Susan Fraiman
Magradava jugar al Soldat Caigut perquè em regalava temps per aprendrem la cara del teu fill en repòs absolut: ulls ametllats grossos, la pell plena de piguetes incipients. I clarament havia descobert un plaer nou i relaxant en el fet destar-se allà estirat, protegit per una armadura imaginària, mentre algú que era pràcticament una desconeguda però que ràpidament sestava fent família li aixecava cada extremitat i la girava, buscant la ferida.
No fa gaire, una amiga va venir a casa i va agafar una tassa que mhavia regalat la meva mare. És una daquelles tasses que es poden comprar online a Snapfish, amb la foto que vulguis impresa. Em vaig quedar horroritzada quan la vaig rebre, però és la tassa més grossa que tenim, i per això la conservem, per si a algú li ve de gust un tassot de llet calenta o alguna cosa així.
Uau, em va dir lamiga, mentre lomplia. No havia vist una cosa tan heteronormativa en ma vida.
A la foto de la tassa hi ha la meva família i jo, tots mudats per anar a veure El Trencanous per Nadal, un ritual que era important per a la meva mare quan jo era petita, i que hem ressuscitat amb ella ara que hi ha nens a la meva vida. A la foto estic prenyada de set mesos del que acabarà sent lIggy, porto una cua alta i un vestit estampat de lleopard. Harry i el seu fill porten trajos negres a joc, i estan superelegants. Som davant de la xemeneia a casa de la meva mare, i de la lleixa pengen tot de mitjons monocolors. Semblem feliços.
Però ¿què té de tan heteronormatiu? ¿Que la meva mare fes una tassa en una empresa cursi com Snapfish? ¿Que estiguem tots participant, o accedint a participar, en una llarga tradició de famílies que es fan fotografiar durant les vacances amb les millors gales? ¿Que la meva mare mhagués fet la tassa, en part per demostrar que reconeix i accepta la meva tribu com a família? I què hi ha del meu embaràs: ¿és inherentment heteronormatiu? ¿O més aviat és que la suposada oposició entre allò queer i la procreació (o, per filar més prim, la maternitat) és més lacceptació reaccionària de com han canviat les coses per a les persones queer que la marca dalguna veritat ontològica? ¿Com més criatures tinguin les persones queer, més es difuminarà aquesta suposada oposició? La trobareu a faltar?
¿Hi ha alguna cosa dinherentment queer en lembaràs, en la mesura que taltera profundament lestat «normal», i provoca una intimitat radical amb el i una alienació total del teu cos? ¿Com pot ser que una experiència tan radicalment estranya i salvatge i transformadora també simbolitzi o representi el súmmum de la conformitat? ¿O som davant duna altra desqualificació de tot allò que està massa lligat a lanimal femella per part dels privilegiats (en aquest cas, la no-conformitat o radicalitat)? I què hi ha del fet que Harry no sigui ni mascle ni femella? Soc un especial, un dos per u, diu el seu personatge Valentina a By Hook or By Crook.
¿Quan o com els nous sistemes de parentesc imiten les dinàmiques de nucli familiar més antigues i quan o com les recontextualitzen radicalment de manera que passen a constituir una nova manera de pensar el parentesc? ¿Com ho podem distingir o, més aviat, qui ho distingeix? Digue-li a la teva nòvia que es busqui un altre nen per jugar a papes i a mames, et va dir la teva ex quan ens vam posar a viure junts.
Judith Butler
Afirmar que tu ets la real mentre suggereixes que els altres representen un paper, shi apropen o són una imitació pot fer-te sentir bé. Però totes les reivindicacions de realitat, sobretot si van lligades a la identitat, tenen un punt de psicosi. Si un home que pensa que és un rei és boig, un rei que pensa que és un rei no ho és gaire menys.
Jacques Lacan
Potser és per això que la noció de «sentir-se real» del psicòleg D. W. Winnicott memociona tant. Una pot aspirar a sentir-se real, o pot ajudar els altres a sentir-shi, i una mateixa pot sentir-se real, una sensació que Winnicott descriu com la sensació més primària i serena de la vitalitat: «la vitalitat dels teixits del cos i el funcionament de les funcions del cos, incloent-hi lactivitat del cor i la respiració», cosa que fa possibles els gestos espontanis. Per a Winnicott, sentir-se real no és reactiu a estímuls externs, ni una identitat. És una sensació, una sensació que sexpandeix. Entre altres coses, fa que vulguem viure.
Hi ha gent que troba plaer a ajustar-se a una identitat, com a You make me feel like a natural woman, una frase que va fer famosa Aretha Franklin i, més tard, Judith Butler, que va fixar-se en la inestabilitat que provoca el símil. Però també pot provocar horror identificar-se, per no dir que pot ser impossible. No es pot viure vint-i-quatre hores al dia impregnada de la consciència del teu sexe. Afortunadament, la consciència de gènere és inconstant.
Denise Riley
Un amic diu que veu el gènere com un color. El gènere comparteix certa indeterminació ontològica amb el color: no és del tot correcte dir que un objecte és un color, ni que lobjecte té un color. El context també el canvia: tots els gats són grisos, etc. Ni és voluntari, el color, gens. Però cap daquestes formulacions vol dir que lobjecte en qüestió no tingui color.
Les males lectures [de Gender trouble] fan més o menys així: puc llevar-me al matí, mirar larmari i decidir quin gènere vull ser avui. Puc agafar una peça de roba i canviar de gènere: estilitzar-lo, i llavors al vespre el puc tornar a canviar i ser un cosa radicalment diferent, és a dir que resulta que hi ha una mena de productivitat del gènere, i la concepció dadoptar un gènere com una mena de consumisme... Quan el que jo volia dir era que la formació del subjecte, lautèntica formació de les persones, pressuposa el gènere duna manera determinada, i que aquell gènere no es pot triar i aquella «performativitat» no és una tria radical i no és voluntarisme... La performativitat té a veure amb la repetició, molt sovint amb la repetició de les normes de gènere opressives i doloroses per fer-les significar una altra cosa. Això no és llibertat, sinó una qüestió de com fer funcionar la trampa on estem atrapats sense remei.
Judith Butler
Hauries dencarregar una tassa de resposta, cavil·lava la meva amiga mentre es bevia el cafè. ¿Què tal una tassa on hi surti el part de lIggy, amb ell tot ple de sang? (Li havia dit abans que mhavia sabut greu que la meva mare no hagués volgut mirar les fotos del meu part. Harry em va recordar que gairebé ningú no vol veure les fotos del part de ningú, sobretot les més gràfiques. I vaig haver dadmetre que els meus sentiments del passat sobre fotos de parts daltra gent confirmaven aquella afirmació. Però, en la confusió del meu postpart, sentia que haver parit lIggy era un èxit tan gros, i ¿no està sempre superorgullosa dels meus èxits, la meva mare? Va plastificar la pàgina del New York Times on sortia jo dins de la llista de guanyadors de la Beca Guggenheim, per Déu! Incapaç de llençar la pàgina de plàstic Guggenheim (ingratitud), però sense saber què fer-ne, lhe posada des daleshores sota la trona de lIggy, per recollir el menjar que cau. Ja que la beca va servir per pagar-ne la concepció, cada vegada que en netejo grumolls de farina o branquetes de bròquil, sento una vaga sensació de justícia.)