Ja hi som va dir en Jon. És allà i va assenyalar un avet enorme al marge del camí. Vam aturar-nos.
És enorme vaig dir jo.
No és això va dir en Jon. Vine.
Va anar fins a larbre i va enfilar-shi sense esforç, perquè les branques de baix, llargues i robustes, saclofaven pel propi pes i eren fàcils dabastar, i en un tres i no res ja havia pujat uns quants metres. El vaig seguir. En Jon pujava molt de pressa, però quan va ser a uns deu metres es va aturar i va seure a la branca a esperar que jo arribés a la mateixa altura; hi havia prou lloc per a tots dos, podíem seure un a prop de laltre cadascú a la seva branca. Aleshores en Jon va assenyalar un punt a lextrem de la seva, just on es bifurcava. Sota lentreforc hi havia un niu docells amb forma de bol, fondo com una paperina. Tot i que jo ja havia vist molts nius, no nhavia vist mai cap de tan petit, tan lleuger, una construcció tan perfecta de molsa i plomes. I no penjava. Flotava.
És un niu de reietó va dir en Jon en veu baixa. La segona niuada es va inclinar endavant, va allargar la mà cap al niu, va ficar tres dits per lobertura emplomissada i va treuren un ou tan petit que mel vaig quedar mirant com un badoc. En Jon va fer ballar lou entre les puntes dels dits i mel va acostar prou perquè el pogués examinar de la vora, i quasi vaig sentir vertigen quan, en mirar-lo, vaig pensar que al cap de poques setmanes aquella boleta minúscula, una mica ovalada, es transformaria en un ocell viu amb ales que podria llançar-se des del cim de larbre i baixar en picat i no estavellar-se mai contra terra, sinó que amb voluntat i amb instint sortiria disparat cap amunt i venceria la llei de la gravetat. I aleshores ho vaig formular en veu alta:
Hosti tu... és curiós que una coseta tan petita es torni viva i pugui volar potser no em vaig explicar bé, o no vaig saber expressar la sensació de volubilitat que em burxava per dins; el cas és que en aquell moment va passar una cosa que mera impossible comprendre, perquè quan vaig alçar els ulls i vaig mirar en Jon a la cara, estava blanc com el paper i molt tens. No sabré mai si van ser les meves paraules o lou que tenia entre els dits, però alguna cosa el va fer canviar didea de manera sobtada, em va mirar al fons dels ulls com si no mhagués vist mai, i per una vegada no els va mig aclucar sinó que li vaig poder veure les pupil·les obertes i negres. Va separar els dits i lou va caure tronc avall; jo el seguia amb la mirada i vaig veure com picava contra una branca, com sesclafava i sesmicolava en bocins clars que saltaven en totes direccions i descendien com volves de neu ingràvides que sanaven volatilitzant lentament fins a desaparèixer del tot. O així és com ho recordo, i també recordo que no se macudia res que mhagués trasbalsat mai tant. Quan vaig tornar a mirar en Jon, aquest shavia inclinat sobre la branca, amb una mà havia arrencat el niu de sota lentreforc i, sostenint-lo amb el braç estès, el va polvoritzar a pocs centímetres dels meus ulls. Jo volia dir alguna cosa, però no em sortien les paraules. El rostre den Jon era una màscara de guix amb una boca oberta per on sortien una sèrie de sons que em van glaçar lespinada, mai no havia sentit res igual: eren els sons guturals dun animal que jo no havia vist mai ni tenia cap ganes de veure. Va tornar a obrir la mà, va picar el tronc de larbre amb el palmell obert i va refregar el niu contra lescorça, desfent-lo en estelles minúscules fins que en va quedar una empastifada que jo ja no suportava mirar més. Vaig tancar els ulls i vaig aguantar les parpelles premudes uns instants, i quan els vaig tornar a obrir, en Jon ja era un bon tros avall. Baixava lliscant de branca en branca, jo seguia amb la mirada els seus cabells hirsuts i castanys, però ell no va mirar amunt ni una sola vegada. Els darrers metres els va fer dun salt i va aterrar amb un cop que es va sentir fins al capdamunt de larbre, on jo encara estava assegut; va caure de genolls com un sac, va picar amb el front a terra i així es va quedar, arraulit, durant el que em va semblar una eternitat, i en tota aquesta eternitat vaig contenir la respiració sense mourem ni un mil·límetre. No entenia res del que havia passat, però tenia la sensació que tot era culpa meva. I tanmateix no sabia per què. A la fi, es va alçar, i amb el cos ben dret es va posar a caminar, senda avall. Vaig deixar escapar laire i vaig aspirar-lo de nou, lentament; em va xiular el pit, vaig sentir-ho perfectament, era com el xiulet de lasma. Jo coneixia un home que vivia al final del carrer de casa, a Oslo, que tenia asma i quan respirava sonava així. Ara mhe tornat asmàtic, vaig pensar, hòstia, és així com sagafa lasma, ¡quan ten passa una de grossa! I vaig començar a baixar. No baixava tan ràpid com en Jon, més aviat com si cada branca fos una balisa on mhavia de detenir i agafar-me per no perdrem res, ni un detall, tot era important, i sobretot sense deixar de pensar tota lestona a respirar.
¿Va ser aleshores que es va capgirar el temps? Crec que sí. Jo ja havia posat els peus a terra, però no veia en Jon enlloc, shavia esfumat per la senda don havíem vingut, quan, de sobte, vaig sentir la remor dels arbres sobre el meu cap. Vaig mirar amunt i vaig veure les capçades dels avets que balandrejaven i xocaven entre elles, vaig veure com el vent vinclava els pins més alts i vaig notar també el sotabosc que ondulava sota els meus peus. Era com caminar damunt de laigua, em rodava el cap i vaig mirar al meu voltant per trobar un punt on agafar-me, però tot es movia. El cel, que fins feia un moment era blau i serè, ara era dun gris plom esquinçat per la lluïssor groga esblaimada que il·luminava el turó a laltra banda de la vall. En aquell moment va llampegar amb violència al cim del turó. Poc després va tronar de tal manera que vaig sentir el retruny per tot el cos, notava com la temperatura queia en picat i el braç em feia mal allà on el filat espinós mhavia fet un tall. Vaig posar-me a caminar tan de pressa com podia sense arrencar a córrer, baixant la senda que havíem fet de pujada, cap al prat dels cavalls. En arribar-hi, vaig mirar la cleda a través dels arbres però no hi havia ni un cavall, si més no dins del meu camp visual, i em va passar pel cap fer drecera per la cleda, però en comptes daixò vaig fer tota la volta seguint el filat per fora fins que vaig arribar al corriol que baixava a la pista, vaig girar a lesquerra i vaig arrencar a córrer avall. Ja no feia vent, però al bosc hi havia una calma tensa i lasma tot just descoberta moprimia el pit.
Les primeres gotes em van caure al front quan arribava a la pista. Vaig veure lesquena den Jon davant meu. No devia haver corregut, no el tenia gaire lluny: no anava de pressa, però tampoc a poc a poc. Senzillament, caminava. Sem va acudir cridar-lo i demanar-li que mesperés, però em feia por que la respiració sem tallés. Hi havia, també, un no sé què en la seva esquena que em va frenar, o sigui que vaig posar-me a caminar darrere seu, sempre a la mateixa distància. I així vam desfer tot el camí, i quan passàvem per la granja den Barkald, que ara tenia llum a totes les finestres a causa de la negror sobrevinguda del cel, em vaig preguntar si lhome seria a dins, mirant-nos, i si sabria on havíem estat. Vaig mirar enlaire amb lesperança que serien quatre gotes i prou, però de sobte un llamp va il·luminar el turó i en el mateix segon es va sentir un tro. Jo mai no havia tingut por dels llampecs, tampoc em vaig espantar aleshores, però sabia que quan el llamp i el tro anaven tan seguits, podia descarregar on fos a prop teu. Anar pel camí sense cap mena de recer era una sensació molt especial. En aquell moment, la pluja va desplomar-se com una paret, i en pocs segons em vaig trobar darrere daquesta paret, xop de cap a peus, i si hagués anat despullat tampoc no hi hauria guanyat gaire. El món sencer es va tornar gris aigua i amb prou feines podia entreveure en Jon a cent metres davant meu. Tampoc el necessitava perquè mensenyés el camí, ja sabia per on havia danar. Vaig trencar pel corriol que travessava els prats den Barkald, ara lherba altíssima menganxaria els pantalons a les cames i em pesarien encara més, si no fos que ja anava tot moll i no venia daquí. Vaig pensar que en Barkald hauria desperar uns dies que lherba fos prou seca per segar-la. El farratge no es pot segar moll. Vaig preguntar-me si enguany en Barkald també ens demanaria al pare i a mi que lajudéssim amb la sega, igual que lany anterior; i em vaig preguntar si en Jon hauria agafat la barca i estaria travessant el riu tot sol o si mesperava a la llera. Podia remuntar el camí cap a la botiga, passar el pont i baixar per laltra riba, a través del bosc, però la marrada es faria llarga i pesada; o bé podia travessar el riu nedant, però segur que laigua ja era freda i els corrents massa ràpids. La roba xopa em glaçava fins el moll de los, i sem va acudir que aniria més bé sense. O sigui que em vaig aturar a treurem el jersei i la camisa. Va costar perquè la roba se marrapava al cos, però a la fi mho vaig treure tot, vaig fer-ne un bolic i mel vaig posar sota el braç. Tot estava tan moll que feia riure, la pluja em regalimava pel pit i em donava una escalfor estranya. Vaig passar-me la mà per la pell i quasi no vaig sentir res de tan balba que la tenia, em notava cansat i somnolent, mhauria anat molt bé estirar-me i aclucar els ulls una estona. Vaig fer unes passes més. Meixugava laigua de la cara amb la mà, em sentia una mica marejat. I així, com qui no ho vol, em vaig trobar a la vora del riu sense haver-lo sentit. Davant meu hi havia en Jon dalt de la barca. Amb la mullena, la mata de cabells hirsuts se li havia aixafat contra el crani. Em va mirar a través de la pluja mentre ciava per mantenir la popa arran de riba, però no va dir res.