Durant les nostres primeres incursions en el món exterior com a parella, em posava vermella tot sovint, membriagava de pensar en la sort que tenia, era incapaç de contenir la sensació dexplosió que em proporcionava el fet dhaver obtingut finalment el que sempre havia volgut, tot el que hi havia per obtenir. Atractiu, brillant, enginyós, articulat, ple de força, tu. Ens passàvem hores i hores al sofà vermell, morts de riure, La policia de la felicitat vindrà a detenir-nos si continuem així. Ens arrestaran per massa bona sort.
¿I si allà on soc és el que necessito? Abans de tu, sempre havia pensat en aquest mantra com una manera de fer les paus amb una situació pesada o fins i tot catastròfica. No em vaig imaginar mai que es pogués aplicar a lalegria, també.
Deborah Hay
A The Cancer Journals, Audre Lorde maleeix limperatiu doptimisme i felicitat que va descobrir en el discurs mèdic que envolta el càncer de pit. «¿Estava lluitant contra lefecte de les radiacions, contra el racisme, els assassinats de dones, la invasió química dels nostres aliments, la pol·lució del medi ambient, labús i la destrucció psíquica dels nostres joves, només per evitar abordar la meva responsabilitat principal i més important: la de ser feliç?», escriu Lorde. «Anem a buscar la felicitat més que no pas menjar de debò i aire net i un futur més sa en un planeta habitable! Com si la felicitat i prou ens pogués protegir dels resultats de lobsessió pel benefici».
La felicitat no és cap protecció, i segur que no és cap responsabilitat. La llibertat de ser feliç restringeix la llibertat humana si no ets lliure per ser infeliç. Però pots convertir qualsevol de les dues llibertats en un costum, i només tu saps quina has triat.
Sarah Ahmed
La història del casament de la Mary i en George Oppen és una de les històries que conec sobre parelles heteros en què el matrimoni és més romàntic pel fet dhaver estat un escàndol. La cosa va anar així: una nit de 1926, la Mary va sortir amb en George, a qui coneixia només una mica duna classe de poesia de la Universitat. Tal com ho recorda la Mary: «Va venir a buscar-me conduint el cotxe del seu company dhabitació, un T Ford, i vam anar al camp, vam seure i vam xerrar, vam fer lamor i vam parlar fins a la matinada.... Vam parlar com no havíem parlat mai abans, ens vam buidar». Quan van tornar als respectius dormitoris lendemà al matí, la Mary va descobrir que lhavien expulsada, i en George, que lhavien suspès. Van marxar junts fent autoestop carretera enllà.
Abans de conèixer en George, la Mary havia decidit que no es casaria mai, perquè considerava el matrimoni una «trampa desastrosa». Però també sabia que viatjar junts sense estar casats els posava, a ella i a en George, en risc respecte a la llei, per culpa de la Llei Mann (una de les moltes lleis de la història dels Estats Units redactades clarament per perseguir coses dolentes com lesclavatge sexual, però que en realitat han servit per perseguir qualsevol que estigués en una relació que lestat considerés «immoral»).
És a dir que, el 1927, la Mary es va casar. Vet aquí com explica aquell dia:
Encara que tenia la forta convicció que la meva relació amb en George no era una qüestió de lestat, lamenaça danar a la presó ens espantava, és a dir que vam anar a casar-nos a Dallas. Un noia que havíem conegut em va donar el seu vestit de vellut morat, i el seu xicot ens va donar una copa de ginebra. En George duia els pantalons bombatxos de golf del seu company dhabitació, però no ens vam beure la ginebra. Vam comprar un anell de deu cèntims i vam anar a ledifici de maó vermell on hi havia els jutjats i que encara hi ha a Dallas. Vam donar el meu nom, Mary Colby, i el que feia servir en George, «David Verdi», perquè sestava escapant del seu pare.
És a dir que Mary Colby es casa amb David Verdi, però no exactament amb George Oppen. Estafen lestat, i de passada la família rica del George (que, a aquelles altures, havia contractat un detectiu privat per trobar-los). Aquesta estafa es converteix en un feix de llum que sels filtra dins de casa durant els següents cinquanta-set anys. Cinquanta-set anys desconcertant el paradigma, amb fervor.
Fa temps que conec bojos i reis, fa temps que sé què és sentir-se real. Fa temps que he estat prou afortunada per sentir-me real, independentment dels menyspreus o de les depressions que mhan assaltat pel camí. I fa molt temps que sé que el moment de lorgull queer és un rebuig a sentir-te avergonyit quan veus que laltre savergonyeix de tu.
Ahmed
Llavors, ¿com és que els dards de la teva ex sobre jugar a papes i a mames sem van clavar fins tan endins?
A vegades hem de saber les coses moltes vegades. A vegades ens noblidem, i llavors ho recordem. I llavors ens noblidem, i llavors ho recordem. I llavors ens en tornem a oblidar.
Com amb el coneixement, també amb la presència.
Si el bebè pogués parlar amb la mare, diu Winnicott, això és el que li diria:
Et trobo,
sobrevius al que et faig mentre aprenc a reconèixer-te com a un no-jo,
tutilitzo,
toblido,
però tu em recordes,
no paro doblidar-te,
et perdo,
estic trist.
El concepte de Winnicott de maternitat «prou bona» torna a estar de moda. Tel trobes a tot arreu, als blogs de les mamis, a la novel·la gràfica de lAlison Bechdel ¿Are you my mother? i en tones de teoria crítica. (Un dels títols daquest llibre, en un univers alternatiu: ¿Per què Winnicott, ara?)
Tot i la seva popularitat, encara no es pot trobar una obra en diversos volums titulada The Collected Works of D. W. Winnicott. Només es poden trobar fragments i trossets de la seva obra, trossos que shan contaminat per la relació amb mares reals i lloques que impedeixen la consagració de Winnicott com un factòtum de la psicologia. A la contracoberta dun recull, em fixo en els orígens dels assajos que hi ha a dins: una presentació a lAssociació dEscoles dInfermeria de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, consells de la BBC per a mares, un qüestionari per a un programa de la BBC titulat Lhora de la dona, conferències sobre donar el pit, conferències a llevadores i «cartes al director» de diaris.
Tot aquest seguit de fonts humils i contaminades són segurament part de la raó per la qual durant tot el primer any de vida de lIggy, Winnicott va ser lúnic psicòleg infantil que va aconseguir despertar el meu interès. El sadisme infantil i morbós de Klein sobre donar malament el pit, lèxit de la saga edípica de Freud i la seva teoria carregosa del fort/da, allò tan poc subtil de lImaginari i el Simbòlic de Lacan... de sobte cap no semblava prou irreverent per afrontar la situació de ser un bebè, de tenir cura dun bebè. ¿La castració i el Fal·lus ens diuen les Veritats Profundes de la cultura occidental o només la veritat de com són les coses que potser no sempre seran així? Em sorprèn i mavergonyeix pensar que mhe passat anys trobant aquestes preguntes no només comprensibles, sinó captivadores.
Elizabeth Weed
Davant duna serietat tan fal·locèntrica, em descobreixo derivant cap a un estat dànim negligent, antiinterpretatiu. En lloc duna hermenèutica, necessitem una eròtica de lart. Però fins i tot eròtica sona massa fort. No vull un eros, o una hermenèutica, del meu bebè. Cap de les dues coses és prou bruta, prou alegre.