En Jon i jo vam deixar el corriol que travessava els prats per agafar la pista de baixada, i encara que hi havíem passat moltes vegades, aquest cop va ser diferent. Anàvem a robar cavalls, i sabíem que sens notava. Érem uns delinqüents. Això canvia la gent, els canvia la mirada i els fa caminar duna manera peculiar sense que puguis fer-hi res perquè no es noti. I anar a robar cavalls era el pitjor de tot. Coneixíem la llei que impera a loest del riu Pecos, havíem llegit els còmics de cowboys i, encara que en realitat fóssim a lest del riu Pecos, hi érem tant, a lest, que no venia daquí, perquè en el fons tot depèn des don et miris el món, i en tot cas era una llei implacable que si tenxampaven et penjaven de la branca dun arbre sense pensar-sho gens: el tacte aspre del cànem contra la pell fina del teu coll, la cleca que clava algú a la gropa del cavall i el cavall que fuig de sota teu, i tu que arrencaves a córrer fent anar les cames en el buit per salvar la vida mentre precisament la teva vida et passava davant dels ulls amb imatges cada cop més difuses, fins que tu i tot el que havies vist sesfumava de les imatges i les imatges somplien de boira fins a tornar-se negres del tot. Només quinze anys, aquest seria el teu últim pensament, no eren molts, i a sobre per un cavall, i ara, a més a més, ja era massa tard. La granja den Barkald simposava, ferma i grisa, a la vorada del bosc, i semblava més amenaçadora que mai. Les finestres a aquesta hora del matí estaven a les fosques, però qui sap si lhome no era a dins sotjant el camí i el que hi fèiem nosaltres, i ho sabia.
Però ara ja no podíem fer-nos enrere. Vam baixar uns dos-cents metres per la pista, amb les cames encarcarades, fins que la granja va desaparèixer darrere dun revolt, vam enfilar un altre corriol que travessava un altre camp que també era propietat den Barkald i vam entrar al bosc. Al principi tot era molt fosc i els troncs dels avets estaven molt atapeïts, sense gens de sotabosc, només la molsa verd fosc que sestenia com una gran catifa flonja sota els nostres peus, perquè la llum del sol no hi tocava mai, i vam seguir la senda en fila índia amb la sensació que el terra ondulava a cada passa que fèiem, en Jon davant i jo darrere, amb les nostres vambes que tenien les soles gastades. Després ens vam desviar com per fer volta, sempre cap a la dreta, fins que la claror es va obrir pas entre les branques que shavien anat esclarissant damunt dels nostres caps i, tot dun plegat, vam veure brillar el doble filat espinós. Havíem arribat. Vam fer un cop dull a una clariana que ja havien desemboscat, només hi quedaven els pins més joves i els bedolls, un paisatge estrany el daquells arbres tan espigats i solitaris, abandonats a la intempèrie, nhi havia algun que no havia resistit les envestides del vent del nord i jeia estès a terra, tan llarg com era, amb les arrels enlaire; però entremig de les soques lherba creixia ben verda i espessa, i darrere duns arbustos, una mica més endavant, vam veure els cavalls, o els seus culs i les seves cues espolsant mosques i tàvecs. Vam sentir lolor de tifa de cavall i molsa molla, i vam respirar la fragància, dolça i intensa, embolcallant, dalguna cosa que era més gran que nosaltres i tot el que poguéssim abastar, una cosa que ens superava: lolor del bosc que sestenia sense límit cap al nord, entrava a Suècia, seguia fins a Finlàndia i arribava a Sibèria, un bosc dins el qual podies fer-te fonedís i encara que tot un exèrcit el pentinés durant setmanes no tindrien ni la més mínima possibilitat de trobar-te. Segurament no deu ser tan terrible, vaig pensar, desaparèixer aquí dins; però no estava segur de pensar-ho seriosament.
En Jon va ajupir-se per passar entre els dos filferros prement el de sota amb les mans, mentre jo mestirava a terra i passava rodolant, i tots dos ens vam trobar a laltra banda de la tanca sense una esgarrinxada ni un estrip als pantalons ni al jersei. Ens vam aixecar amb compte i vam travessar el prat en direcció als cavalls.
¿Veus aquell bedoll? va dir en Jon assenyalant amb el dit. Vés i enfila-thi.
No gaire lluny dels cavalls hi havia un bedoll gran i solitari, de branques robustes, la de més avall a tres metres de terra. Mhi vaig acostar a poc a poc, però sense vacil·lar. Els cavalls havien alçat el cap i shavien girat a observar-me mentre avançava, però sense deixar de mastegar, sense moures de lloc ni alçar un casc. En Jon els estava encerclant per laltra banda. Em vaig treure les vambes amb dues puntades de peu, vaig abraçar-me al tronc del bedoll i vaig clavar-hi els dits en un greny de lescorça: primer em vaig impulsar amb un peu, després vaig aixecar laltre i vaig posar-lo pla contra el tronc, i a poc a poc em vaig enfilar com un mico fins a abastar la branca amb la mà esquerra i recolzar-mhi i agafar-mhi amb laltre braç; llavors vaig treure els peus del tronc rugós i vaig quedar penjat un moment, abans denfilar-me a la branca i asseure-mhi gronxant les cames. En aquella època era capaç de fer aquestes coses.
¡Ja estic! vaig cridar sense alçar gaire la veu.
En Jon seia ajupit ben bé de cara als cavalls i els parlava en veu baixa; ells sestaven quiets, amb les orelles dretes tirades endavant, escoltant aquella veu que era com un murmuri. Des de la meva branca jo no entenia què deia, però quan va sentir el meu ¡Ja estic! va fer un bot i va cridar:
¡Hoi! i quan va obrir els braços, els cavalls van girar-se i van arrencar a córrer cap a laltre cantó, no gaire ràpid, però tampoc lents, dos van tirar cap a lesquerra i els altres dos van venir de dret cap al meu bedoll.
¡Estigues a punt! va cridar en Jon estirant tres dits enlaire com se saluden els escoltes.
¡Sempre a punt! vaig contestar, i em vaig enroscar de panxa a la branca, agafant-mhi amb les mans per conservar lequilibri i agitant les cames en el buit com si fossin tisores. Vaig notar al pit una vibració que venia dels cascs repicant a terra i senfilava per dins del tronc, i també vaig sentir un tremolor que venia dun altre lloc, de dins meu, que havia començat a la panxa i se mhavia instal·lat als malucs; però com que no podia fer-hi res, vaig mirar de no pensar-hi. Estava preparat.
I van arribar els cavalls. Jo sentia la seva respiració panteixant, i la vibració a larbre era cada cop més intensa, el so dels cascs momplia el cervell, i tan bon punt vaig veure sota meu el morro del cavall que tenia més a prop, em vaig deixar caure de la branca amb les cames obertes i estirades, vaig deixar anar les mans i vaig aterrar sobre el llom del cavall, una mica massa amunt, massa a prop del bescoll, i els ossos de les seves espatlles sem van clavar a lentrecuix i la nàusea em va pujar fins a la gola. Semblava molt fàcil quan ho feia el Zorro a les pel·lícules, però a mi les llàgrimes em regalimaven galtes avall, i havia de contenir les ganes de vomitar al mateix temps que maferrava a la crinera amb les dues mans, i em vaig inclinar endavant i premia els llavis tan fort com podia. El cavall agitava el cap fora de si tot colpejant-me lentrecuix amb la creu, es va llançar al galop i laltre va fer el mateix, i vam arrencar a córrer plegats, esquivant les soques i fent retronar el terra. Vaig sentir en Jon que cridava ¡jihaaa! darrere meu, i jo també volia llançar aquell crit, un crit triomfal, però no em va sortir, tenia la gola tan plena de vòmit que no podia respirar. Aleshores vaig obrir la boca i vaig deixar que regalimés coll avall. Una mica de pudor de vòmit barrejada amb la fortor del cavall marribava als narius, ja no sentia la veu den Jon. Em xiulaven les orelles i els cascs repicaven cada cop més lluny, els cops de creu a lentrecuix ressonaven dins meu igual que els batecs del cor; de sobte, el silenci es va imposar al meu voltant estenent-se per tot, i va ser en aquest silenci que vaig sentir els ocells. Vaig sentir ben bé la merla al cim dun avet, i vaig distingir més clarament encara el cant de lalosa a les altures, i també vaig sentir altres ocells que no sé com es diuen. Era una sensació ben estranya, com duna pel·lícula muda que li haguessin afegit un so equivocat, jo era a dos llocs alhora i res no em feia mal.