La mare estava asseguda al pescant, duia el vestit blau amb flors grogues, la bossa a la falda, els va somriure i els va dir:
Ja he tornat, mira que bé i es va aixecar, va posar el peu a la roda i va baixar dun salt. ¿On és lOdd?
En Jon es va mirar el seu pare, però el pare no li va tornar la mirada, tenia els ulls clavats a la paret del graner i callava com si tingués la boca plena de tabac. No li havia dit res. Havien fet tot el camí plegats pel bosc i no li havia dit res de res.
Lenterrament va ser tres dies més tard. El pare em va preguntar si hi volia anar i li vaig dir que sí. Era el meu primer enterrament. Un dels germans de la meva mare havia mort abatut pels alemanys quan intentava fugir duna comissaria en algun indret de la regió de Sørland el 1943, però jo no hi era, i no sé si hi va haver cap enterrament.
En realitat, recordo dues coses de lenterrament de lOdd. Una, que el meu pare i el pare den Jon no es van mirar als ulls ni una sola vegada. El meu va estrènyer-li la mà tot dient-li el meu condol, uns mots que van sonar completament fora de lloc i que ningú més va pronunciar aquell dia, però no es van mirar.
Laltra va ser en Lars. Quan ja havíem sortit de lesglésia i estàvem drets al voltant de la fossa, es va anar posant nerviós, el capellà encara oficiava i aviat arriarien el petit taüt amb una corda passada per cada nansa, però ja no podia més, es va desprendre dels braços de la seva mare i va arrencar a córrer a través de les tombes fins a la tàpia i no va sortir del cementiri sinó que va posar-se a fer cercles, corrent sempre, una volta i una altra, i una altra, amb el cap cot i la mirada clavada a terra, i com més aguantava, més lentament parlava el capellà. Al principi només es va girar algun cap, però aviat van ser més i al final tota la comitiva de negre sestava mirant en Lars en comptes del taüt amb el seu germà a dintre, fins que un veí va travessar lesplanada sense pressa, es va aturar ran del cercle i quan en Lars li passava al davant el va atrapar i el va aixecar enlaire. Les cames seguien corrent, però els llavis no proferien cap so. Vaig mirar en Jon, en Jon em va mirar, vaig fer un gest amb el cap però ell no mel va contestar, simplement em va mirar als ulls sense parpellejar. Recordo que vaig pensar que mai més no sortiríem a robar cavalls, i això em va entristir més que tot el que va passar al cementiri. Això és el que recordo. Per tant, van ser tres coses.
4
El terreny que el pare havia comprat amb la cabana comprenia un bosc. Gairebé tot eren avets, però també hi havia pins i algun bedoll prim escanyat entre els troncs foscos. El bosc arribava fins al marge del riu, on algú per alguna raó misteriosa havia plantat una creu de fusta en el pi que creixia a tocar dels còdols, amb les branques penjant quasi arran daigua. Des dallà, el bosc pràcticament encerclava el pati i la cabana amb el cobert i el pla dherba al darrere, fins al camí que marcava els límits de la nostra parcel·la. En realitat, era una senda amb una capa fina de grava entre troncs davets que hi treien les arrels per totes bandes, i resseguia el riu per la riba oriental fins al pont de fusta, on girava cap al centre, on hi havia la botiga i lesglésia. Era el recorregut que fèiem en baixar de lautobús a final de juny, o quan algun idiota deixava la barca a la riba equivocada: a lest o a loest, depèn don ens trobéssim. En general, lidiota era jo. O si no, passàvem pels prats den Barkald, vorejant la cleda, i creuàvem el riu a rem.
Al matí, el bosc espès de la banda sud deixava la nostra cabana una mica més de dues hores a lombra. No sé si va ser la raó per la qual el pare va decidir talar-lo tot. Ja es veia que necessitava diners, però no mimaginava que fos una necessitat tan imperiosa, jo tenia entès que si havíem anat a passar lestiu al riu, per segon any consecutiu, era perquè el pare volia temps i tranquil·litat per planificar una vida diferent de la que havia deixat enrere i que per això calia ser en un altre lloc, amb unes vistes diferents de les que tenia a Oslo. Aquest any és una cruïlla, mhavia dit. El fet que em deixés acompanyar-lo matorgava un estatus que la meva germana no va poder compartir, ja que es va haver de quedar a ciutat amb la mare tot i ser tres anys més gran que jo.
De totes maneres, jo no vull venir, total per quedar-me a casa rentant els plats mentre vosaltres aneu a pescar. Sí, home, que no sóc tonta ens va dir, i tenia raó. Em va semblar entendre el pare. Més duna vegada li havia sentit a dir que era incapaç de pensar quan les dones rondaven per allà. Jo no lhe patit mai, aquest problema. Al contrari.
Més endavant sem va acudir que potser no es referia a totes les dones.
De fet, el que lobsedia era lombra que teníem a casa: lombra dels collons, deia, si són les nostres vacances destiu, redéu, i renegava com sempre que la mare no hi era. La mare havia crescut en un poble on la gent no parava de renegar, per això deia que no volia sentir ni un renec mai més. Personalment, ja mestava bé esquivar el sol una estona al pic del dia, quan el bosc, sota la llum abrusadora, estava immers en un silenci sepulcral i desprenia tota mena de flaires que mabaltien i em deixaven una mica estabornit, i fins mendormiscaven a ple dia.
Raons al marge, el pare ho tenia decidit. Es talaria bona part del bosc i llançaríem els troncs al riu perquè el corrent sels endugués fins a una serradora de Suècia. Això em va fer barrinar, perquè en Barkald en tenia una més avall, a poc més dun quilòmetre, però era la serradora de la granja i potser no era prou gran per acollir el volum de troncs que hi lliuraríem. Fos com fos, els suecs no volien venir a comprar la fusta al lloc de la tala, com es feia de costum, sinó que pagaven els troncs que arribessin a la serradora i prou. Tampoc no es volien fer càrrec del transport. Al mes de juliol no, ens van dir.
¿I per què no ho fem per parts? vaig proposar. Una part ara i una altra lany que ve.
Jo decideixo quan talaré el meu bosc va dir el pare.
No em referia pas a això, però ho vaig deixar córrer. No tenia importància. El que sí que mamoïnava era si em deixaria participar en la tala i qui més vindria, perquè no hi havia dubte que era un treball dur i arriscat si no en sabies i, segons tenia entès, el pare mai no havia pres part en cap tala. Avui puc dir que, efectivament, no hi tenia cap experiència, però confiava tant en si mateix que podia emprendre qualsevol cosa convençut que li sortiria bé.
Però abans que res calia segar els prats. Després de la tempesta no vam tenir més pluges i en un parell de dies lherba es va assecar, i un matí en Barkald es va plantar al nostre pati, amb els cabells clenxinats i les mans a les butxaques, i ens va preguntar si estàvem a punt per fer anar la falç uns quants dies. Segons ell, la sega del farratge de lany anterior se nhauria anat a fer punyetes sense la nostra contribució, la del pare i, sobretot, la meva, bé, això vaig deduir-ho dels seus afalacs, però ja era prou gran per entendre que només pretenia reclutar braços per a la sega i que li sortissin de franc. I és que lany anterior ens hi havíem deixat la pell.
El pare es va acariciar els pèls de la barbeta i va arrufar els ulls un moment per mirar el sol abans de mirar-me a mi de cua dull, plantat al seu costat a la porta de casa.
¿Què hi dius, tu, Trond T.? va dir.
El meu segon nom és Tobias, però no el faig servir mai. De fet, la T només apareixia quan el pare feia comèdia.