Durant un temps, vaig pensar que jo havia guanyat. Vas admetre que podia haver-hi un ésser humà passable, un ésser humà animal passable, fins i tot que aquest animal humà fes servir el llenguatge, fins i tot que aquest ús del llenguatge en definís, en certa manera, la humanitat... encara que aquesta humanitat volgués dir embrutar i cremar aquest planeta preciós i divers amb el seu futur, el nostre.
Però jo també vaig canviar. Vaig començar a mirar-me les coses innominables duna altra manera, o si més no les coses lessència de les quals és el parpelleig, el flux. Vaig tornar a obrir la porta a la tristesa que em produeix la nostra possible extinció, i la injustícia que significa que nosaltres extingim els altres. Vaig parar de repetir amb suficiència Tot el que es pot pensar es pot pensar de manera clara i em vaig tornar a fer la pregunta de si es pot pensar tot.
Ludwig Wittgenstein
I tu: discutissis el que discutissis, mai no imitaves una veu engolada. De fet, em portaves una volta davantatge, i deixaves anar una estela de paraules rere teu. Com podia atrapar-te mai (i amb això vull dir, ¿com pot ser que em volguessis?).
Un o dos dies després de la meva declaració damor, salvatgement vulnerable, et vaig enviar el fragment de Roland Barthes per Roland Barthes en què Barthes explica que el subjecte que pronuncia la frase «Testimo» és com «lArgonauta que va renovant el vaixell al llarg del viatge sense canviar-li mai el nom». De la mateixa manera que les parts de lArgo es poden anar canviant amb el temps però el vaixell continua dient-se Argo, cada vegada que lenamorat pronuncia la frase «Testimo», el significat sha de renovar, perquè «la veritable tasca de lamor i del llenguatge és donar a la mateixa frase inflexions sempre noves».
Em va semblar que el fragment era romàntic. Tu el vas llegir com una possible retractació. Vist amb perspectiva, devien ser les dues coses.
Has perforat la meva soledat, et vaig dir. Havia estat una soledat útil, construïda al voltant duna sobrietat recent, passejades llargues danada i tornada al YMCA a través dels carrers amagats de Hollywood, sòrdids i coberts de buguenvíl·lees; anades en cotxe amunt i avall de Mulholland Drive als vespres per matar les nits massa llargues i, és clar, atacs maníacs descriptura, laprenentatge de no dirigir-me a ningú. Sento que tho puc donar tot sense donar-tem jo, et vaig xiuxiuejar al llit del teu soterrani. Si vius bé la teva soledat, aquest nés el premi.
Uns quants mesos més tard, passàvem el Nadal junts en un hotel del centre de San Francisco. Havia fet la reserva per internet, amb lesperança que aquesta reserva i el temps que hi passaríem junts faria que mestimessis per sempre. Va resultar que era un hotel tan barat perquè estava en plena reforma integral i perquè estava entaforat al barri de Tenderloin, ple de fumadors de crac. Cap problema: teníem altres temes de què ocupar-nos. El sol es filtrava a través de les persianes tronades que amb prou feines ocultaven els treballadors de la construcció que martellejaven allà a fora mentre nosaltres ens dedicàvem a nosaltres mateixos. No em matis, deia jo mentre et treies el cinturó de pell i reies.
Després de Barthes, ho vaig tornar a intentar, aquesta vegada amb un fragment dun poema de Michael Ondaatje:
Et petonejo a lestómac
Et petonejo el vaixell de pell
cobert de cicatrius. La història
és allò amb què has viatjat
i que tenduus.
Als dos ens han petonejat lestómac
tot de desconeguts
per a laltre
i pel que fa a mi
beneeixo tothom
que tha fet petons aquí.
No et vaig enviar el fragment perquè hagués arribat al seu nivell de serenor, de cap de les maneres. Tel vaig enviar amb lesperança de poder-hi arribar algun dia, el dia que la gelosia em deixés respirar i fos capaç de mirar sense rebuig ni distància els noms i les imatges daltra gent inscrits a la teva pell. (Al principi havíem fet una visita romàntica al Doctor Tattoff, a Wilshire Boulevard, captivats per la idea desborrar-te tots els tatuatges i començar de zero. Vam sortir-ne deprimits pel preu, la impossibilitat derradicar mai del tot la tinta.)
Després de dinar, lamiga que mhavia suggerit el tatuatge LA DIFÍCIL em convida a la seva oficina, on sofereix per buscar-te a Google. Vol veure si internet ens descobreix el pronom personal que prefereixes perquè, tot i que, o potser precisament pel fet que passem tot el temps lliure que tenim al llit i que ja estem parlant danar-nos-en a viure junts, no matreveixo a preguntar-tel. Per compensar-ho, mhe convertit en una experta en lart devitar pronoms. La clau és entrenar loïda perquè no li faci res sentir el nom duna persona una vegada i una altra. Has daprendre a ocultar-te en culs-de-sac gramaticals, a relaxar-te enmig duna orgia despecificitat. Has daprendre a tolerar una instància més enllà de Dos, just quan estàs intentant representar una parella, una unió nupcial, fins i tot. Els casaments són el contrari de la parella. Ja no hi ha màquines binàries: pregunta-resposta, masculí-femení, home-animal, etc. Una conversa podria ser això: res més que lesbós dun esdevenir.
Gilles Deleuze & Claire Parnet
Per molt experta que sigui en certs tipus de conversa, encara avui em resulta quasi impossible reservar un bitllet davió o negociar amb el departament de recursos humans en nom de tots dos sense moments de vergonya o databalament. No és que sigui culpa o atabalament meus... és més aviat que sento vergonya per (o memprenyo amb) la persona que no para de fer presumpcions equivocades i a qui sha de corregir, però no es pot corregir perquè les paraules no són prou bones.
¿Com pot ser que les paraules no siguin prou bones?
Malalta damor, estirada al terra de loficina de la meva amiga, la miro de reüll mentre ella fa lliscar davant dels ulls una tirallonga dinformació il·luminada que no vull veure. Vull el tu que no pot veure ningú més, el tu tan proper que no calgui mai fer servir la tercera persona. «Mira, aquí hi ha una cita de John Waters que diu: Ella és molt guapa. És a dir que potser hauries de fer servir ella. Vull dir, és John Waters». Fa anys daixò, i giro els ulls en blanc des de terra. Les coses poden haver canviat.
Quan rodaves la teva pel·lícula damigues butch, By Hook or By Crook, tu i la teva coguionista, Silas Howard, vau decidir que els personatges butch es dirien «ell» quan parlessin entre ells, però que, en el món de fora, el de les botigues i les figures dautoritat, la gent shi referiria com a «ella». I no per la idea que si el món exterior fos reeducat adequadament sobre els pronoms que prefereixen els personatges tot aniria com una seda. No, perquè si els desconeguts els haguessin anomenat «ell», hauria estat una altra mena d«ell». Les paraules canvien segons qui les pronuncia. No hi ha remei. La solució no és només introduir paraules noves (boi, cisgènere, andromarica) i llavors treballar la reïficació dels significats (encara que fer-ho té poder i és pragmàtic, això segur). També hem destar alerta davant la quantitat dusos possibles, la varietat de contextos, les ales amb les quals cada paraula pot volar. Com quan xiuxiueges, No ets més que un forat que em deixes que ompli. Com quan jo dic marit.