¿Véns? va preguntar. Sortim a robar cavalls.
Era evident que el plural érem només ell i jo, com sempre, i si jo no mhi hagués apuntat, ell hi hauria anat sol i no hauria sigut tan divertit. A més a més, no era gens fàcil robar cavalls tot sol, impossible, de fet.
¿Fa gaire que ets aquí? li vaig preguntar.
Acabo darribar.
Sempre deia el mateix i jo no sabia mai del cert si era veritat o no. Dret al llindar de la porta, en calçotets, vaig llançar una mirada per sobre de la seva espatlla. Hi havia filagarses de boira suspeses damunt del riu, ja era clar i feia una mica de fred. La temperatura pujaria en poca estona, però vaig sentir pell de gallina a les cuixes i a la panxa. Tanmateix, em vaig quedar mirant el riu, lluent i suau, que sortia lliscant de sota la boirina i feia un revolt abans de passar per davant de casa. Mel sabia de memòria. Mhavia passat tot lhivern somiant-lo.
¿Quins cavalls? vaig preguntar.
Els den Barkald. Els té a la pastura del bosc, darrere la granja.
Ja ho sé. Entra i em vesteixo.
Tespero aquí va respondre ell.
No entrava mai a casa, potser per culpa del pare. En Jon no parlava mai amb el meu pare. Ni el saludava. Quan ens creuàvem anant a la botiga del poble, clavava la mirada a terra. Aleshores el pare saturava, es girava, sel quedava mirant i deia:
¿Que no és en Jon?
Sí deia jo.
¿I què li passa? em deia el pare cada vegada, més aviat molest, i cada vegada jo contestava:
No ho sé.
I de veritat que no ho sabia, i mai no sem va acudir preguntar-li-ho. En Jon sesperava al marxapeu, que era una llosa qualsevol, mirant fixament el riu mentre jo agafava la roba del respatller duna de les cadires de fusta i em vestia tan ràpid com podia. No magradava que hagués desperar allà fora, encara que li hagués deixat la porta oberta perquè em pogués veure tota lestona.
És clar que jo hauria dhaver comprès que aquell matí de juliol tenia alguna cosa especial; potser era la boira suspesa damunt del riu o la boirina que embolcallava el turó, o tal vegada era la llum blanquinosa del cel, o la manera amb què en Jon em va dir el que mhavia de dir, o els seus moviments, o qui sap si era el seu posat, tens, al llindar de la porta. Però jo només tenia quinze anys, i lúnic que em va cridar latenció va ser que no portés lescopeta que sempre duia per si de cas li passava una llebre al davant; i era lògic que no la portés, perquè per anar a robar cavalls només li faria nosa. No havíem de disparar a cap cavall, per descomptat. A mi em va semblar que era el de sempre: tranquil i segur, amb els seus ulls mig clucs, concentrat en el que havíem de fer i sense cap senyal dimpaciència. Ja mestava bé, perquè no era cap secret que, comparat amb ell, jo era més aviat una rèmora en quasi tot el que fèiem plegats. Ell shavia entrenat durant anys. Jo, en canvi, era molt bo cavalcant sobre els troncs riu avall, tenia un sentit de lequilibri innat, com una mena de talent natural, deia en Jon, tot i que no ho deia exactament amb aquestes paraules.
Ell mhavia ensenyat a engegar la por a la merda, i que si em deixava anar en lloc de bloquejar-me pensant les coses, podria aconseguir tots els meus somnis.
Som-hi. ¡Preparats, llestos, ja! vaig dir.
Vam baixar plegats al riu. Era molt dhora. El sol senfilava darrere del turó i feia un arc de llum que ho banyava tot amb colors nous, i la boira sobre laigua sanava fonent i evaporant. De sobte, vaig notar lescalfor sota el jersei, vaig aclucar els ulls i vaig seguir caminant, sense ensopegar ni una sola vegada, fins que vaig endevinar que arribàvem a la llera. Llavors vaig obrir els ulls i, fent equilibris pels còdols, vaig anar a seure a la popa de la barqueta. En Jon la va empènyer i va saltar a dins, i empunyant els rems va posar-se a vogar amb moviments curts i enèrgics per travessar el corrent en diagonal, després va deixar la barca a la deriva una estona i va tornar a remar fins a tocar laltra riba uns cinquanta metres més avall, prou lluny perquè no ens veiessin des de la cabana.
Vam enfilar el pendís, en Jon primer i jo al darrere, i vam anar resseguint la filferrada de pues que delimitava el prat. Lherba, altíssima, saixoplugava sota una fina capa de boirina, aviat seria temps de segar-la i penjar-la als cavallets per assecar-la al sol i tenir farratge. Era com caminar amb aigua fins als malucs, però sense resistència, com en un somni. Jo sovint somiava laigua, mhi avenia molt.
En Barkald era lamo del prat i nosaltres havíem fet aquell trajecte moltes vegades, ja que passàvem per les seves terres per agafar la pista que duia a la botiga quan hi anàvem a comprar revistes o caramels o el que fos que ens hi arribessin els quartos: un cèntim o dos o fins i tot cinc, alguna vegada, molt poques, que dringaven a la nostra butxaca a cada passa que fèiem; o bé anàvem en la direcció oposada, cap a casa den Jon, on la seva mare em saludava efusivament així que entràvem, com si jo fos el príncep hereu o alguna cosa per lestil, mentre que el seu pare se submergia en el diari local o se nanava de sobte al graner amb lexcusa dalguna feina pendent que no podia esperar, i es feia fonedís. Hi havia alguna cosa en el seu comportament que jo no entenia, però per mi ja shi podia quedar, al graner. Mimportava una merda. De totes maneres, men tornaria cap a casa quan sacabés lestiu.
La granja den Barkald era a laltra banda de la pista, darrere duns camps on cada any alternava la sembra de civada i ordi i que sestenien fins al límit del bosc, fent angle amb el graner, i enmig del bosc hi tenia els quatre cavalls solts en un terreny força gran que havia tancat amb filat espinós tensat darbre en arbre i a dues altures. Ell era lamo del bosc, que era immens. Era el terratinent més important de la zona. Cap de nosaltres no el podia sofrir, però no sé ben bé per què. Mai no ens havia fet cap mal, ni ens havia adreçat cap mot ofensiu que jo sabés, però tenia una finca molt gran, i en Jon era fill dun petit granger. Quasi tots els habitants daquella vall, a pocs quilòmetres de la frontera amb Suècia, eren petits pagesos i la majoria vivien encara del que produïen les seves granges, de la llet que venien a la central lletera i de la fusta quan era temps de talar. Al bosc den Barkald, entre altres, o als boscos dun malparit de Bærum carregat de calés: milers i milers dhectàrees que sestenien cap al nord i cap a loest. De diners no nhi havia gaires, o això semblava. Potser en Barkald tenia algun racó, però el pare den Jon no tenia res i el meu anava completament pelat, i si no era així, jo mho pensava. O sigui que fins ara continua sent un misteri com va aconseguir arreplegar els diners per comprar la cabana on vam passar aquell estiu. Francament, no he aclarit mai com sho feia el pare per guanyar-se la vida la seva, la meva i la daltres, ja que això variava molt, però fes la feina que fes, sempre hi intervenien tota mena deines i petits aparells, de vegades molta planificació i barrinament amb el llapis a la mà i molts viatges als llocs més inversemblants del país, on jo no he estat mai ni em puc imaginar com són; el cas és que el pare no estava en nòmina enlloc. Sovint tenia molta feina, de vegades menys, però fos com fos va aconseguir prou diners per aguantar un temps, i quan vam anar a la cabana per primera vegada lany anterior, va fer una volta escodrinyant-ho tot amb un somriure burleta als llavis, va acariciar els arbres i va seure en una roca a la riba del riu, amb la mà sota la barbeta, i va estar contemplant laigua com si totes les coses que lenvoltaven fossin velles conegudes. Tot i que no crec que poguessin ser-ho.