¡Maleït esquirol! va dir, i es va ajupir per ficar les mans a laigua com si volgués apartar-la per veure-hi, però era absurd, laigua li arribava als genolls i era transparent. Es va incorporar, va agafar aire i provava de pensar, quan va sentir un tret que venia de casa.
Lescopeta. Havia oblidat de posar el fiador i no havia tret lúltim cartutx, cosa que sempre feia tan bon punt entrava a casa. Aquella arma era lúnic objecte de valor que tenia, la cuidava, la greixava i la tenia sempre a punt com si fos el seu nadó, i això dençà del dia que el pare lhi va regalar, el dia dels seus dotze anys, amb ordres estrictes sobre com fer-la servir i, sobretot, com no fer-la servir. Ell sempre posava el fiador, treia els cartutxos i la penjava al seu lloc, al traster, dun ganxo a dalt de tot de la paret. Però aquest cop lhavia deixat a lentrada perquè shavia recordat duna cosa: que ell era el responsable dels seus germans quan es quedaven sols a casa. Només tenien deu anys.
En Jon va sortir a corre-cuita de laigua i va enfilar pel riu abans de tirar cap a casa. De sobte li va semblar que no arribaria mai, els camals xops li pesaven sota els genolls, laigua sortia de les sabates a borbollons, i a cada passa sentia el so dun xuclet que li feia venir nàusees. A mig camí va veure el pare que sortia corrent del bosc a laltra banda de la granja. Mai no lhavia vist córrer, i la visió daquell home alt i feixuc sortint esperitat del bosc i travessant leixida a grans camades que feien retronar el terra i amb els braços flotant-li a laltura de les espatlles com si nedés a contracorrent, era tan aterridora que en Jon va aturar-se i va seure al pla dherba. Fos el que fos el que hagués passat, ara ja era massa tard; el pare arribaria abans a casa, i en Jon va tenir la sensació que no volia saber què havia passat.
El que havia passat era que els bessons havien estat tot el matí jugant al soterrani amb roba vella i sabates gastades. Van pujar les escales esvalotant i van anar a parar al rebedor, on van veure les llebres penjades del ganxo i lescopeta estintolada a la paret. Era lescopeta den Jon, ho sabien perfectament, el germà gran era el seu heroi, i per poc que tinguessin els mateixos models que jo a la seva edat, devia ser per a ells una barreja de Davy Crockett, Hjortefot i Huckleberry Finn en una sola persona. Tot el que feia en Jon era susceptible de ser imitat i transformat en joc.
En Lars va arribar a dalt primer, va agafar lescopeta i la va brandar tot cridant:
¡Miram!
I va disparar. Lespetec i la reculada el van fer caure a terra amb un esgarip. No havia apuntat enlloc, només volia tenir a les mans la meravellosa escopeta i fer de Jon. La bala hauria pogut anar a la llenyera, o al finestró del costat de la porta, o al retrat de lavi de la barba llarga, just a sobre del penja-robes, en un marc daurat que brillava, o a la bombeta que penjava nua i que sempre tenien encesa perquè a fora la veiessin per la finestra i no es perdessin a les fosques. Però la bala no va encertar cap daquests llocs, sinó que va anar de dret al cor de lOdd, a boca de canó. I si tot això hagués passat en una novel·la de lOest, a les pàgines de paper porós shi hauria llegit que la bala duia el seu nom, o que estava escrit a les estrelles o en el gruixut llibre del destí. Que res del que hagués pogut fer o dir ningú no hauria desviat les línies que van creuar-se en aquell instant únic. Que una altra força, diferent de la humana, havia dominat el canó de lescopeta i lhavia dirigit exactament en aquella direcció. Però res de tot això no era veritat, i en Jon, arraulit a lherba, ho sabia. Aleshores el pare va sortir de casa amb el seu germà als braços: lúnic llibre on hi havia escrit el nom dOdd i don no es podia esborrar, era el registre de la parròquia.
El pare no em devia explicar tot això, o no pas amb tants detalls, i en canvi és així com ho recordo. El cas és que no sé si vaig començar a pintar-ho amb els meus colors de seguida o si ho he anat fent a mesura que passaven els anys. Ara bé, el que no es pot discutir són les dades pelades, els fets eren els fets i el pare em mirava, sondejant-me, des de laltra banda de la taula, com si jo pogués dir-hi alguna cosa assenyada perquè potser coneixia els protagonistes del drama més bé que ell; però jo no veia altra cosa que el rostre blanc den Jon i laigua que queia sobre la superfície ondejant del riu quan va empènyer la barca i va deixar que el corrent se lendugués avall, cap a la casa on vivien ell i els que lestaven esperant.
De totes maneres, això no és el pitjor va dir el pare.
El dia abans que en Lars matés el seu germà bessó dun tret, la seva mare havia sortit de bon matí cap a Innbygda amb la furgoneta de repartiment de la botiga. Lendemà, quan va passar tot, el pare lhavia danar a recollir amb el cavall i la carreta. Era una euga de quinze anys que es deia Bramina, de pelatge castany i negre amb una llista blanca al cap i mitjons blancs. Era molt bonica, o a mi mho semblava, però no anava lleugera, i en Jon creia que havia de ser per un principi de febre del fenc que no la deixava respirar, cosa inusual en un cavall. Per anar i tornar a Innbygda amb la Bramina thi podies estar ben bé tot el dia.
El pare era a leixida, amb el nen mort als braços. Al mig del pla hi havia el seu fill gran estès a terra, immòbil, com si també fos mort. Sabia que havia de marxar. Shi havia compromès. No tenia alternativa. I si volia arribar a temps a Innbygda, havia de marxar ja. Va fer mitja volta i va entrar a casa. En Lars era al rebedor, rígid, quiet, mut; el pare el va veure, però era incapaç de pensar en més duna cosa important alhora, per això va entrar al dormitori i va estirar lOdd al llit de matrimoni i va cobrir el cosset amb una manta que va trobar. Es va mudar la camisa tacada de sang i els pantalons, i va sortir a aparellar la Bramina. De cua dull, va veure en Jon que shavia aixecat i sacostava a poc a poc a lestable. Quan leuga va estar enganxada al carro, en Jon ja hi havia arribat. El pare es va girar i el va agafar per lespatlla, massa fort, va pensar tot seguit, però dels llavis del noi no va sortir ni un mot.
Cuida en Lars mentre sóc fora. ¿Daixò en sabràs, oi? va dir el pare mirant cap a la casa. En Lars havia sortit a la porta i sestava plantat al bat del sol, amb els ulls arrufats. El pare es va passar la mà per la cara, va aclucar els ulls un moment, es va escurar la gola, va seure al pescant, va arriar el cavall i el carro es va posar en marxa, va passar la tanca, va sortir a la carretera, va deixar enrere la botiga i a poc a poc va emprendre el llarg trajecte fins a Innbygda.
En Jon es va endur en Lars amb la barca a pescar riu avall, no se li va acudir res més, i shi van estar moltes hores. No he aconseguit mai imaginar-me de què devien parlar, o vés a saber si van arribar a dir-se res. Potser senzillament van quedar-se pescant a la llera cadascú amb la seva canya: tirar la canya i recollir, tirar la canya i recollir, a una distància prudencial lun de laltre, i al seu voltant només el bosc i un gran silenci. Això sí que mho puc imaginar.
En tornar van dur al paller el poc que havien pescat i es van asseure a esperar. No van entrar a casa per res. Al vespre, cap al tard, van sentir els cascs de la Bramina i les rodes del carro que pujaven pel camí de grava. Es van mirar. Shi haurien quedat una estona més, però en Jon es va aixecar, i en Lars es va aixecar, es van agafar de la mà per primera vegada des que els bessons eren molt petits, i van sortir a leixida a mirar com el carro avançava cap a ells pel camí, com saturava, i van sentir el panteix asmàtic de la Bramina i les paraules reconfortants que el pare li adreçava: paraules amables, paraules dolces, paraules que ells mai no havien sentit que digués a ningú.