Una boira espessa, com els records que no sabem enterrar, em va envoltar durant el trajecte. Per aquest motiu vaig trigar a descobrir els camps doliveres que flanquejaven aquell edifici amb muralles de deu segles. El logotip del web que em va portar fins aquí sexhibia sobre la centenària porta de fusta. Quan la vaig franquejar, vaig accedir a un petit rebedor de pedra i bigues de fusta. Ningú no va sortir a rebrem fins passats uns minuts. De fons se sentia una tètrica melodia infantil en què una nena tenia deu gossos i dun en un se li anaven morint. Amb prou feines lin quedava un de viu, a aquella pobra criatura, quan un home duns setanta anys va irrompre al rebedor. Caminava ranquejant i tot ell indicava abandonament. Vestia una caçadora polar que col·leccionava taques i que no desentonava gens amb la seva barba esclarissada i aquells cabells llargs, canosos i greixosos. Em va somriure forçadament i va allargar tant aquell gest que em va arribar a incomodar.
Per què ve? em va deixar anar com a salutació, recolzant el seu cos sobre el taulell que ens separava.
Sempre mhe bloquejat quan algú mha llançat un «per què». Exigeix de mi una resposta immediata. «Per salvar el meu cul i el dels altres», vaig pensar.
Per escriure. Soc escriptor.
Lhome va assentir amb els ulls oberts, per fi va deixar de somriure i es va apropar cap a un petit equip de música. Va tornar a reproduir la cançó infantil en què la nena no parava denterrar gossets. Abans que mho demanés vaig deixar el meu DNI sobre el taulell de fusta corcada, però lhome va ignorar el meu gest i el document. Em va donar les claus duna habitació en què es podia llegir la paraula Barroca i em va fer entrega dun díptic en el qual es detallaven els actes que la propera setmana se celebraven al poble amb motiu de lanomenada Setmana del Terror. La meva ganyota de sorpresa va provocar la seva explicació.
En aquest castell han passat moltes coses. Mil anys dhistòria donen per a molt.
Javaig respondre lacònic. En aquell moment vaig entendre la cançó infantil i el posat forçat que lhome pretenia exhibir. Tot feia ferum de farsa, com jo.
No em creu, oi?
No tenia ganes de respondre ni temps per perdre. Abans de quaranta-vuit hores havia denviar un arxiu amb cinc mil paraules. I així cada dos dies. Lhome em va acompanyar fins a lhabitació i després de pujar una escala amb enormes lloses de pedra vàrem topar al replà amb la figura tètrica dun monjo tallat en fusta. El seu rostre, atrotinat pel temps, exhibia dolor. Segons el vell, aquell cartoixà havia mantingut una relació íntima amb una dona que va acabar cremant a la plaça del poble per bruixa. Malgrat lhorror que causava contemplar aquell religiós promiscu, he de dir que el meu cap era en un altre lloc.
Tinc les quatre habitacions disponibles però la barroca és la més tranquil·la. Nhi van morir molt pocs, en aquesta va deixar anar com si res. Per cert, la cuinera anit va tenir un còlic. Sento dir-li que la cuina està tancada, però li puc fer un entrepà, si li ve de gust.
Al correu electrònic em van dir que aquest preu inclou pensió completa vaig protestar.
Ja li faré el descompte corresponent. Per això de la presència de les ànimes, no samoïni, loferta segueix vigent.
Sen va anar amb el seu somriure difós i em va deixar sol en una habitació que acabava de ser reformada, terra de parquet, bigues de fusta i per al meu gust excessivament decorada amb mobles dèpoca. A través de lúnica finestra vaig poder albirar un mar de teulades i una àmplia extensió de terreny on les oliveres evitaven que aquella terra fos un desert. Sobre la tauleta de nit que separava els dos llits vaig trobar un retall antic dun diari local. Formava part de lattrezzo daquell lloc. Vaig llegir-ne la data i, tot i que per laspecte groguenc que tenia semblava pertànyer a una altra època, era de feia cinc anys. El periodista descrivia amb pèls i senyals la barbàrie que va tenir lloc durant la Guerra Civil entre aquells murs, convertit en un hospital de sang per als més de dos-cents cinquanta soldats italians que hi van morir. Cadascuna de les habitacions havia tingut la seva funció. La barroca, assenyalava el periodista, va fer les funcions de sala doperacions improvisada. A les nits, afirmava, si un parava atenció al silenci aparent, encara podia sentir algun lament. Vaig deixar el diari on lhavia trobat i vaig descobrir el casc dun soldat sobre el moble que feia de rober. Un forat de bala nhavia perforat la part central. El jove que el devia portar posat ni tan sols va tenir temps de cridar. Tot i que la meva ment es va veure sacsejada per aquella informació que no esperava, no vaig trigar a acomodar-me davant lordinador portàtil que duia. Vaig constatar que disposava de connexió wifi i que no necessitava cap mena de contrasenya per connectar-mhi. Sempre havia superat els meus bloquejos escrivint. Però aquell dia em sentia incapaç. Van transcórrer les hores en una mena de nebulosa, amb els meus pensaments perduts entre imatges inconnexes, com ho era la forta discussió que vaig tenir amb la Laura i aquells soldats anònims agonitzants, desmembrats, subjectant-se les vísceres amb les mans, i aquella mirada gelada que vaticina una pell cendra. Vaig imaginar com seria la distribució daquella sala operatòria en aquella habitació. Les lliteres sota lempara de la finestra per aprofitar la llum natural, infermeres abatudes davant la matança de joves soldats que mai no tornarien a casa, crits esmorteïts per lús de la morfina, el color de la sang fent mal als ulls de tots els presents i la ferum de mort campant al seu aire, sempiterna, com ho són els dubtes mentre existim. Cansat daquest cúmul distant de qüestions tan alienes a mi i tanmateix ara tan properes, em vaig forçar a escriure. No havia estat capaç de fer tres frases seguides quan vaig rebre un altre correu. En Paco Blue em recordava, per primera vegada des de la seva amenaça inicial, que amb prou feines mancaven unes hores per al venciment del termini establert. El meu pols es va disparar quan vaig llegir el següent: «No fugis de tu, no podràs escapar-te. No necessites un castell encantat per saber que la por principal ets tu. Per cert, per a la teva informació, demà a aquestes hores la Laura té pilates.» Em vaig alçar de la cadira com si hagués rebut una descàrrega elèctrica. Vaig ponderar les possibilitats i vaig concloure que aquell tipus havia hackejat els meus dispositius. Això explicaria que em tingués localitzat en tot moment. No hi trobava una altra explicació. Vaig decidir desactivar tota geolocalització que lordinador pogués tenir configurada. Pel que fa al telèfon, no el vaig poder apagar. No en vaig ser capaç. I si la Laura menviava algun whatsapp? Havien passat sis dies des que va marxar terroritzada del meu àtic i encara no havia donat senyals de vida. Alguna cosa em deia que la molt meuca sen devia estar follant un altre. No hi havia cap altra explicació. Recordo estar caminant dun costat a laltre de lhabitació, amb el cor desbocat, afectat per un imminent atac dangoixa. Vaig obrir la finestra però ni tan sols laire gèlid de ponent va aconseguir calmar-me. Més enllà de la porta tornava a sentir-se la melodia en la qual la nena perdia o matava tots els seus fotuts gossos. Em preguntava si devia ser ella mateixa la que els enterrava. Al cap duns minuts em vaig sorprendre dempeus al centre de lhabitació, sostenint el casc del soldat italià, amb la mirada clavada a la paret de pedra que feia de capçal de llit. I aleshores va començar tot. No puc concretar què va ser el primer que vaig percebre. Si el rumor nítid duna respiració accelerada, com lavantsala dun orgasme, o la desagradable sensació que algú acabava de posar la seva mà sobre la meva espatlla. Em vaig girar a linstant per constatar el que ja sabia, no hi havia ningú més a lhabitació. Vaig aguditzar loïda tractant de saber don venia aquell panteix més proper al dolor que al plaer. Em va dur fins al bany, on a les fosques i palpant la paret, vaig aconseguir girar el commutador de ceràmica. Fou aleshores que la psicofonia es va aturar. Com si es tractés dun joc de nens, vaig tornar a girar linterruptor i em vaig submergir en la foscor que em proposaven.