En Blue es definia com el meu admirador més fidel i de les seves paraules sen podia desprendre aquesta devoció gairebé malaltissa que mincomodava. Vaig haver dasseurem quan a la meitat del text em proposava un contracte innegociable en el qual només hi ha havia una part obligada, i aquesta era jo. Havia descriure per a ell una novel·la en un mes. Al principi em va fer somriure quan vaig comprovar que es tractava del mateix termini de temps que tenia per acabar la meva novel·la. ¿Tot plegat formava part duna de les bromes habituals de la Rosa? Però aviat vaig deixar de somriure, en Paco Blue precisava que cada dos dies li havia denviar, sense excuses ni imprevistos, cinc mil paraules escrites a aquell mateix correu electrònic. Per cada termini que sincomplís una persona propera a mi moriria. Un llistat amb noms i cognoms de familiars, amics íntims, parelles i examants em va deixar glaçat. Al costat de cada nom també apareixia escrita la seva adreça, model de cotxe i color, així com el lloc de feina de cadascun dells. De la Laura fins i tot es va permetre afegir ladreça dels seus pares, del gimnàs i de lhorari de les seves classes de pilates.
Lextens coneixement que aquell psicòpata tenia del meu entorn em va desarmar. El primer que vaig pensar va ser trucar a la policia. Que un grup dels que investiguen aquest tipus de coaccions mitjançant les noves tecnologies desemmascarés aquella ment malalta i li donés el que es mereixia. Però va ser la nota al peu que va fer declinar totes les meves intencions. «Si vas a la Policia, faré públic el que li vas robar a la Silvia Silva.» Amb aquesta menció macabava de rematar. Com ho podia saber? Qui hi havia darrere del nom de Paco Blue? Ningú, absolutament ningú, sabia que la meva anterior novel·la era pràcticament una còpia dun llibre que va caure a les meves mans de manera casual. En un dels meus viatges amb la Rosa per Andalusia, on presentàvem una de les meves novel·les i jo fingia ser lagent editorial de la Maggie May, una jove de Granada de mirada apagada i veu de nena ens va entregar el seu manuscrit. Engrescada amb la possibilitat que la Maggie May li donés la seva opinió, ni tan sols havia anat al Registre de la Propietat Intel·lectual a registrar lobra. Dies després, ja a casa, vaig comprovar que la qualitat literària daquell manuscrit era pèssima però que la història era fantàstica. Aclaparat una altra vegada pels maleïts terminis editorials que tanta angoixa mhan provocat sempre i per la lluita interna que significava haver de fer front a lescriptura duna nova novel·la, no vaig dubtar a apoderar-me de largument principal i ja de passada dalguna de les trames secundàries. I si darrere daquell correu hi havia la Silvia Silva? Per matar algú cal alguna cosa més que ambició literària, vaig pensar. Em feia por lobsessió que tenallava la ment daquella persona, però no macabava de creure aquella amenaça. Tanmateix, que el meu robatori intel·lectual es fes públic sí que semblava una cosa molt més plausible. Tot seguit vaig apropar-me a lordinador i vaig comprovar que de la meva propera novel·la, Batecs en la boira, amb prou feines nhavia escrit quinze mil paraules. Vaig calcular que això em permetria estar tranquil durant sis dies. Li podia enviar cada dos dies aquelles cinc mil paraules que mexigia i continuar escrivint. Negociaria amb la Rosa un altre termini, al·legaria una depressió, què sé jo! Però de cap de les maneres permetria que la veritat sortís a la llum.
Els dies van transcórrer i vaig complir amb les meves obligacions contractuals. Els escriptors acostumem a dir que no hi ha pitjor crític que el que portem al nostre interior. En Paco Blue ho superava amb escreix. Responia cada correu meu gairebé a linstant. Ni tan sols havia tingut temps de llegir el que li havia remès. Es mofava del meu estil, del contingut mediocre dels diàlegs, dels meus personatges plans i estereotipats. No acabava de veure clar que un episodi de violència masclista es convertís en una de les trames principals. «Per molt veraç que sembli, la descripció daquestes escenes destil·len masculinitat, cap dona no es creurà que això hagi estat escrit per una delles. Segueix treballant en això, no et distanciïs de la Maggie May.» I és que només en la ment malalta dun home hi entra aquest tipus de violència. I tot i així en Paco Blue demanava més, i em recordava a cada correu que en cas que no complís amb allò establert aniria a un enterrament en menys de quaranta-vuit hores.
Va arribar el sisè dia i no tenia ni una sola paraula més per enviar-li. No es tractava dun bloqueig, no. Era la por la que em paralitzava. Por que la meva mentida es revelés, que tothom sabés que darrere de la Maggie May hi vivia ocult un vell gris, mediocre i sense talent. El mateix tipus del qual ara pretenia fugir la Laura i això era una cosa que havia devitar costés el que costés. Si no anava amb compte, en menys duna setmana podria quedar-me sol i convertir-me en un escriptor absolutament injuriat. El Milli Vanilli de la literatura romàntica.
Cercant entre la safata de correus electrònics en vaig trobar un que moferia el cinquanta per cent de descompte per allotjar-me en qualsevol dels establiments que proposava el web. Necessitava oxigenar-me, fugir daquell embús mental que em suposava romandre a la ciutat. Un lloc per poder escriure el que mexigien i així salvar la meva carrera i la vida dun dels meus éssers estimats. Em va cridar latenció, de tots els que vaig veure, el reclam que utilitzaven els propietaris dun castell ubicat a Torrebesses, a vint minuts de Lleida. «Pensió completa: inclou la presència dànimes centenàries.»
Una boira espessa, com els records que no sabem enterrar, em va envoltar durant el trajecte. Per aquest motiu vaig trigar a descobrir els camps doliveres que flanquejaven aquell edifici amb muralles de deu segles. El logotip del web que em va portar fins aquí sexhibia sobre la centenària porta de fusta. Quan la vaig franquejar, vaig accedir a un petit rebedor de pedra i bigues de fusta. Ningú no va sortir a rebrem fins passats uns minuts. De fons se sentia una tètrica melodia infantil en què una nena tenia deu gossos i dun en un se li anaven morint. Amb prou feines lin quedava un de viu, a aquella pobra criatura, quan un home duns setanta anys va irrompre al rebedor. Caminava ranquejant i tot ell indicava abandonament. Vestia una caçadora polar que col·leccionava taques i que no desentonava gens amb la seva barba esclarissada i aquells cabells llargs, canosos i greixosos. Em va somriure forçadament i va allargar tant aquell gest que em va arribar a incomodar.
Per què ve? em va deixar anar com a salutació, recolzant el seu cos sobre el taulell que ens separava.
Sempre mhe bloquejat quan algú mha llançat un «per què». Exigeix de mi una resposta immediata. «Per salvar el meu cul i el dels altres», vaig pensar.
Per escriure. Soc escriptor.
Lhome va assentir amb els ulls oberts, per fi va deixar de somriure i es va apropar cap a un petit equip de música. Va tornar a reproduir la cançó infantil en què la nena no parava denterrar gossets. Abans que mho demanés vaig deixar el meu DNI sobre el taulell de fusta corcada, però lhome va ignorar el meu gest i el document. Em va donar les claus duna habitació en què es podia llegir la paraula Barroca i em va fer entrega dun díptic en el qual es detallaven els actes que la propera setmana se celebraven al poble amb motiu de lanomenada Setmana del Terror. La meva ganyota de sorpresa va provocar la seva explicació.
En aquest castell han passat moltes coses. Mil anys dhistòria donen per a molt.