Quan arribàrem al monestir, encastellat damunt un aplec de pujols, ens trobàrem amb nombrosos grups dal·lotes daltres pobles. També duien encara el seu boliquet de roba i semblaven inquietes. Aviat començaren les presentacions. Cadascuna deia quin era el seu poble i els motius per què es trobava allà. Després va venir una monja vestida de senyora, ens va engegar quatre paraules sobre les moltes coses que esperava de totes nosaltres, va donar-nos el número de lhabitació i ens pregà que anéssim a visitar la Verge.
Però, com que els cursets no començaven fins lendemà dematí, teníem llibertat, i moltes passàrem la vetllada en un terrat, des del qual destriàvem la badia de Ciutat, copejada de llums, i el castell de Bellver, com una braçada de foc suspesa dins la fosca. I és que la nit era densa, el cel embuatat de negrors, la lluna com un tros de plat.
Cantàvem i jugàvem a festejar. Figurava que érem en un ball; a mi em tocà ser festejada per una ciutadana pigada que es va fer un capell amb el mocador i em repetia: amorcito, corazoncito, tienes los ojos azules, ¿te gusta rezar?
Com és de suposar, na Maria i un parell dexaltades com ella seguien dins lesglésia, pregant a la Verge pels fruits dels cursets.
Jo, durant les primeres prèdiques, procurava no escoltar gaire, cosa que no mera difícil perquè devora meu seia una primsiula que, baixet baixet, em contava que havia estat educada a Amèrica del Sud, que el dia abans del curset havia trencat amb el promès que feia quatre, que, als cursets, la hi havien duita enganyada, que la seva mare feia devers mig any que shavia separat de son pare, que ella havia de viure amb la mare, però que cada any tenia obligació de passar uns mesos amb el pare, a Amèrica; ui, Amèrica! La seva mare es va casar a tretze anys, i ella, als nou, ja sortia amb al·lots; i els dAmèrica són atrevits, no bàmbols, com els de Mallorca, però, gràcies a Déu, ni allà ni ací no havia caigut en res gros. Nomia Sara, aquesta mallerenga xerraire, i senorgullia molt perquè havia llegit damunt una revista que un matrimoni dartistes de cinema també shavien separat aquells dies, i una filla que tenien havia de córrer la mateixa sort della.
Mentrestant, el capellà predicava amb ardor. Era fatxenda i rumbós. El temps del descans vaig sentir que moltes altres ho comentaven, i na Sara fins i tot va escriure a la seva plagueta de notes que el predicador era el seu tipus.
Els primers dies els seus sermons varen versar sobre Déu Pare i la seva relació amb la criatura, un ésser racional i irracional. Va fer un cercle a la pissarra, i a dintre hi va escriure racional; tot seguit va dibuixar una ratlla vertical i a sota una dhoritzontal, i hi va escriure irracional. I començà per lalè de Déu damunt el fang dAdam, i racional i no racional amunt i avall de la ratlla. Al cap de dos dies totes estàvem ben convençudes que Déu Pare ens estimava amb deliri i que estàvem dotades de llibertat i de racionalitat suficient per esdevenir vertaderes santes, cadascuna dins el seu ambient, i així salvar el pobre món. El tercer dia es va parlar de la passió en totes les coses; després del matrimoni, eren torrents de gràcies les que atorga Déu a una família vertaderament cristiana. Però, com que el dimoni sempre està per entremig, si el sagrament no té per base un fons de molta oració, hi ha el perill de legoisme, de la infidelitat, de la desgràcia, etc. De la vocació religiosa, a penes va parlar-ne. Només alguna al·lusió com a sinònim de ser escollida: cal una crida especialíssima per tenir coratge de prendre els atapins i derrenclir cap a aquest desert de solitud humana, a consumir-se per Déu.
Només aquesta referència em va bastar per sentir-me mal a pler. Tenia nervis, mal de ventre, i el temps de les meditacions no estava bé enlloc. Corria pels grops de la muntanya, fugint de les altres; mentretenia gratant la terra calenta, seguint la cursa dun cuc mig ofegat, dun carrerany de formigues, examinant una fulla de mata. Eren dies de calor. El cel estava entelat de tant de sol, caient com una barrumbada. No trobava ombra enlloc; sols no en cercava; mera igual pansir-me. En un moment de depressió, va venir a trobar-me na Maria:
Tagrada?
No ho sé.
No ho saps? Però què penses?
Res. Estic marejada.
Foi! Hauràs agafat idees.
Inquietuds.
Això és bo. Pensa que daquestes meditacions depèn bona part de sa teva vida. No has sentit allò que qui no agafa sa seva creu cada dia...? I que tothom posava excuses per no anar en es dinar del Senyor? Estic segura. Mon pare no creu i mumare no fa llarg; però moriran en pau. Sí, i se tornaran a estimar.
Na Maria va tornar-sen remugant bogeries místiques. De pensament vaig llançar-li un terròs amb una arrel de mata. Adesiara em passaven ran altres al·lotes, soles, capbaixes, una mà en el mentó, la confusió al rostre. La majoria, però, feien grups pel pati, comentant i rient. Vaig passar per la capella. Unes quantes estaven agenollades, braços en creu, ulls astorats, i na Sara, feta un devessall de llàgrimes, quan em va veure va dir fort, entre sanglots:
Jo no ho sabia, que mestimàs tant el Senyor!
Vaig seguir cap a la meva habitació. No havia acabat dentrar-hi quan sapoderà de mi un tremolor accelerat, mentre la suor minundava la pell. Inconscient, em vaig desplomar damunt el reclinatori. I com més anava, més tremolava; també vaig rompre a plorar; delirava, veia sentències, em vaig sentir cridada, vaig dir que sí. Més tard, arrambada a la finestra, menjant-me una xocolatina i, escoltant el cant dels ocells amb el sol que defallia darrere els pins, vaig repetir-me dacord, perquè em sentia impotent. I el crucifix de damunt el reclinatori projectant-se sobre el llit sense fer, i vinga creus pertot arreu.
A dormir! A dormir, vos dic!
Un altre cop al poble, na Maria i jo ens vàrem aixecar de bon matí, com abans, per anar a missa primera; però la tia, en camisa de dormir, els cabells esbarriats i els ulls vessant-li ira i ressentiment, ens va barrar el pas. Quan arribàrem dels cursets, sols no ens va mirar. Només feinejant, tota coent, ens va dir que shavia barallat amb el tio per culpa nostra, que tot el seu mal sempre havia estat per culpa nostra, i ja començava a estar farta de nosaltres, i de la vida, de tot. Per això, aquell matí, na Maria i jo, quan la vérem, voltàrem de pressa cap a la nostra habitació.
Llegirem sevangeli que toca va dir na Maria.
Però la tia va cridar-nos que apagàssim el llum. Jo vaig estar-ne contenta, perquè tenia son. Tanmateix, na Maria feia voltes amunt i avall, remugant que érem una família de desgraciats i que per què justament nosaltres, i que això devia ser una prova que ens enviava Déu, i hauríem de ser pacients com Job de lEscriptura. Ja que darrerament el tio shavia tirat al joc, i al cap del mes a penes donava sou a la tia. Un dia, mentre dinàvem, na Maria es va atrevir:
És que no vos importa res?
I ell se la va mirar amb aquella cara despantat que feia sempre.
No mira per ningú va afegir la tia. I voltros dues, que també heu tornades dos mussols va plorinyar.
Certament, cosíem plegades tot el sant dia i a penes dèiem res. A vegades sens topaven els ulls i els esquivàvem de pressa. Na Maria, sobretot, sempre amb lexpressió llunyana i misteriosa; i la tia mirant-se-la, fent capadetes. Adesiara insistia:
Què vos varen dir, allà? Que heu destimar Déu més que ton pare i ta mare? Pensa que només te tenc a tu. Pensa que ton pare ja no ho és, ton pare.