Mha despertat un so estrident que es repetia a intervals breus, emmudia i tornava a començar. Mhe assegut al llit i he entreobert la finestra per treure el nas. A través de la foscor podia veure el feix groc duna llanterna més avall del camí que segueix el riu. Lhome que duia la llanterna havia de ser per força el que produïa el so que jo sentia, però no entenia quina mena de so era, ni com el feia. Si és que era un home. El raig de llum oscil·lava de dreta a esquerra, erràtic, com desanimat, i per un moment he vist la cara arrugada del meu veí. Dels llavis li penjava una cosa que semblava un cigar, i quan he tornat a sentir aquell so he entès que es tractava dun xiulet dultrasons, tot i que no nhe vist mai cap. I lhome ha començat a cridar el gos: ¡Pòquer!, cridava, ¡Pòquer!, que és com es diu el gos, ¡Vine, quisso, vine!, cridava; jo mhe ficat al llit i he aclucat els ulls, però sabia que no tornaria a agafar el son.
En realitat, jo el que volia era dormir. Ara filo prim amb les hores de son, que ja no són tantes com abans però les aprofito duna altra manera. Una nit en blanc fa ombra a tota una sèrie de dies, em torno irritable i vaig desorientat. Ja no puc perdre el temps amb aquestes coses. Cal que em concentri. Així i tot, he tornat a seure al llit, amb els peus a terra, i he buscat a les palpentes la roba penjada al respatller de la cadira. De tan glaçada que estava, se mha accelerat la respiració quan em vestia. He travessat la cuina i mhe posat el vell tabard que tinc al rebedor, he agafat la llanterna del prestatge i he sortit als graons de lentrada. Era fosc com la gola del llop. He entreobert la porta per ficar la mà a dins i encendre el llum exterior. Molt millor. La paret del cobert pintada de vermell projectava una tonalitat càlida al pati.
Sóc un home de sort, he pensat. No em passarà res si surto en plena nit a ajudar el veí quan busca el seu gos, només seran dos dies de trasbals i ja tornaré a estar fi. Amb la llanterna encesa, he baixat el camí que surt del pati cap on es trobava ell, a mig pendent, parat i girant la llanterna de manera que el feix de llum pentinés el terreny a poc a poc, en una volta completa, per la vorada del bosc, pel camí, pel marge del riu fins a tornar al punt de partida. ¡Pòquer!, cridava, ¡Pòquer!, i bufava el xiulet, que feia un so desagradable a causa de la freqüència massa alta i trencava el silenci nocturn, mentre el seu rostre i tot el seu cos quedaven ocults dins la fosca. En realitat, jo no el conec, només hi he intercanviat quatre paraules alguna vegada en passar davant de la seva cabana quan surto a passejar amb la Lyra, que sol ser de bon matí. Tot duna mhan vingut ganes de tornar a casa i oblidar-ho tot. ¿Què podia fer-hi, jo? Però segur que ja havia vist la llum de la meva llanterna, ja era massa tard; a més a més, aquella figura solitària tenia un no sé què que jo intuïa en la foscor. Lhome no hauria dhaver sortit tot sol daquella manera. No era enraonat.
¡Hola! lhe saludat a sota veu per respecte a la quietud. Lhome sha girat, i per un moment no he vist res perquè mha enfocat la llanterna a la cara. Lha abaixat tot seguit. Mhe quedat quiet uns segons mentre no recuperava la vista i llavors mhi he acostat, i així estàvem, junts, cadascú amb el seu feix de llum a laltura del maluc, il·luminant el paisatge al nostre voltant. Res no tenia el mateix aspecte que a ple dia. Estic avesat a la fosca. No recordo haver-li tingut mai por, tot i que segur que nhi he tingut alguna vegada; però ara com ara mhi sento emparat, em resulta natural, i més que res, diàfana, malgrat la quantitat de coses que en realitat shi oculten. Però tant és. No hi ha res que pugui competir amb la llibertat de moviment i la desimboltura del cos dins la fosca, on no hi ha altures definides ni distàncies tancades, perquè en la fosca no hi ha res de tot això. Només un espai immens on pots mouret.
Sha tornat a escapar ha dit el meu veí. El Pòquer. El meu gos, vull dir. No és la primera vegada. Sempre torna. Però em costa molt dormir quan és fora. Ara hi ha llops, al bosc. I tampoc goso tancar la porta, és clar.
Lhome semblava una mica amoïnat. Jo també ho estaria si el meu gos hagués fugit, i no sé què faria si es tractés de la Lyra, no sé si hauria sortit tot sol en plena nit a buscar-la.
¿Sabies que els border collie diuen que és la raça de gos més intel·ligent del món?
Ho he sentit a dir, sí he contestat.
És més llest que jo, el Pòquer, i ho sap el meu veí sacseja el cap. Em temo que aviat es farà lamo de la casa.
Malament, doncs he dit jo.
Ja ho crec ha dit ell.
Aleshores se mha acudit que encara no ens havíem presentat, de manera que he allargat la mà tot enfocant-la amb la llanterna perquè la veiés i he dit:
Sóc en Trond Sander. Això lha desorientat. Ha necessitat un parell de segons per passar-se la llanterna a la mà esquerra i estrènyer la meva dreta amb la seva tot responent:
Sóc en Lars, Lars Haug. Amb ge.
Encantat he dit, i ha sonat tan forçat i fora de lloc com el dia que el pare va dir el meu condol en un enterrament al fons del bosc, molts i molts anys enrere. A linstant mhe penedit dhaver pronunciat aquest mot, però he tingut la impressió que en Lars Haug no se nadonava. Potser li ha resultat escaient i tot, al cap i a la fi la situació no era gaire més estrafolària que la de dos homes que se saluden al camp.
Al nostre voltant, tot era calma. Havíem passat dies i nits de pluja i vent, amb un xiulet incessant entre els pins i els avets, però ara al bosc hi havia un silenci aclaparador, no es movia ni una ombra, i el meu veí i jo estàvem quiets, mirant fixament la foscor, quan tot duna he tingut la certesa que hi havia alguna cosa darrere meu. No he aconseguit frenar la sensació sobtada dun calfred que em pujava per lespinada. En Lars Haug també ho ha notat i ha enfocat la llanterna a un parell de metres darrere meu, jo mhe girat i allà era: el Pòquer. Estava tens i alerta, jo ja havia comprovat altres vegades que un gos pot sentir-se i mostrar-se culpable i, com a la majoria de nosaltres, això no li agradava gaire, sobretot quan lamo ha començat a parlar-li amb un to vagament infantil que no encaixava gens amb el rostre endurit i arrugat dun home que deu haver passat més duna nit dhivern al ras i ha salvat i resistit tota mena dadversitats i situacions complicades. Me nhavia adonat amb lencaixada de mans.
¡Ai, Pòquer! ¿On thavies ficat? Ximple, ¿has desobeït el papa, eh? Ets un trapella, coi de gos, saps que això no es fa ha fet una passa cap a ell i aleshores el gos ha grunyit, un grunyit sord que li sortia del fons de la gola, mentre ajupia les orelles. En Lars Haug ha callat en sec. En abaixar la llanterna ha il·luminat el terra i jo he començat a distingir clapes blanques en el pelatge del gos, mentre que les clapes negres desapareixien en la fosca, i això li donava un aspecte estrambòtic, asimètric, i aquell so gutural i somort continuava sentint-se des dun punt una mica més imprecís, i llavors el meu veí ha dit: Una vegada vaig matar un gos dun tret i em vaig pro-metre que mai més no tornaria a fer-ho. Però ara no ho sé...
Lhome estava desconcertat, saltava a la vista, no sabia quin era el pas següent. Tot duna mha fet una llàstima tremenda, un sentiment que ha sorgit de vés a saber on, de fora, de la foscor, dalguna cosa que havia passat en una altra època, o dalgun fet de la meva pròpia vida que havia oblidat feia temps i ara em burxava o em feia sentir malament. Mhe escurat la gola i he dit amb una veu que no controlava del tot: