Al contrari del que ens havia promès internet, la capella estava reservada tot el dia, és a dir que les parelles que hi havia en aquella cua havien danar-se a casar a alguna altra banda, si volien una cerimònia oficial dalguna mena després dacabar amb els papers oficials. Vam trencar-nos les banyes per entendre com és que un contracte amb un estat suposadament laic havia dincloure alguna mena de ritual espiritual. La gent que ja tenia qui els casés, i que estaven en una cua per casar-se més tard aquell dia, van oferir fer cerimònies comunitàries perquè tothom es pogués casar abans de mitjanit. Els paios de davant nostre ens van convidar a afegir-nos a ells en un casament de platja a Malibú. Els ho vam agrair, però en lloc daixò vam trucar al 411 i vam preguntar el nom duna capella de West Hollywood: ¿no és on viuen les persones queer? Hi ha una Capella Hollywood al Boulevard de Santa Monica, va dir la veu.
La Capella Hollywood va resultar ser un forat a la paret del final de lilla de cases on havia viscut jo durant els tres anys més solitaris de la meva vida. Unes cortines de vellut granat de mal gust dividien la sala despera de la capella. Els dos espais estaven decorats amb canelobres gòtics barats, flors de plàstic i unes parets amb gotejat dimitació. Una drag queen a la porta feia la triple feina de recepcionista, vigilant de seguretat i testimoni.
Lector: ens vam casar allà, amb lajuda de la Reverenda Lorelei Starbuck. La Reverenda Starbuck va suggerir que xerréssim una mica sobre els vots abans de començar: li vam dir que ens eren ben igual. Va insistir. Vam deixar els vots més estàndards, però els vam escapçar de pronoms. La cerimònia va ser precipitada, però quan vam començar a dir els vots, ens vam desfer. Vam plorar, embriagats damor per la nostra sort, i després vam acceptar de tot cor dues piruletes amb forma de cor amb THE HOLLYWOOD CHAPEL imprès al paper dembolicar, vam córrer per recollir lhomenet a la guarderia abans que tanquessin, vam arribar a casa i vam menjar púding de xocolata tots junts dins de sacs de dormir al porxo, mirant la nostra muntanya.
Aquell vespre, la Reverenda Starbuck que shavia definit com a «Metafísica» en els formularis del casament va fer tota la feina burocràtica en un temps rècord, la nostra i la duns quants centenars més, per a les autoritats que havien estat autoritzades a considerar que el nostre acte performatiu havia estat correcte. Cap al final del dia, el cinquanta-dos per cent dels votants de Califòrnia havien votat a favor de la Llei 8, és a dir que havien aturat els casaments entre persones del «mateix sexe» a tot lestat, capgirant les condicions de la nostra felicitat. La Capella Hollywood va desaparèixer tan de pressa com havia aparegut, a lespera de, potser, reaparèixer un altre dia.
Una de les coses més emprenyadores de sentir lexpressió «casament entre persones del mateix sexe» una vegada i una altra és que no conec gaires persones queer o cap que pensin que lobjecte fonamental del seu desig sigui «del mateix sexe». És veritat que una gran part dels escrits sobre sexe de les lesbianes dels anys setanta giraven entorn del tema dexcitar-se, fins i tot de sentir-se políticament transformades, per una trobada amb la similitud. Aquesta trobada era, és, pot ser, important, perquè té relació amb el fet de veure reflectit allò que ha estat denigrat, de canviar lalienació o una repulsió internalitzada pel desig i la cura. Lliurar-te de manera devota al cony duna altra pot ser una manera de lliurar-te al teu. Però qualsevol tipus de semblança que hagi pogut detectar en les meves relacions amb dones no és la semblança de la Dona, i segur que no és la semblança de les parts del cos. Més aviat és la comprensió aclaparadora i compartida de què vol dir viure sota un patriarcat.
El meu fillastre és massa gran per jugar al Soldat Caigut o a la Família de Balenes. Mentre escric això, escolta «Funky Cold Medina» al seu iPod, amb els ulls tancats i el cos gegantí estirat al sofà vermell. Té nou anys.
Hi ha alguna cosa de veritablement estranya en això de viure en un moment històric en el qual lansietat conservadora i la desesperació davant del fet que les persones queer estiguin enderrocant la civilització i els seus costums (el casament, sobretot) es creua amb lansietat i la desesperació que senten tantes persones queer davant del fracàs o la incapacitat del moviment queer de carregar-se la civilització i les institucions, i la frustració que sent amb el gir fins fa poc impensable que ha fet el moviment mainstream LGBTQ+ cap al neoliberalisme i lassimilació, invertint moltíssima energia a suplicar lentrada a dues estructures històricament repressives: el matrimoni i lexèrcit. «No soc el típic marica que vol posar un adhesiu amb larc iris en una metralladora», diu el poeta CAConrad. Si hi ha alguna cosa que destapi lhomonormativitat és el fet desconcertant que pots ser perseguit i no ser gens radical: passa molt sovint amb els homosexuals, com amb qualsevol altra minoria reprimida.
Leo Bersani
Això no és una devaluació del moviment queer. És un recordatori: si volem fer alguna cosa més que arrossegar-nos dins destructures repressives, ens queda molta feina per fer.
El 2012, a la desfilada de lOrgull dOakland, uns quants activistes antiassimilacionistes van desplegar una pancarta que deia: EL CAPITALISME SESTÀ FOLLANT EL QUE TENIM DE QUEER. Un fullet que repartien deia:
El que pot destruir la societat hetero és el que mai no podrà ser convertit en producte o exclòs de la rebel·lió. És a dir que mantenim la nostra posició de mariques orgullosos, persones queer, bolleres i noies trans i bois i no binàries i totes les combinacions i entremitjos i també els qui ho neguen tot.
Oferim i esperem el nostre temps, i mentrestant fem ràtzies aquí i allà i ens imaginem un món on tots els explotats puguin unir-se i atacar. Et volem trobar, camarada, si tu també vols això.
Per la destrucció total del Capital,
males putes que tho engegaran tot a cagar.
Em va agradar aquesta intervenció: ens hem de carregar tota la merda podrida daquest món, i lèpoca de reivindicar alegrement que anar-ten al llit amb qui vulguis i com vulguis col·lapsarà la seva maquinària ja fa temps que es va acabar. Però no he estat mai capaç de respondre al terme camarada, ni de compartir aquesta fantasia de latac. De fet, he entès sempre aquest vocabulari revolucionari com una mena de fetitxe i, en aquest cas, una resposta possible al text dabans seria: «El nostre diagnòstic és semblant, però les nostres perversitats no són compatibles».
Potser és la paraula radical que cal repensar. Però ¿sobre què ens podem posicionar, en lloc o a més a més de la radicalitat? ¿Sobre el fet de ser més oberts? ¿Nhi ha prou, és prou contundent? Ets lúnica que sap quan estàs fent servir les coses per protegir-te i per defensar el teu ego i quan testàs obrint i deixant que les coses es facin miques, permetent que el món sigui com és: treballant-hi, més que no pas lluitant-hi en contra. Ets lúnica que ho sap. I la qüestió és que, a vegades, ni tan sols ho saps.
Pema Chödrön
Loctubre del 2012, quan lIggy tenia uns vuit mesos, em van convidar a fer una xerrada a la Universitat de Biola, un centre cristià evangèlic a prop de Los Angeles. El simposi anual del Departament dArt estava dedicat a lart i la violència. Durant unes quantes setmanes em vaig estar barallant amb la invitació. Era un cop de cotxe, amb una tarda de feina pagava un mes de cangurs de lIggy. Però hi havia el fet indignant que aquesta universitat expulsa els estudiants per ser gais o mantenir relacions homosexuals. (Com passa amb la política de «No preguntis, no diguis res» de lexèrcit nord-americà, Biola no sembolica amb la qüestió de si lhomosexualitat és una identitat, un acte discursiu o un comportament: sigui el que sigui, estàs expulsat.)