¿De quina raça era el gos que vas matar? Tot i que no crec que minteressés gaire la resposta, alguna cosa havia de dir per aturar linesperat tremolor al pit.
Un pastor alemany. Però no era meu. Va passar a la granja on vaig créixer. La mare el va veure primer. Corria pel marge del bosc, empaitant cabirols; feia dies que els vèiem per la finestra, dos mascles gairebé adults, morts de por, que pasturaven els matolls arran del prat nord. Anaven sempre junts, també aquell dia. El gos no parava dempaitar-los, els voltava, els mossegava les garretes, tant i tant que els pobres ja no tenien forces ni escapatòria. La mare no ho suportava més i va telefonar al guarda per preguntar-li què havia de fer, i lhome va dir: Agafa lescopeta i dispara. Aquesta feina et toca a tu, Lars em va dir la mare després de penjar, ¿creus que ten sortiràs? A mi no em feia cap gràcia, tot sigui dit, quasi mai no havia disparat amb aquella escopeta, però els cabirols em feien molta llàstima i no podia demanar a la mare que ho fes ella, i a casa no hi havia ningú més. El meu germà gran shavia fet a la mar i el meu padrastre era al bosc talant arbres per a un dels terratinents de la zona, tal com solia fer en aquella època de lany. De manera que vaig agafar lescopeta i vaig sortir cap al bosc, passant pels sembrats. Un cop allà, ni rastre del gos. Em vaig quedar quiet, parant lorella. Era a la tardor, i al migdia laire era tan net, la calma tan gran que gairebé esgarrifava. Em vaig girar cap als sembrats i la casa, sabia que la mare era a la finestra i no em perdia de vista. No men podia escapar. Vaig girar-me de nou a mirar el camí del bosc, i aleshores, tot de cop, van aparèixer els dos cabirols corrent cap a mi. Vaig clavar un genoll a terra, vaig alçar lescopeta i vaig enganxar la culata a la galta. Els dos animals estaven tan aterrits que ni tan sols em van veure, o no tenien prou forces per afrontar un altre enemic. No es van desviar ni un pèl, venien de dret i em van passar pel costat fregant-me lespatlla, fins i tot podia sentir-los el respir i veurels brillar el blanc dels ulls desorbitats.
En Lars Haug sha aturat un moment, ha aixecat la llanterna i ha il·luminat el Pòquer, que no shavia mogut del meu darrere. Jo no mhe girat, però sentia els seus grunyits prims. Era un so desagradable. Lhome al meu davant sha mossegat el llavi i sha passat pel front els dits de la mà esquerra, amb un gest insegur, abans de continuar:
El pastor alemany venia a trenta metres darrere dells. Era una bèstia enorme. Vaig disparar immediatament. Estic segur que el vaig tocar, però el gos no va variar ni la velocitat ni el rumb, potser va tenir un espasme, no nestic segur, cony, el cas és que vaig tornar a disparar i va desplomar-se, però es va aixecar tot seguit i va arrencar a córrer. Em vaig desesperar i vaig disparar un altre cop, tenia el gos a pocs metres, i aleshores sí, va caure de morros i es va arrossegar de potes enlaire fins a la punta de la meva bota. Però no era mort. Em mirava amb les potes paralitzades, i tot de cop em va fer llàstima, ho reconec, així que em vaig ajupir per fer-li una última carícia al clatell. Llavors va grunyir i va provar de mossegar-me la mà. Vaig saltar enrere i, fet una fúria, li vaig engegar dos trets al cap.
El rostre den Lars Haug sentreveia dins les ombres, la llanterna li penjava sense esma dels dits i retallava una petita esfera groga a terra. Pinassa. Còdols. Dues pinyes. El Pòquer sestava quiet i callat, i em vaig preguntar si els gossos poden contenir la respiració.
Hòstia... he dit.
Acabava de fer divuit anys ha dit ell. És clar que ha passat molt de temps, però no ho oblidaré mai.
Entenc que no vulguis matar cap més gos li he dit.
Ja ho veurem ha dit en Lars Haug. Crec que és hora dendur-me el gos cap a casa. És tard. Vine, Pòquer ha dit amb to sec i autoritari, i ha començat a baixar el camí. El Pòquer el seguia, obedient, uns metres enrere. Quan han arribat al pont, sha aturat i mha saludat amb la llanterna.
¡Gràcies per la companyia! ha cridat en la fosca. Jo també he sacsejat la llanterna abans de girar cua i enfilar el pendent suau fins a casa, obrir la porta i entrar al rebedor il·luminat. Per alguna raó he tancat amb clau, cosa que no havia fet mai dençà que visc aquí. No mha agradat, però ho he fet de totes maneres. Mhe despullat i mhe ficat al llit, tapat fins dalt amb ledredó, la mirada clavada al sostre esperant que vingués lescalfor. Mhe sentit una mica imbècil. He aclucat els ulls. Mentre dormia, sha posat a nevar, i estic segur dhaver notat que el temps canviava i refrescava, i sabia que mespantava lhivern, que mespantava la neu si en queia molta, i que venint a viure aquí mhavia posat tot sol en un atzucac. O sigui que mhe entossudit a somiar lestiu i en despertar-me encara el tenia al cap. Hauria pogut somiar un estiu qualsevol, però no, era un estiu molt especial, i ara, assegut a la taula de la cuina mirant la claror que sestén damunt dels arbres a la vora del llac, encara hi penso. Res no és com aquesta nit, i encara no mexplico per què he tancat la porta amb clau. Estic cansat, però no tant com em temia. Aguantaré fins al vespre, ho noto. Maixeco de taula, una mica encarcarat, la meva esquena ja no és el que era, i la Lyra alça el cap vora lestufa i em mira. ¿Tornem a sortir? No, encara no. En tinc més que prou amb aquest estiu que ara, de sobte, comença a turmentar-me. Feia molts anys que no em passava.
2
Sortiríem a robar cavalls. Això és el que va dir palplantat a la porta de la cabana de pastor on el pare i jo vam passar plegats aquell estiu. Jo tenia quinze anys. Era el 1948, un dels primers dies de juliol. Tres anys abans, els alemanys havien abandonat el país, però no recordo que en parléssim encara. En tot cas, el meu pare segur que no. Ell no en parlava mai, de la guerra.
En Jon treia el cap per casa nostra sovint, i a qualsevol hora. Venia a buscar-me per sortir plegats: a caçar llebres, a caminar pel bosc sota la claror pàl·lida de la lluna i pujar al cim del turó quan la calma era absoluta, a pescar truites al riu o a fer equilibris pels troncs de reflexos daurats que encara baixaven davant de casa nostra, arrossegats pel corrent, temps després de la tala. Era perillós, però jo no deia mai que no, com tampoc no deia mai res al pare de quina dúiem de cap. Per la finestra de la cuina es veia un tram de riu, però no era pas allà on fèiem les nostres piruetes funambulistes. Sempre començàvem més avall, a un quilòmetre gairebé, i de vegades els troncs anaven tan rabent i arribàvem tan lluny, que en posar els peus a terra necessitàvem una hora ben bona per tornar a casa passant pel bosc, xops i tremolant de fred.
En Jon no volia estar amb ningú més que amb mi. Tenia dos germans més petits, els bessons Lars i Odd, però nosaltres dos teníem la mateixa edat. No sé amb qui devia anar la resta de lany quan jo era a Oslo. No men va dir mai res, i jo no li vaig explicar mai res del que feia a ciutat.
No trucava a la porta, sinó que pujava silenciosament el camí del riu, on deixava la barqueta a la llera, i es quedava palplantat a la porta, esperant, fins que jo madonava de la seva presència. No trigava mai gaire a adonar-men. Fins i tot de bon matí, quan encara dormia, de sobte notava un neguit al fons dels meus somnis, com si hagués danar al lavabo i lluités per despertar-me abans no fos massa tard, i quan obria els ulls i entenia que no era això el que mhavia despertat, corria a obrir la porta i allà el tenia, amb un somriure als llavis i els ulls mig clucs, com sempre.