Al cap de poc, el panteix va tornar, aquesta vegada amb més intensitat. Ja no en tenia cap dubte, provenia del plat de la dutxa. Sentia terror però com a mecanisme de defensa no deixava de repetir-me que estava completament sol. Una veu llunyana de dona se superposava a aquella respiració accelerada. Al principi em va costar dentendre, la maleïda cançoneta infantil sonava una vegada i una altra al passadís, cíclica. Vaig esperar que la cançó sacabés i en aquell breu armistici, fou quan vaig poder sentir la veu, aquesta vegada amb total claredat. «No em facis mal», repetia una vegada i una altra. «No em facis mal.» Encara sostenia el casc del soldat amb una mà quan vaig sentir la necessitat imperiosa dencaixar-mel al cap. La veu de la dona persistia: «No em facis mal.» I confesso que lluny de sentir-me aterrit es va apoderar de mi una sensació de plenitud. Tenia poder sobre aquella veu que mhavia pres per un soldat italià. No era la primera vegada que causar por em proporcionava una mena de plaer addictiu. Però aquell ens estrany no pensava posar-me les coses fàcils. Fou quan vaig esbossar un somriure fal·laç, el mateix que exhibeix un dictador mentre veu com executen els seus plans, que vaig sentir una brutal esgarrapada a la cara i vaig impactar desquena contra una de les parets de la dutxa. El casc em va caure de les mans. Vaig córrer precipitat fins al commutador de la llum i vaig il·luminar de nou lestança. La veu, igual que la cançó infantil, es va silenciar. El mirall del bany em va tornar la imatge dun tipus eixut amb bosses sota els ulls, pèl escàs amb entrades i pell citrina. El viu retrat del meu pare quan tenia cinquanta anys. A diferència dell, jo en tenia deu menys, continuava viu i encara no mhavia detingut la Policia. A la meva cara destacava una esgarrapada recent que anava des del naixement del pòmul fins a la comissura dels llavis. Vaig abandonar precipitat lhabitació. Al passadís la figura del monjo shavia desplaçat del lloc on lhavia vist per última vegada. Em va sorprendre lescassa llum natural que entrava per la finestra. La tarda estava caient i ni tan sols era conscient daquell transcórrer del temps. Des de feia uns quants mesos i sense saber ben bé per què, concebia el temps com aquells rellotges de Dalí en què la busca es desfà i tot es converteix en relatiu. Però, com em podia allunyar del concepte de temps en aquell moment dangoixa? Quan la meva vida i la dels meus éssers estimats depenia dun termini, de cinc mil paraules i del meu enginy extraviat. Vaig arribar fins al taulell però no vaig aconseguir veure ningú. Vaig buscar algun timbre o alguna cosa semblant que pogués reclamar la presència del tipus que mhavia atès, però no vaig estar de sort. La porta principal estava tancada amb clau.
Escolti! vaig cridar diverses vegades.
Com a resposta van reproduir la maleïda cançó infantil dels gossos que eren assassinats i enterrats i la nena que no mostrava gens de pena. Quina cabrona havia de ser la nena dels nassos!
No té ni puta gràcia! vaig tornar a cridar i aquesta vegada sí que vaig obtenir resposta.
Sembla una mica espantat va interrompre lhome de barba esclarissada amb un rostre somnolent, amb pudor de bourbon.
Vol fer el favor daturar aquesta fotuda cançó?
vaig exigir.
Em pensava que no mho demanaria mai va dir fent mofa al mateix temps que va interrompre la cançó prement una tecla del reproductor. Alguna cosa més?
Què collons passa en aquest castell?
Lhome es va limitar a tornar-me a donar un dels díptics promocionals de la Setmana del Terror. El vaig fer miques i li vaig llançar a la cara. No pensava sucumbir a aquella parafernàlia que aquella gent de poble havien creat amb la intenció datraure a algú en aquell lloc recòndit.
Per què lha tancada? li vaig dir, mentre assenyalava amb el mentó cap a la porta de fusta.
Lhome es va acostar i fent un cop sec, estirant el pom de ferro, la porta va cedir.
Necessita menjar alguna cosa i recuperar forces.
No té bon aspecte va dir, amb aquell somriure estúpid de polític decadent.
Pugim un entrepà de tonyina i una cervesa vaig ordenar mentre li girava lesquena, reprenent la tornada a la meva alcova.
Després de la nostra segona trobada no vaig poder concretar el temps que havia transcorregut. Havia escrit mil nou-centes paraules quan lhome va colpejar la porta de lhabitació.
Li deixo la safata a terra vaig sentir que deia darrere la porta, amb la veu afectada per la ingesta dalcohol. Que passi una bona nit, senyor escriptor.
Vaig fer una parada al camí, vaig esperar que se nanés i vaig treure el cap al vestíbul amb la intenció de recollir la safata. Un cop més, la silueta del monjo havia estat moguda. Aquesta vegada lhavien deixat encarat a la porta de la meva habitació. «Serà cabró, el vell aquest.» Vaig sopar tranquil, amb la mirada perduda en la foscor que emergia de la finestra. La raquítica llum dels fanals desvestia part del mur del castell donant-li una aura senyorial.
Vaig escurar la cervesa dun glop i abans de tornar a la pantalla de lordinador vaig consultar el mòbil. No tenia cap missatge de la Laura. Tot indicava que de sobte no existia per al món, únicament per a en Paco Blue. Ell no moblidava. Vaig intentar reprendre el ritme de la meva narració. Mhavia quedat en un final de capítol en què el meu personatge principal, la Sandra, es preguntava amb els ulls negats de llàgrimes i davant del mirall, si havia danar a la comissaria a denunciar en Marco, el seu millor amant. La inflor de lull no admetia dubtes. En canvi ella lestimava com no havia estimat mai ningú, tenia moltes coses bones i un mal dia el pot tenir qualsevol. El meu personatge no era una daquestes meuques que a la mínima et foten la vida enlaire, era humana i comprensiva amb en Marco i li donaria una segona oportunitat. Al cap i a la fi les històries romàntiques no poden acabar malament. A les dues del matí ja havia escrit més de tres mil paraules i això em va relaxar. Em vaig estirar al llit amb el llum obert i em vaig quedar adormit a linstant. Lestrèpit de la porta em va despertar al cap dun temps imprecís. Em vaig alçar i vaig comprovar a través de la finestra la presència dun vent desbocat que sotmetia tota la vegetació. Vaig apagar el llum i vaig intentar agafar el son, però aquesta vegada no ho vaig aconseguir. En plena foscor vaig sentir una altra vegada el sanglot duna dona, molt més proper que el de la dutxa. Tant, que vaig donar puntades i cops de puny al voltant del meu llit, tractant despantar aquella presència que no parava dexpressar el seu dolor. Amb lajut de la llanterna del telèfon mòbil vaig localitzar el commutador de la llum i el vaig girar. El sanglot va desaparèixer. Recuperada la calma em vaig tapar amb ledredó i vaig mirar dagafar el son, cosa que no fou possible. Una concatenació dimatges en què es fusionaven soldats amb uniformes desmanegats, rostres clapejats de sang seca, i els crits punyents duna jove, que estava sent violada per dos soldats i cridava «No em feu mal», em van mantenir desvetllat tota la nit. Vaig estar temptat dingerir les píndoles que el metge em va prescriure uns mesos enrere, just abans de tenir aquelles estranyes desconnexions amb la realitat, però alguna cosa em deia que ja era tard per fer-ho. A trenc dalba tenia els dits sobre el teclat de lordinador. Havia escrit quatre mil paraules, em quedaven poques hores perquè finalitzés el termini però no tenia res més a dir. Ni aquell dia ni els que havien de venir. Alguna cosa en mi havia canviat durant aquelles hores al castell. De sobte no tenia por del que pogués passar, que es descobrís que era un farsant, que es conegués la meva ineptitud. Li vaig enviar larxiu incomplet a en Paco Blue, desafiant-lo. Ell sabria ben bé què havia de fer. Una part del valor daquells soldats que van morir en aquella mateixa habitació se mhavia quedat a dins. Em vaig preguntar si només era això o hi havia alguna cosa més. Quan la primera llum del dia va envair lestança, vaig agafar la maleta que ni tan sols havia obert i vaig sortir al vestíbul sense passar pel bany. La figura del monjo em mirava amb fixació però amb la claror del dia li mancava qualsevol mena de maldat. La meva sorpresa fou notable quan al taulell de recepció hi vaig veure una noia jove que em va dir bon dia amb un somriure dels que et fan quequejar. No devia tenir més de trenta anys, un cos proporcionat i una mirada verda, com de gateta de dibuixos animats.