Poc després de començar a estar junts, vam a anar a una festa on una dona (aparentment hetero, o si més no casada amb un home) que coneixia Harry de feia temps em va dir, «¿Has estat amb altres dones abans de Harry?». Em vaig quedar de pedra. Sense parpellejar, va continuar: «Les dones heteros sempre es posen calentes amb Harry». ¿Harry era una dona? ¿Jo era una dona hetero? ¿Què tenien en comú les meves relacions passades amb «altres dones» amb aquesta? ¿Per què havia de pensar en altres «dones hetero» que es posaven calentes amb Harry? ¿La seva potència sexual, que ja em començava a semblar immensa, era com un encanteri que mhavia embruixat, i del qual em despertaria un dia abandonada, amb ell lluny, disposat a seduir més dones? ¿Per què em parlava així aquella dona que jo gairebé no coneixia? ¿Quan tornaria Harry del lavabo?
Hi ha gent allà a fora a qui li molesta que Djuna Barnes, més que identificar-se com a lesbiana, preferís dir que «només estava enamorada de la Thelma». Sembla que Gertrude Stein deia coses semblants, tot i que no en els mateixos termes, sobre lAlice. Entenc per què pot ser políticament irritant, però també ho he trobat sempre una mica romàntic: el romanticisme de permetre que una experiència individual de desig agafi més preeminència que una categoria. La història em recorda la defensa que fa lhistoriador de lart T. J. Clark del seu interès pel pintor del segle XVIII Nicolas Poussin davant dinterlocutors imaginaris: «Dir que un interès en Poussin és nostàlgic o elitista és com dir que linterès que un pugui tenir en, per exemple, la persona que més estima, és un interès hetero- (o homo-) sexista, o exclusiu, o de propietat. Sí, pot ser que sigui així, que aquests siguin els paràmetres, més o menys, i són lamentables, però aquest interès pot ser més complet i més humà pot carregar més possibilitat humana i més compassió que els interessos no contaminats per cap daquests afectes o compulsions». Aquí, com en altres casos, la contaminació aprofundeix més que no desqualifica.
A més, tothom sap que Barnes i Stein van tenir relacions amb altres dones més enllà de la Thelma i lAlice. LAlice ho sabia, també: es veu que es va posar tan gelosa quan va descobrir que la novel·la primerenca de Stein, Q. E. D., explicava en codi la història dun triangle amorós que incloïa Stein i una certa May Bookstaver, que lAlice que també era leditora i la mecanògrafa de Stein va trobar tota mena de maneres esmunyedisses dometre cada aparició de la paraula May o de lauxiliar may quan va passar a màquina Stanzas in Meditation de Stein, de manera que va esdevenir una col·laboradora involuntària.
A partir de febrer ja conduïa per tota la ciutat mirant un pis rere un altre, provant de trobar-ne un de prou gran per a nosaltres i per al teu fill, a qui encara no coneixia. Al final vam trobar una casa dalt dun turó amb terres de fusta fosca i resplendent i vistes a una muntanya, i un lloguer massa alt. El dia que ens en van donar les claus vam dormir junts en un atac de vertigen sobre una manta prima estesa al terra de fusta del que seria el nostre primer dormitori.
Aquella vista. Potser era un protuberància de matolls aspres amb un bassal daigua estancada al damunt, però durant dos anys seria la nostra muntanya.
I llavors, en un tancar i obrir dulls, estava plegant la robeta del teu fill. Acabava de fer tres anys. Quins mitjons més petits! Quina roba interior més petita! Men meravellava, li feia xocolata calenta cada matí amb la quantitat de cacau en pols que cap a la punta duna ungla, jugàvem al Soldat Caigut hores i hores. Al Soldat Caigut ell es deixava caure a terra amb tota la disfressa a sobre: el barret de cota de malla, lespasa, lescut i una cama masegada a la batalla amb un mocador que li tapava la ferida. Jo era la Bruixa Blava bona que li havia descampar la pols blava màgica que el faria ressuscitar. Tenia una bessona dolenta: era qui lhavia enverinat amb la pols blava verinosa. Però ara hi era jo per curar-lo. Sestava allà estirat, immòbil, amb els ulls tancats, un somriure mínim a la cara, mentre jo recitava el meu monòleg: Però ¿don pot haver sortit aquest soldat? ¿Com ha arribat tan lluny de casa? ¿Està malferit? ¿Com serà, amable o ferotge, quan es desperti? ¿Sabrà que soc bona, o em confondrà amb la meva bessona dolenta? ¿Què puc dir que el pugui fer ressuscitar?
Durant tota aquella tardor, cartells grocs amb la frase SÍ A LA LLEI 8 apareixien per tot arreu, sobretot clavats en una muntanya abans pelada i preciosa davant de la qual passava cada dia anant cap a la feina. Al cartell hi havia quatre ninots de pal amb les mans aixecades enlaire, en un paroxisme dalegria: lalegria, suposo, de lheteronormativitat, indicada aquí pel fet que un dels ninots porta una faldilla en forma de triangle (¿Què és aquell triangle, de totes maneres? ¿El meu cony?). PROTEGIU ELS NENS I NENES DE CALIFÒRNIA!, cridaven els ninots de pal.
Eileen Myles
Cada vegada que passava per davant del cartell clavat a la pobra muntanya, pensava en la performance de Catherine Opie, Self-Portrait/Cutting, de 1993, en la qual Opie es va fotografiar lesquena tatuada amb el dibuix duna casa i dos ninots de pal agafats de les mans que eren dues dones (dues faldilles de triangle!), al costat dun sol, un núvol i dos ocells. Es va fer la foto mentre el dibuix encara regalimava gotes de sang. «Opie, que acabava de tallar amb la parella, es moria de ganes de crear una família, i la imatge irradia totes les contradiccions doloroses inherents a aquell desig», explica Art in America.
No ho entenc, li vaig dir a Harry. ¿Qui vol la versió en pòster de la Llei 8, però amb dues faldilles de triangle?
Potser la Cathy, va dir Harry mentre sarronsava despatlles.
Una vegada vaig escriure un llibre sobre la domesticitat en la poesia dhomes gais (Ahsbery, Schuyler) i de dones (Mayer, Notley). Vaig escriurel quan vivia a Nova York en un àtic petitíssim i tòrrid en un carrer principal de Brooklyn per on passava la línia F del metro. Tenia un forn inservible ple de caques seques de ratolí, una nevera buida excepte un parell de cerveses i barres Mars amb gust de iogurt, cacauets i mel, un futon sobre una peça de fusta contraxapada que saguantava en equilibri precari sobre cartrons de llet que em feia de llit, i un terra a través del qual sentia la cantarella del metro tancantportes al matí, al migdia i a la nit. Em passava unes set hores al dia estirada al llit en aquell pis, quan hi era. La majoria de vegades dormia en algun altre lloc. Escrivia gran part del que escrivia i llegia gran part del que llegia en espais públics, com escric això ara.
Vaig ser molt feliç vivint de lloguer a Nova York durant tant temps perquè viure de lloguer o si més no com hi vivia jo, que volia dir sense aixecar ni un dit per millorar res del meu entorn permet que tot caigui literalment a trossos al teu voltant. I llavors, quan la cosa ja arriba a un límit excessiu, ten vas a una altra banda.
Moltes feministes han escrit a favor del declivi de lelement domèstic com una esfera separada i inherentment femenina i han reivindicat la domesticitat com una ètica, un afecte, una estètica i un espai públic. No estic segura de què vol dir aquesta reivindicació exactament, però crec que el meu llibre anava una mica per aquí. Però ja aleshores sospitava que ho feia perquè no tenia un espai domèstic, i magradava que fos així.