, em mirava i assentia somrient, jo li tornava el somriure i ell se submergia de nou en el seu manual. Jo mendormiscava i somiava coses càlides i flonges, i lúltim cop que em vaig despertar va ser perquè el pare em va tustar lespatlla.
¡Ep, mestre! em va dir, i vaig obrir els ulls i vaig mirar al meu voltant.
Lautobús estava aturat, amb el motor apagat, a lombra dun roure immens davant de la botiga. Vaig veure el camí que duia al pont, allà on el riu sestrenyia i laigua es precipitava amb fragor per un petit ràpid. El sol baix feia espurnejar les crestes descuma. Érem els últims, baixàvem a lúltima parada. No es podia anar més enllà. El darrer tros de camí lhauríem de fer a peu, molt típic del pare, vaig pensar, portar-me tan lluny com fos possible sense sortir de Noruega. No vaig preguntar-li per què precisament allà, era com si el pare volgués posar-me a prova i ja mestava bé. Jo confiava en el pare.
Vam agafar les motxilles i tot el fato al compartiment del fons de lautobús i vam anar cap al pont. Ens vam aturar al mig a fer el badoc, laigua era quasi verda i passava rabent, vam empunyar les nostres canyes de pescar de bambú, les vam clavar a terra i reclinar contra la barana de fusta acabada de construir, vam escopir al riu i el pare va dir:
¡No fugis, Jacob!
Per al pare, tots els peixos es deien Jacob, tant si era allà a casa, davant les aigües salades del fiord dOslo, quan treia el pit per la borda amb un somriure murri i alçant el puny ¡no fugis, Jacob, que venim a pescar-te! com aquí, en un riu que venia de la frontera amb Suècia i feia un semicercle que travessava el poble abans de tornar-sen a Suècia unes quantes milles més al sud. I recordo que lany anterior, tot contemplant els remolins, mhavia preguntat a mi mateix si es podia veure o notar o tastar que laigua fos sueca i que els daquest cantó de la frontera només la teníem a manlleu. Però jo era molt jove aleshores i sabia ben poca cosa de com anava el món, en el fons no va ser més que una idea fugaç.
Dalt del pont, el pare i jo ens vam mirar i ens vam somriure, però jo notava les expectatives que em recargolaven lestómac.
¿Com estàs? em va demanar.
Bé vaig dir, sense poder estar-me de riure.
Vaig fer el camí que pujava del riu sota la pluja. A la meva esquena, en Jon sallunyava amb la barca aigua avall. Em vaig preguntar si parlava amb si mateix, com feia jo quan estava sol. Mexplicava en veu alta les coses que acabava de fer, les sospesava i acabava dient-me que no havia tingut elecció. Segur que en Jon no feia aquestes coses.
Estava enravenat de fred i em petaven les dents. Duia el jersei i la camisa sota el braç, però ja era massa tard per posar-mels. El cel era més fosc que en plena nit. A dins de la cabana, el pare havia encès el quinqué, les finestres eren retalls de claror groguenca i càlida, de la xemeneia sortien terbolins de fum gris que la pluja esclafava contra la teulada, i aigua i fum sescampaven per les teules de pissarra com una sèmola grisa. Era una imatge ben peculiar.
La porta estava ajustada. Des del marxapeu sentia la flaire de la cansalada fregida que es colava pel dit de llum. Em vaig aturar sota el ràfec. Per primer cop en molta estona, les gotes daigua no em martellejaven el cap. Em vaig estar quiet un parell de minuts abans dobrir la porta. El pare preparava lesmorzar davant de la cuina econòmica; no mhavia sentit. Em vaig quedar al llindar, gotejant damunt de lestora. No sabia quina hora era, però estava segur que mhavia esperat fins a lúltim moment abans de preparar lesmorzar. A sobre de la camisa de quadres duia un jersei molt vell i ple de forats que li agradava posar-se quan no sortia a treballar. Anava barbut, no shavia afaitat des del dia que havíem arribat. ¡Pelut i lliure!, solia dir fregant-se la barbeta. Magradava, aquell home. Vaig estossegar, ell es va girar i em va mirar amb el cap de gairell. Vaig esperar que parlés.
Caram, ¡això sí que és mullar-se!
Vaig assentir.
Sí, i tant vaig dir petant de dents.
Espera, no et moguis i llavors va enretirar la paella del fogó, va anar al dormitori i va tornar amb una tovallola gran.
Treu-te els pantalons i les vambes.
Vaig fer el que em deia. Em va costar. Despullat al mig de lestora, em sentia com si tornés a ser una criatura.
Vine, acostat a lestufa.
Mhi vaig acostar. El pare va afegir-hi dos tions i va tancar la portella. Per lobertura del regulador veia les flames que sarboraven, el ferro colat escampava onades de calor que quasi ferien la pell. Aleshores el pare em va embolicar de cap a peus amb la tovallola i va començar a fer-me fregues pertot, primer amb molt de compte i cada vegada més fort. Era com si hagués dencendrem, com quan els indis freguen dos pals per fer foc. Jo era el pal, rígid i sec, convertit en una massa incandescent.