Elizabeth Weed
Davant duna serietat tan fal·locèntrica, em descobreixo derivant cap a un estat dànim negligent, antiinterpretatiu. En lloc duna hermenèutica, necessitem una eròtica de lart. Però fins i tot eròtica sona massa fort. No vull un eros, o una hermenèutica, del meu bebè. Cap de les dues coses és prou bruta, prou alegre.
Susan Sontag
Una de les tardes llargues que sha diluït en la llarga tarda que ha estat la infantesa de lIggy, mel miro com satura, de quatre grapes, al llindar del nostre jardí, mentre estudia cap a quina fulla de roure malgirbada es dirigirà primer, arrossegant-se com un soldat en pràctiques. La seva llengüeta suau, sempre emblanquida al mig per la llet, li surt de la boca com una anticipació gentil, una tortuga que surt de la closca. Vull parar aquí, potser per sempre, i retenir el moment breu abans de passar a lacció, abans dhaver-me de convertir en la que elimina lobjecte inapropiat o, si faig tard, qui lhi haurà de treure de la boca.
Tu, lector, estàs viu avui i llegint això perquè algú, en algun moment, va controlar bé les teves exploracions bucals. Davant daixò, Winnicott manté la posició relativament no sentimental que no els devem res, a aquesta gent (en general són dones, però de cap manera sempre). Però sí que ens devem a nosaltres «un reconeixement intel·lectual del fet que al principi érem (psicològicament) del tot dependents, i aquest del tot vol dir del tot. Per sort, vam topar amb una dedicació normal i corrent».
Per dedicació normal i corrent, Winnicott vol dir dedicació normal i corrent. «És una observació molt trivial haver de dir que per dedicada vull dir dedicada». Winnicott és un escriptor que en té prou amb les paraules corrents.
De seguida que ens vam posar a viure junts, ens vam trobar davant la urgència de muntar una llar per al teu fill que semblés prou abundant i plena prou bona i no infeliç o feta miques. (Aquesta prosa de pacotilla ve del llibre clàssic sobre famílies queer, Moms House, Dads house.) Però això no és del tot cert; ja sabíem que hauríem de fer aquesta mena de coses: va ser, de fet, una de les raons per les quals ens vam posar a viure junts tan de pressa. El que es va fer molt evident de cop va ser la tasca urgent específica per a mi: aprendre a ser una mare adoptiva. Déu-nhi-do, com a identitat potencialment fraudulenta! El meu pare adoptiu tenia les seves mancances, però cada paraula que he dit en contra seu ha tornat per perseguir-me, ara que entenc què és estar en aquesta posició, que aquesta posició et representi.
Quan ets una progenitora adoptiva, per més fantàstica que siguis, per més amor que tinguis per donar, per més madura o sàvia o triomfadora o llesta o responsable que siguis, ets estructuralment sensible a inspirar odi o ressentiment, i poca cosa hi pots fer, a part daguantar i dedicar-te a sembrar sensatesa i alegria malgrat totes les tempestes de merda que set plantificaran al davant. I no esperis que ningú et feliciti, tampoc: els pares són sants, però els pares o mares adoptius són intrusos, egoistes, furtius, contaminants i abusadors infantils.
Cada vegada que veig el terme fill adoptiu en un obituari, com per exemple «X és sobreviscut per tres fills i dos fills adoptius», o cada vegada que un conegut adult diu alguna cosa com: «Ai, perdona, no podré: vaig a veure el meu padrastre, aquest cap de setmana», o quan, durant els Jocs Olímpics, la càmera fa una panoràmica del públic i la veu en off diu: «Hi ha la madrastra de X, animant-lo», el cor em fa un salt, només de sentir el so del lligam familiar que sacaba de fer públic, positivament.
Quan provo de descobrir què és el que més li retrec al meu pare adoptiu, no és mai que «em donés massa amor». No: li retrec que no demostrés de manera creïble que era feliç de viure amb mi i amb la meva germana (potser no ho era), que no em digués sovint que mestimava (i potser no ho feia, tampoc: com deia un dels llibres dautoajuda sobre pares adoptius que vaig encarregar al principi de la nostra relació, lamor és preferible, però no imprescindible), li retrec que no fos el meu pare, i que marxés, després de vint anys destar casat amb la nostra mare, sense acomiadar-se duna manera decent.
Em sembla que sobreestimes la maduresa dels adults, em va escriure en lúltima carta que em va enviar, una carta de resposta que només va arribar després que jo menfonsés i li escrivís, al cap dun any de silenci.
Per molt enfadada i ferida que jo estigués per la seva marxa, la seva observació era innegablement correcta. Aquesta ració de veritat que em va oferir a última hora va acabar convertint-se en un començament de capítol de la meva vida adulta, capítol en el qual em vaig adonar que ledat no aporta necessàriament res, a part dels anys. La resta és opcional.
Família Balena: laltre joc preferit del meu fill adoptiu quan era petit. Hi jugàvem als matins al nostre llit. Ell era la balena bebè, una baleneta amb un problema de parla que lobligava a dir-ho tot amb la «b» (el cosí Evan és el bosí Bevan, i així tot).
A vegades el bebè balena jugava a casa amb la seva família de balenes, que estava encantada amb tots aquells errors de pronúncia, i a vegades saventurava sol, a veure si pescava uns quants peixos. Un daquells matins, el bebè balena em va batejar com a Bambi, que sassembla a Mami, però no del tot. Admirava la inventiva del bebè balena, que encara li dura.
No havíem fet plans de casar-nos, ben bé. Però quan el 3 de novembre de 2008 ens vam llevar i vam sentir a la ràdio les previsions electorals mentre fèiem el cafè, ens va semblar, de sobte, que saprovaria la Llei 8. Ens va sorprendre la nostra pròpia sorpresa, perquè revelava una confiança innocent i passiva que creu que larc de lunivers moral, per molt que trigui, tendeix cap a la justícia. Però la justícia en realitat no té coordenades, no té teleologia. Vam buscar a Google «com casar-se a Los Angeles» i vam sortir cap a lAjuntament de Norwalk, on loracle ens havia promès que es podria dur a terme la gesta. De camí, vam deixar la nostra petita càrrega a la guarderia.
Mentre ens apropàvem a Norwalk ¿on collons som? vam passar per davant de diverses esglésies amb variacions de la frase: UN HOME + UNA DONA: AIXÍ ÉS COM HO VOL DÉU a les marquesines. També vam passar per davant de dotzenes de cases amb cartells plantats als jardins on deia SÍ A LA LLEI 8, amb els ninots de pal infatigablement feliços.
Pobre matrimoni! Som-hi, anem a matar-lo (imperdonable). O a reforçar-lo (imperdonable).
A lexterior de lAjuntament de Norwalk hi havia una pila de tendes blanques plantades i una flota de furgonetes blaves dinformatius de televisió rondant pel pàrquing. Ens va començar a agafar angúnia: cap dels dos tenia ganes de convertir-se en un pòster de persones queer casant-se en territori hostil just abans de laprovació de la Llei 8. No volíem sortir als diaris de lendemà al costat dun pirat amb escuma a la boca i pantalons curts i brandant un cartell de DÉU ODIA ELS MARIQUES. Dins, hi havia una cua brutal davant del mostrador de casaments, formada en gran part per mariques i bolleres de totes les edats, i un petit grupet de parelles heteros, la majoria llatinoamericans, que estaven al·lucinats amb la gentada. Lhome gran de davant nostre ens va dir que shavien casat feia uns quants mesos, però que quan els havia arribat el certificat de matrimoni per correu shavien adonat que el funcionari havia fet un nyap amb les signatures. I ara estaven desesperats per corregir-ho, per estar casats oficialment fos quin fos el resultat de les eleccions.