I la Helen Clarke xisclarà i els endraparà.
Fins i tot ara, la Constance i jo seguíem relacionantnos amb un petit cercle de gent, coneguts que venien per la carretera a visitar-nos. La Helen Clarke venia els divendres a prendre el te amb nosaltres, i la senyora Shepherd o la senyora Rice o la vella senyora Crowley passaven de tant en tant els diumenges després de missa per dir-nos que hauríem dhaver-hi anat. No fallaven mai, malgrat que nosaltres mai els tornàvem les visites, shi estaven lestona que cal i de vegades duien flors del seu jardí, un llibre o una cançó que podia provar la Constance amb la seva arpa; xerraven educadament, reien per sota el nas i mai soblidaven de convidar-nos a casa seva, malgrat saber que mai no hi aniríem. Eren atentes amb loncle Julian, tenien paciència amb el que deia, soferien a dur-nos de passeig amb cotxe i es referien a elles mateixes com les nostres amigues. La Constance i jo sempre parlàvem bé a les unes de les altres, perquè creien que les seves visites ens agradaven. Mai no trepitjaven el camí. Si la Constance els oferia un esqueix de roser o les convidava a veure una nova combinació alegre de colors passaven al jardí, però mai no pretenien sortir dels llocs de sempre; recorrien el jardí cap als seus cotxes, aparcats al costat de lentrada i se nanaven per la carretera, passant les grans portes. En diverses ocasions, el senyor i la senyora Carrington van venir a veure com ens anava, perquè el senyor Carrington havia estat molt bon amic del nostre pare. Mai entraven o prenien cap refresc, però conduïen fins a les escales de lentrada i, asseguts al cotxe, xerraven una estona. «¿Com us va?», sempre ens preguntaven, mirant-nos a la Constance i a mi; «¿Ja us espavileu, soletes? ¿Necessiteu res, podem ajudar-vos en alguna cosa? ¿Com us va?». La Constance sempre els convidava a entrar, perquè ens havien ensenyat que no és de bona educació deixar les visites xerrant a fora, però els Carrington mai no entraven.
Em pregunto vaig dir, pensant en ells si els Carrington em durien un cavall si els ho demanés. Podria cavalcar-lo pel prat.
La Constance es va girar i em va mirar un moment, arrufant una mica les celles.
No els ho demanaràs va dir finalment. No demanem res a ningú. No te noblidis.
Feia broma vaig dir, i va tornar a somriure. De fet, només voldria un cavall alat. Et duríem a la lluna i et tornaríem, el meu cavall i jo.
Recordo quan volies un griu va dir. Ara, senyoreta gandula, afanyat a parar la taula.
Lúltima nit es van barallar molt va dir loncle Julian. «No ho penso consentir», va dir ella, «No ho penso tolerar, John Blackwood», i «No tenim altre remei», va dir ell. Jo escoltava rere la porta, és clar, però vaig arribar massa tard per saber de què discutien; suposo que devia ser de diners.
No es barallaven gaire sovint va dir la Constance.
Quasi sempre eren molt educats lun amb laltre, neboda, si això és el que tu entens per no barallar-se; un exemple força trist per a la resta. La meva dona i jo preferíem escridassar-nos.
De vegades sembla mentida que hagin passat sis anys va dir la Constance. Vaig agafar les estovalles grogues i vaig anar a la gespa a parar taula; darrere meu vaig sentir que ella li deia a loncle Julian: «De vegades daria el que fos per tenir-los altre cop amb nosaltres».
Quan era petita solia creure que algun dia seria prou alta per arribar a la part de dalt dels finestrals del saló de la mare. Eren destiu, perquè en realitat la casa havia estat pensada com a lloc destiueig i el nostre pare només hi va posar calefacció perquè la nostra família no tenia cap altra casa per passar-hi els hiverns; la casa Rochester del poble ens tocava per dret, però feia molt que lhavíem perduda. Els finestrals del saló de casa nostra anaven de terra al sostre, i jo mai arribava a la part de dalt; la nostra mare solia explicar a les visites que les cortines blau cel de seda dels finestrals feien cinc metres. Al saló nhi havia dos i al menjador de laltra banda del passadís dos més, i des de fora semblaven estrets i prims i donaven a la casa un aspecte esquerp. Però, a dins, el menjador era encantador. La nostra mare havia dut unes cadires de potes daurades de la casa Rochester, hi tenia larpa, i lhabitació brillava amb els reflexos dels miralls i els vidres resplendents. La Constance i jo només la fèiem servir quan venia la Helen Clarke a prendre el te, però la teníem perfecta. La Constance senfilava a una escala per netejar la part de dalt dels finestrals, trèiem la pols a la porcellana de Dresden que hi havia a la lleixa de damunt la llar de foc, i amb un drap a la punta de lescombra repassava les motllures del sostre, que semblaven dun pastís de noces, mirava bé les fruites i les fulles, escombrava els cupidos i els llacets i sempre em marejava de mirar cap amunt i caminar cap enrere, i reia amb la Constance quan em trobava així. Enceràvem el terra i sargíem els petits descosits dels brocats roses dels sofàs i cadires. A dalt de cada finestral hi havia una sanefa daurada, volutes daurades al voltant de la llar de foc, i al saló hi penjava el retrat de la mare; «No suporto veure el meu saló preciós desendreçat», solia dir la nostra mare, i per això a la Constance i a mi mai no ens hi havien deixat entrar, però ara ens encarregàvem que estigués lluent i impol·lut.
La mare sempre servia el te a les seves amigues en una tauleta baixa que hi havia al costat de la llar de foc, i per això la Constance sempre parava la taula allà. Seia al sofà rosa de cara al retrat de la nostra mare i jo seia en una cadira en un racó i mho mirava. Em deixava agafar les tasses i els platets i passar els sandvitxos i els pastissos, però no servir el te. No magradava menjar res amb gent al davant mirant-me, així que sempre em prenia el te després, a la cuina. Aquella dia, que va ser el darrer que la Helen Clarke va venir a prendre te, la Constance havia parat la taula com sempre, amb les precioses tassetes rosades que sempre feia servir la mare i dos platets de plata, un amb petits sandvitxos i un altre amb els pastissets de rom tan especials; a la cuina mesperaven dos pastissets de rom, per si de cas la Helen Clarke es menjava la resta. La Constance seia tranquil·la al sofà; mai no estava neguitosa, i reposava les mans dolçament a la falda. Jo esperava al costat de la finestra, mirava si venia la Helen Clarke, que sempre arribava puntual. «¿Tens por?», vaig preguntar a la Constance tot duna, i ella va dir: «De cap manera». Sense girar-me vaig saber, per la veu que feia, que estava tranquil·la.
Vaig veure el cotxe que tombava des de la carretera i vaig adonar-me que hi havia dues persones en comptes duna.
Constance vaig dir, ve acompanyada.
La Constance es va quedar quieta un moment i després va dir, amb fermesa: «No passa res».
Vaig girar-me i estava tranquil·la.
Els diré que sen tornin vaig dir. No són maneres.
No va dir la Constance. No passa res, de veritat. Tu fixat en mi.
Però no vull que tespantin.
Tard o dhora va dir, tard o dhora hauré de fer el primer pas.
Em vaig quedar glaçada.
Vaig a fer-los fora.
No va dir la Constance. De cap manera.
El cotxe es va aturar a lentrada de casa i vaig anar a obrir la porta principal, que ja tenia el cadenat tret perquè no és educat fer-ho davant dels convidats. Quan vaig sortir al porxo vaig veure que no era tan terrible com mhavia imaginat; la Helen Clarke no havia vingut amb una desconeguda sinó amb la menuda senyora Wright, que ja havia estat aquí abans i era més espantadissa que ningú. No seria problema per a la Constance, però la Helen Clarke no hauria dhaver-la dut sense dir-mho.