Bona tarda, Mary Katherine va dir la Helen Clarke, sortint del cotxe cap a les escales, ¿oi que fa un dia preciós de primavera? ¿Com està lestimada Constance? He vingut amb la Lucille. Feia com si res, la descarada, com si la gent vingués cada dia amb quasi desconeguts a veure la Constance, i em va fer ràbia haver de somriure-li. ¿Recordes la Lucille Wright? em va preguntar, i la pobreta senyora Wright va dir amb la seva veueta que tenia moltes ganes de tornar-nos a veure. Vaig aguantar-los la porta i van entrar al rebedor. No duien abrics perquè feia molt bon dia, però de totes maneres la Helen Clarke va tenir la delicadesa daturar-se un moment. Vés a dir-li a la Constance que hem arribat em va dir, i jo sabia que mestava donant temps per anar a dir-li qui havia arribat, així que vaig escapolir-me cap al saló, on la Constance seia ben tranquil·la i li vaig dir:
És la senyora Wright, lespantadissa.
La Constance va somriure.
Un petit primer pas va dir. No passarà res, Merricat.
Al rebedor la Helen Clarke li estava ensenyant les escales a la senyora Wright, li explicava la història de la talla i la fusta vinguda dItàlia; quan vaig sortir del saló em va mirar i em va dir:
Aquestes escales són una de les meravelles de la contrada, Mary Katherine. És una pena que estiguin amagades de tothom. Lucille? I van entrar al saló.
La Constance estava molt serena. Es va aixecar, va somriure i va dir que estava contenta de veure-les. Com que la Helen Clarke era matussera de naixement, va aconseguir que la simple acció dentrar a una habitació i seure es convertís en un ballet a tres; abans que la Constance hagués acabat de parlar, la Helen Clarke havia empès la senyora Wright com si fos una pilota de croquet cap al racó més allunyat de lhabitació, on va seure de cop i per força en una cadira incòmoda. La Helen Clarke va anar cap al sofà on hi havia la Constance, una mica més i tomba la tauleta del te i, tot i que hi havia prou cadires a lhabitació i un altre sofà, va acabar seient tan a prop de la Constance que era incòmode per a ella, que detestava que ningú tret de mi sassegués tan a prop seu.
Bé va dir la Helen Clarke, posant-se bé, malegro de tornar-vos a veure.
Sou molt amables de rebrens va dir la senyora Wright, inclinant-se cap endavant. Quines escales més precioses.
Fas bona cara, Constance. ¿Que has estat cuidant el jardí?
No me nhe sabut estar, amb el dia que fa. La Constance va riure; ho estava fent molt bé. És molt emocionant li va dir a la senyora Wright. ¿Vostè també es dedica a la jardineria? Aquests primers dies clars són molt excitants per a un jardiner.
Parlava una mica massa i una mica massa ràpid, però ningú no sen va adonar tret de mi.
Mencanta la jardineria va dir la senyora Wright en una mena de rampell. Mencanta la jardineria, i tant.
¿Com està en Julian? va preguntar la Helen Clarke abans que la senyora Wright acabés la frase. ¿Com està el vell Julian?
Molt bé, gràcies. Després vindrà a prendre una tassa de te amb nosaltres.
¿Que coneixes en Julian Blackwood? li va preguntar la Helen Clarke a la senyora Wright, i ella, fent que no amb el cap, va començar a dir:
Mencantaria conèixer-lo, és clar; nhe sentit molt a... i va aturar-se.
És una mica... excèntric va dir la Helen Clarke, somrient a la Constance com si fins llavors allò hagués estat un secret. Jo pensava que si excèntric volia dir, com posava al diccionari, desviació de la norma, era la Helen Clarke la que era molt més excèntrica que loncle Julian, amb els seus moviments estrambòtics, les seves preguntes inesperades i això de dur desconeguts a prendre el te; loncle Julian vivia sense preocupacions, duia una vida ben planificada, simple i harmoniosa. No hauria de dir que la gent és el que no és, vaig pensar, recordant que havia de ser més amable amb loncle Julian.
Constance, sempre has estat una de les meves millors amigues deia ara, i em va sorprendre: ella no tenia ni idea que la Constance no compartia de cap manera aquelles paraules. Et vull donar un consell i pensa que tho diu una amiga.
Mhauria dhaver imaginat el que estava a punt de dir perquè estava glaçada; tot el dia havia anat anticipant allò que la Helen Clarke estava a punt de dir en aquell moment. Em vaig enfonsar en la meva cadira i vaig mirar de fit a fit la Constance, esperant que saixequés i fugís corrents, esperant que no sentís el que li estaven a punt de dir, però la Helen Clarke va seguir:
És primavera, ets jove, ets encantadora i tens tot el dret a ser feliç. Torna al món.
En un altre moment, fins i tot només fa un mes, quan encara era hivern, unes paraules com aquelles haurien provocat que la Constance es fes enrere i fugís corrents; ara veia com escoltava i somreia, encara que va fer que no amb el cap.
Ja has fet prou penitència va dir la Helen Clarke.
Mencantaria convidar-vos a un dinaret... va començar la senyora Wright.
Thas oblidat la llet, vaig a buscar-la. Vaig aixecar-me i vaig dir-lhi directament a la Constance i ella em va mirar sorpresa.
Gràcies, estimada va dir.
Vaig sortir del saló, vaig passar pel rebedor i vaig anar a la cuina; aquell matí la cuina tenia un aspecte brunyit i alegre, en canvi jo ara, glaçada, la trobava inhòspita. Era com si la Constance, tot duna, després de tot aquest temps de rebuig i negació, hagués vist que, al cap i a la fi, potser era possible sortir a lexterior. Ara madonava que era la tercera vegada en un dia que sortia el tema i a la tercera va la vençuda. No podia respirar; estava garratibada i tenia el cap a punt dexplotar; vaig córrer cap a la porta del darrere i la vaig obrir per respirar. Volia fugir corrents; si hagués pogut córrer fins al final de les nostres terres i tornar mhauria recuperat, però la Constance era al saló sola amb elles i mhavia dafanyar. Vaig haver de conformar-me a fer miques la lletera que mesperava a la taula; havia estat de la nostra mare i vaig deixar els bocins a terra perquè la Constance els veiés. Vaig agafar la nostra segona millor lletera, que no feia joc amb les tasses; sem permetia servir la llet, així que la vaig omplir i la vaig dur al saló.
...faria la Mary Katherine? estava dient la Constance, i es va girar i em va somriure al veurem a la porta. Gràcies, estimada va dir i va mirar la lletera i després a mi. Gràcies va tornar a dir i vaig deixar la lletera a la safata.
Al principi, poc la Helen Clarke va dir. Si no seria molt estrany, nestic segura. Però podries trucar a un o dos vells amics i potser podries anar de compres a la ciutat algun dia, ningú no et reconeixeria, a la ciutat, és clar.
¿Un dinaret? va suggerir esperançada la senyora Wright.
Mho haig de rumiar. La Constance va fer un petit gest de perplexitat, tot rient, i la Helen Clarke va assentir.
Et caldrà una mica de roba va dir.
Vaig abandonar el meu racó per anar cap a la Constance, agafar una tassa de te i passar-la a la senyora Wright, a qui li tremolaven les mans.
Gràcies, estimada va dir. Veia com tremolava el te a la seva tassa; al cap i a la fi, només era el segon cop que venia.
Sucre? li vaig preguntar; no men podia estar i a més a més era una qüestió deducació.
Oh, no va dir. No, gràcies. Sucre, no.
Vaig pensar, mirant-la, que shavia mudat per venir avui aquí; la Constance i jo mai no anàvem de negre, però potser la senyora Wright havia pensat que era apropiat i duia un vestit negre i un collar de perles. Laltra vegada també havia vingut de negre, men recordo; sempre és de bon gust, vaig pensar, excepte al saló de la nostra mare. Vaig tornar cap a la Constance, vaig agafar la plata dels pastissets de rom i els vaig dur a la senyora Wright; això tampoc era de bona educació i primer hauria dhaver tastat els sandvitxos, però jo volia que se sentís malament per anar de negre al menjador de la mare.