¡Jihaa! vaig cridar, i vaig sentir perfectament la meva veu però com si sortís dun altre lloc, de lespai immens on piulaven els ocells, una piuladissa que provenia del fons daquell silenci, i per un instant vaig ser completament feliç. Sem va eixamplar el pit com la manxa dun acordió, i a cada respiració sortien notes noves. Aleshores vaig veure una cosa que brillava entre els arbres davant meu; era el filat. Havíem creuat la cleda al galop i ens acostàvem rabent a la tanca, la creu tornava a masegar-me lentrecuix, em vaig aferrar amb força i vaig pensar: Ara saltem. Però no vam saltar. Just abans darribar al filat, els dos cavalls van frenar i van girar cua, les lleis de la física em van fer sortir disparat en línia recta i vaig passar volant per damunt de la tanca. Vaig notar com les punxes del filat mesquinçaven la màniga del jersei i vaig sentir una coïssor, i just després jeia estès sobre el bruguerar i amb el xoc tot laire mhavia fugit del cos.
Crec que em vaig desmaiar uns segons, perquè recordo que vaig obrir els ulls com si tot comencés de nou: res del que veia em resultava familiar, tenia el cervell buit, ni un pensament, tot net, el cel dun blau transparent, tampoc no sabia com em deia, ni tan sols em sentia el cos. Flotava sense nom i em mirava el món com si fos la primera vegada que el veia: tenia una lluminositat estranya i era duna bellesa cristal·lina, i aleshores vaig sentir un renill i el martelleig dels cascs. En aquell moment em va venir tot al cap com un bumerang fendint laire que mencertés de ple al front, ¡pam!, i vaig pensar, merda, mhe quedat paralític. Vaig mirar-me els peus nus que sobresortien entre les mates de bruc: el fil entre ells i jo shavia trencat.
Encara jeia a terra, completament quiet, quan vaig veure que en Jon sacostava a la tanca muntat dalt del cavall i dirigint-lo amb una corda que li havia lligat al morro. El va aturar duna estrebada just a la meva altura i el cavall es va posar de costat, arran de la filferrada. En Jon em va mirar de dalt a baix.
¿Què hi fas aquí a terra? va dir.
Mhe quedat paralític vaig dir jo.
No ho crec.
Bah, suposo que no vaig dir. Vaig tornar a mirar-me els peus i em vaig alçar. Em feia mal lesquena i tot un costat del cos, però per dins no hi havia res trencat. La sang rajava dun tall a lavantbraç i traspassava el jersei, que tenia un bon set just al lloc de la ferida, però això era tot. Vaig estripar el tros de màniga que quedava i mel vaig enroscar al braç tot recolzant-lo sobre la cuixa. La ferida coïa com una mala cosa. En Jon continuava dalt del cavall, tranquil. Aleshores vaig veure que duia les meves vambes a la mà.
¿Tornaràs a muntar? va preguntar.
No ho crec vaig dir jo, em fa mal el cul tot i que no era ben bé on em feia mal, i em va semblar que en Jon somreia una mica però no ho sé segur perquè tenia el sol de cara. Va baixar del cavall, li va treure la corda del morro i li va fer un gest amb la mà perquè marxés. I les ganes que en tenia lanimal.
En Jon va sortir de la cleda com hi havia entrat: lleuger, sense cap esgarrinxada. En arribar al meu costat, va deixar caure les sabates a terra, damunt les mates.
¿Pots caminar? va preguntar-me.
Crec que sí vaig respondre, i vaig ficar els peus a les vambes sense lligar-me els cordons, per no haver dajupir-me. Vam tornar dins del bosc, en Jon davant i jo darrere amb lentrecuix adolorit, lesquena entumida, la pota ranca i el braç encongit contra les costelles, i tot avançant en la boscúria em vaig preguntar si tindria prou forces per fer tot el camí de tornada. Llavors vaig pensar en el pare, que una setmana abans mhavia demanat que segués lherba darrere de la cabana. Ja era alta i aviat es vinclaria, senduriria i formaria una estora de tiges seques que no deixaria créixer res. Em va dir que podia fer servir la dalla curta, més manejable per un aprenent com jo. Vaig anar a buscar-la al cobert i mhi vaig posar amb totes les forces, imitant els moviments que li havia vist fer quan segava ell, i dalla que dalla vaig quedar xop de suor, però no ho devia fer tan malament per a algú que no hi tenia pràctica. Només que al llarg de la paret hi havia tot un tros dortigues altes i tupides, i jo procurava segar sense acostar-mhi massa. Aleshores el pare va aparèixer a la cantonada de la casa i em va mirar amb el cap de gairell tot gratant-se la barbeta, mentre jo redreçava lesquena i esperava el seu veredicte.
¿Per què no segues les ortigues?
Vaig mirar el mànec curt de la dalla i després les ortigues.
És que fa mal vaig respondre-li. Ell em va somriure i va fer que no amb el cap.
Tu decideixes si fa mal o no em va dir, i tot de cop es va posar seriós i va venir cap a mi i va començar a arrencar-les amb les mans nues, duna en una, sense perdre la calma, i la pila dortigues arrencades anava creixent i ell no es va rendir fins que no en va quedar ni una. El seu rostre no traïa dolor. Tot enfilant el camí darrere den Jon, em va venir una mica de vergonya i vaig estirar lesquena i accelerar el pas, procurant caminar com si no hagués pres mal. Unes passes més i ja no sabia per què no ho havia fet així des del començament.
¿On anem? vaig preguntar-li.
Vull ensenyar-te una cosa va dir en Jon. No és gaire lluny.
El sol ja era alt, entre els arbres feia calor, feia olor de calor, i els sorolls del bosc ens arribaven de totes bandes: ales que baten, branques que es gronxen, branquillons que cruixen, el xiscle dun esparver, lúltim sospir duna llebre o el cop esmorteït duna abella cada vegada que topa amb una flor. Sentia les formigues atrafegades pel bruguerar. La senda sanava fent més costeruda a mesura que enfilàvem el turó, jo respirava fondo pel nas i pensava que, tirés cap on tirés la meva vida i per lluny que arribés a viatjar, sempre recordaria aquell indret tal com era en aquell moment, i que el trobaria a faltar. Vaig girar-me a contemplar la vall a través dun enreixat de pins i avets, vaig veure el revolt del riu i laigua espurnejant, vaig veure la teulada roja de la serradora den Barkald, i una mica més al sud, a la riba, les altres granges, més petites, escampades per les clapes verdes que enrivetaven el fil daigua. Jo coneixia les famílies que hi vivien i sabia quants eren a cada casa. Tot i que no podia veure la nostra cabana a laltra riba del riu, podia assenyalar amb exactitud darrere de quin arbre samagava, i em vaig preguntar si el pare encara dormia o si ja shavia llevat i rondava per casa tot preguntant-se on parava jo, però sense amoïnar-shi gaire: si arribaria aviat, si podia començar a preparar lesmorzar, i tot duna em vaig adonar de la gana que tenia.
Ja hi som va dir en Jon. És allà i va assenyalar un avet enorme al marge del camí. Vam aturar-nos.
És enorme vaig dir jo.
No és això va dir en Jon. Vine.
Va anar fins a larbre i va enfilar-shi sense esforç, perquè les branques de baix, llargues i robustes, saclofaven pel propi pes i eren fàcils dabastar, i en un tres i no res ja havia pujat uns quants metres. El vaig seguir. En Jon pujava molt de pressa, però quan va ser a uns deu metres es va aturar i va seure a la branca a esperar que jo arribés a la mateixa altura; hi havia prou lloc per a tots dos, podíem seure un a prop de laltre cadascú a la seva branca. Aleshores en Jon va assenyalar un punt a lextrem de la seva, just on es bifurcava. Sota lentreforc hi havia un niu docells amb forma de bol, fondo com una paperina. Tot i que jo ja havia vist molts nius, no nhavia vist mai cap de tan petit, tan lleuger, una construcció tan perfecta de molsa i plomes. I no penjava. Flotava.