Sucre? li vaig preguntar; no men podia estar i a més a més era una qüestió deducació.
Oh, no va dir. No, gràcies. Sucre, no.
Vaig pensar, mirant-la, que shavia mudat per venir avui aquí; la Constance i jo mai no anàvem de negre, però potser la senyora Wright havia pensat que era apropiat i duia un vestit negre i un collar de perles. Laltra vegada també havia vingut de negre, men recordo; sempre és de bon gust, vaig pensar, excepte al saló de la nostra mare. Vaig tornar cap a la Constance, vaig agafar la plata dels pastissets de rom i els vaig dur a la senyora Wright; això tampoc era de bona educació i primer hauria dhaver tastat els sandvitxos, però jo volia que se sentís malament per anar de negre al menjador de la mare.
La meva germana els ha fet aquest matí vaig dir.
Gràcies va dir. La seva mà va dubtar sobre la plata abans dagafar un pastisset de rom i deixar-lo amb cura a la vora del seu platet. Vaig pensar que la senyora Wright sestava comportant amb una delicadesa gairebé histèrica i vaig dir:
Agafin dos. Tot el que fa la meva germana és deliciós.
No va dir. Oh, no. Gràcies.
La Helen Clarke no parava dendrapar sandvitxos, allargant el braç per davant la Constance per agafar-ne un rere laltre. Enlloc no es comportaria així, vaig pensar, tret daquí. Sempre li és igual el que pensi la Constance o jo de les seves maneres; només es pensa que ens alegrem molt de veure-la. Vés-ten, li vaig dir dins del meu cap. Vés-ten, vés-ten. Em preguntava si la Helen Clarke guardava alguns vestits per a les visites que ens feia. «Això», mimaginava que deia, remenant el seu armari, «no cal que ho llenci, em pot servir per anar a veure lestimada Constance». Vaig començar a vestir la Helen Clarke al meu cap, amb un banyador en un tou de neu, enfilada a les branques fermes dun arbre amb un vestit lleuger de volants roses que se li enganxava, se li estirava i se li esquinçava; senredava amb larbre i xisclava i jo gairebé em poso a riure.
¿Per què no convidem gent daquí? va dir la Helen Clarke a la Constance. Uns quants amics de sempre... Hi ha molta gent que vol seguir en contacte amb tu, estimada Constance... Uns quants amics un vespre qualsevol. ¿A sopar? No va dir, potser a sopar no. Potser no, almenys al començament.
Jo... va tornar a començar la senyora Wright; havia deixat amb cura la tasseta de te i el pastisset de rom a la tauleta que tenia al costat.
Tot i que, fet i fet, ¿per què no a sopar? va dir la Helen Clarke. Al cap i a la fi, de tant en tant hem dagafar el toro per les banyes.
Al final hauria dacabar intervenint. La Constance no em mirava, només a la Helen Clarke.
¿I per què no convidem la bona gent del poble? vaig preguntar ben fort.
Déu meu, Mary Katherine va dir la Helen Clarke. Ara sí que em deixes parada. Va riure. No recordo que mai els Blackwood es fessin amb els vilatans va dir.
Ens odien vaig dir.
No faig cas de les seves tafaneries i espero que tu tampoc. I, Mary Katherine, saps tan bé com jo que el noranta per cent daquesta sensació és cosa de la teva imaginació i si intentessis ser mínimament amable mai ningú no diria res en contra teu. Déu meu. És clar que algun cop hi ha hagut una mica danimadversió, però crec que en fas un gra massa.
La gent és molt tafanera va dir la senyora Wright, donant-nos la raó.
Jo vaig dient que era amiga íntima dels Blackwood i que no me navergonyeixo gens ni mica. Has destar amb la gent de la teva classe, Constance. No parlen de nosaltres.
Mhauria agradat que fossin més divertides; em va semblar que la Constance feia cara de cansada. Si se nhaguessin anat li hauria pentinat els cabells fins que sadormís.
Ve loncle Julian vaig dir a la Constance. Sentia el sorollet que feia la cadira de rodes al rebedor i em vaig aixecar per obrir la porta.
La Helen Clarke va dir:
¿Creieu que la gent tindria por de venir a veure-us? i loncle Julian es va aturar a la porta. Shavia posat la seva corbata elegant per prendre el te en companyia i shavia rentat la cara tan fort que li havia quedat vermella.
Por? va dir. ¿De visitar-nos? Va fer una reverència a la senyora Wright des de la cadira i després a la Helen Clarke. Senyora va dir, senyora.
Jo sabia que no es recordava dels seus noms ni dhaver-les vist abans.
Fa bona cara, Julian va dir la Helen Clarke.
¿Por de venir a visitar-nos? Disculpi que repeteixi les seves paraules, senyora, però estic desconcertat. Al cap i a la fi, la meva neboda va ser absolta de lacusació dassassinat. Ara visitar-nos no hauria de representar cap perill.
La senyora Wright va fer un gest sobtat cap a la seva tasseta de te i després va deixar les mans a la falda amb determinació.
Es podria dir que hi ha perills a tot arreu va dir loncle Julian. Perill denverinament, i tant. La meva neboda us podria ensenyar els perills més insospitats: plantes de jardí més mortals que serps i espècies ben corrents que tallen com ganivets les parets de lestómac, senyora. La meva neboda...
Quin jardí més preciós va dir la senyora Wright sincerament a la Constance. De veritat que no sé com tho fas.
La Helen Clarke va dir categòrica:
Tot això ha quedat oblidat fa temps, Julian. Ja no hi pensa ningú.
Doncs quina pena va dir loncle Julian. Un cas dels més fascinants, un dels pocs misteris més genuïns de la nostra època. De la meva, particularment. Lobra de la meva vida va dir a la senyora Wright.
Julian va dir la Helen Clarke ràpidament; la senyora Wright semblava hipnotitzada. Hi ha una cosa que es diu bon gust, Julian.
¿Bon gust, senyora? ¿Que ha tastat algun cop larsènic? Li asseguro que hi ha un moment dabsoluta incredulitat abans que la ment accepti...
Una estona abans la pobra senyora Wright segurament shauria mossegat la llengua abans de treure el tema, però ara va dir, gairebé sense respiració:
¿Vol dir que sen recorda?
Recordar va sospirar loncle Julian, movent el cap alegrement. ¿Potser va dir entusiasmat, potser no està familiaritzada amb la història? Potser li podria...
Julian va dir la Helen Clarke. La Lucille no en vol saber res. Hauria de fer-li vergonya preguntar-lhi.
Em va semblar que la senyora Wright es moria de ganes de sentir-la i vaig mirar la Constance just quan ella em mirava; totes dues estàvem molt serenes, com el tema requeria, però sabia que sho estava passant tan bé com jo; ens agradava sentir loncle Julian, que es passava el dia tan sol.
I a la pobra, pobrissona senyora Wright, la temptació se li feia insuportable i no sen podia estar. Es va posar molt vermella i va vacil·lar, però loncle Julian era temptador i la voluntat de la senyora Wright no shi va poder resistir més.
Va passar en aquesta casa va dir ella com si resés.
Ens vam quedar callats, mirant-la amb educació, i va mormolar:
Els demano que em disculpin.
Evidentment, en aquesta casa va dir la Constance. Al menjador. Estàvem sopant.
La família shavia reunit per a làpat del vespre va dir loncle Julian, acaronant cada paraula. Mai no hauríem pensat que seria lúltima vegada.
Arsènic al sucre va dir la senyora Wright, deixada anar i sense cap mena de decòrum.