Ja sen va? va voler saber. No vol un cafè? El té inclòs.
Vaig negar amb el cap i li vaig fer entrega de la targeta de crèdit.
Una mala nit? va preguntar, després dun breu escrutini visual, gairebé divertida, amb aquell halo de satisfacció que envolta aquells qui ostenten una virtut que els fa únics.
Vaig assentir comprimint els llavis, llançant un sospir prolongat al mateix temps que la jove mentregava el datàfon, sol·licitant-me els quatre dígits corresponents que autoritzessin loperació. A linstant, laparell va escopir un rebut i la jove va fer el gest dentregar-mel. Vaig declinar-lo amb la mà i li vaig fer un somriure de comiat. Poc abans de creuar la porta de fusta em vaig aturar i em vaig girar.
Lhome que em va atendre ahir...
En Quimet? em va preguntar. Tenia barba i els cabells de boig?
Vaig assentir sense dir res més.
És el pare de la propietària del castell. És una miqueta peculiar, però és un bon home.
Em va tranquil·litzar saber que el vell no era fruit de la meva imaginació. Però com li havia de preguntar pels sanglots daquelles dones que varen envair la meva estança i no es deixaven veure, per les presències que fins i tot es van atrevir a esgarrapar-me la cara, per lestranya energia que desprenia el casc del soldat, per aquells somnis en què uns homes sodomitzaven una jove.
Quan vaig sortir al pati de pedra, la boira no em va deixar veure més enllà de dos metres. Ja mhi havia endinsat, en el camí cap a lestacionament de terra on vaig deixar el cotxe aparcat, quan vaig tornar a sentir la veu de la jove.
Perdoni, tinc una cosa per a vostè.
Soc aquí vaig dir perquè em pogués localitzar.
De sobte la jove va aparèixer com una figura fantasmal.
No li faci mal.
Com diu?
La jove no em va respondre, va retrocedir i la seva figura es va esvair entre la boira. La vaig seguir amb el pas accelerat fins a arribar a la porta del castell. Com que no vaig trobar senyals de la seva presència, vaig tornar a entrar i em vaig plantar davant el taulell.
Senyoreta! vaig cridar.
Com a resposta va sonar la cançó de la nena assassina de cadells. A linstant va aparèixer el vell de la barba per darrere el taulell.
No pensava pas marxar sense pagar-me, oi? em va dir amb sorna.
Ja he pagat a la noia vaig respondre ofès. On és?
Quina noia? Aquí només hi soc jo i la cuinera que continua estant de baixa. Ho veu com passen coses rares entre aquests murs em va dir somrient, sense indicis de fer cap mena de broma.
No em prengui per un ximple, li ho adverteixo li vaig dir amb un to força sever. On és la noia? Faci el favor dapagar aquesta puta música.
El vell em va fer cas, intimidat, i tot i així va insistir.
Són quaranta euros la nit. A lentrepà convida la casa i ja li nhe descomptat trenta per la manca de cuinera.