Quan deixàvem de cosir, ja tard, na Maria es pegava una pentinada i se nanava escapada com un coet cap a lesglésia. Allà es trobava amb un parell dal·lotes i se nanaven plegades a visitar malalts, a trobar casa per a forasters que vivien dins quatre parets sense referir, i patuleia i grans havien de dormir a la mateixa llitera: un parell de matalassos de clin tirats en terra.
Jo molts de vespres hi anava, a lesglésia, perquè sentia moltes inquietuds confuses. Com un cabdell de fil que sembullàs i tornàs gros. I vaig fer amistat amb na Magdalena. Era bastant més gran que jo i sempre sagenollava devora meu i em somreia. Una vegada em va dir:
Sa teva cosina és molt santa. Tu també reses?
Jo? Estic cuita, jo.
Sembles humana, tu. Sortim a fer una volta?
Li envelàrem plaça avall.
Idò jo... És que una no sap a on anar. I de petita macostumaren a fer la Visita. Però te som franca: me voldria casar, i prest. Tu?
Sols no ho sé, què voldria.
Estàs comsevulla. De vegades mha passat. Tu ets joveneta, però jo ja tenc vint-i-sis anys i me voldria casar. Però me sembla que es homos a penes me miren. Comprens que pugui sofrir?