De lluny, em complaïa amb els amants. A vegades deixaven anar el vestit i es ficaven nus dins laigua. Altres vegades neren a perfellons que botaven, cridaven, sencalçaven, sesquitxaven, i el so que marribava semblava de picarols.
Després, decebuda de no sé què, men tornava a lhabitació amb un llit, un comodí de marès, un armari, un petit bany. El sòtil baix i les parets amb clapes groguenques i peladines de calç. A baix, a lHostal, tenien televisió i era tard i encara sentia veus, renou de cadires. Jo em tombava damunt el llit intentant llegir, però les lletres em tornaven dobles; després desapareixien de la plana. A vegades pensava que seria guapo que algú, de cop, saltàs per la finestra. I que fos en Miquel, per exemple. Tanmateix, jo em resistia: ell era un home casat. Vaig saber-ho prest, i, les cartes que em va escriure, les vaig posar dins un ribell daigua perquè es desfessin i na Maria estigués tranquil·la. La veritat és que no matreia; però magradava que em digués que el meu cos era magnífic. Ballant. I me limaginava amb els ulls lluents, bellugadissos cridant-me: testim, testim, de bon de veres que testim, i això no és cap delicte. Com un vespre que em va sortir per un cantó fosc, i jo vaig córrer tant que quan vaig arribar a ca la tia no podia trencar alè.
I, si hagués tornat, igualment lhauria refusat. Dient-li que em volia conservar casta pel record dun altre i que, si la passió se li encenia, ell mateix.
A vegades mentretenia davant el mirall; començava examinant-me el rostre i acabava llançant el vestit per tal dobservar-me. I sempre, en el cornaló del mirall, la figura fosca, feta una obsessió. I havia de lluitar i a vegades no lluitava per no sentir-me lombra, com una esparreguera, enfilant-sem arreu del cos. I aleshores corria a tirar-me damunt el llit, i sentia picades desparreguera, i rompia a plorar. I de nit no descansava, perquè el somni shavia fet constant: la tia venia a sacsejar-nos: Ton pare, el tio, no mestima. Aixecau-vos i digueu-li què feia jo quan ell no hi era.
Aquest horabaixa na Socors es va presentar ben pentinada. De tot duna feia voltes, nerviosa, com un moix tancat i no sasseia ni xerrava. Se somreia a ella mateixa com a embambada. Llavors va rompre:
Avui, quan fregava es despatx del senyor James, aquest deia a sa secretària que el tenia ben conquistat, però ella li ha repetit que sofismes i sofismes. Es recepcionista és un jove rarenc, que lany passat diuen que just anava de dones i enguany predica es deu manaments. I, com que no mira prim a convidar, té tot es personal embambat. A mi, mha pegat un toc damunt sespatla i mha dit que benaventurats es pobres i es pecadors. NEncarnació ara ja no surt amb en Pep; en Pep ara se les pega amb na Milagros. Ahir vaig rebre carta de ca nostra, perquè sacosta es cap des mes i pensi a enviar-los sa paga... i... saps?, estava enamorada den Jaume i... ahir vespre me vaig fer sa seva amant. Tho he hagut de dir. Tenia una cosa assuaquí, com una llesca de pa aturada dins sestómac, i tho he hagut de dir.
La botiga shavia omplert destrangers que tocaven i miraven objectes. Jo els seguia amb la vista, els mostrava el preu, els contestava amb senyes a allò que tanmateix no entenia.
Tu trobaràs un jove que estarà bé i te casaràs seguia na Socors.
I quan en Jaume te deixi?
Na Socors, simplement, va arrufar les espatlles. Després em va somriure i jo em vaig estremir. Entraren altres cambreres, eixerides i remerols. Volien un gelat i se nanaven a passejar. Quan veren na Socors xerraren petit, canviaren mirades, rigueren. També shavia acostat nAndreu, cantussejant. La més descarada se li acostà. Li va dir:
Per què no me convides a ballar, Andreu? Saltre vespre tesperava.
No vaig de balls de per aquí, jo.
Te la faria agradable, sa vetllada, Andreu. És que no tagrad?
NAndreu sen desfeia així com podia. I les altres cambreres riu que riu, voltant-lo. I esmortides de riure sen tornaren.
NAndreu va quedar remugant que no hi ha cap dona que valgui un pèsol.
Lhas sentida em deia com me volia comprometre? I tu, quan te decidiràs a sortir des niu? I, au, una pessigolla, i cap a ca seva, que hi havia aldarull.
Era hora de tancar la botiga. Na Socors em va dir que sen començava a anar, perquè tenia cita amb en Jaume, i ell era puntós.
5
Va arribar la vigília dels cursets espirituals.
Els darrers dies, na Maria, plena de zel i punyida pel seu confés, fins i tot anava a casa de les al·lotes i parlava a les seves mares, talment una missionera. Els deia que privar la filla de fer els cursets era com un pecat, perquè la filla no podria aprendre de ser una dona com cal, ni sabria com ser feliç i fer feliços els seus; en una paraula, dels cursets en tornaria completament enriquida.
Hi havia mares que escoltaven el discurs de na Maria fent capades, i tanmateix posaven excuses; altres, en canvi, hi allargaven el coll.
La tia no hi venia a bé de cap manera. Sexclamava que eren uns dies de molta feina i ens necessitava. A més, la pèrdua que suposava quatre dies de jornal, i encara havent de pagar. Però potser passava pena per altres coses, perquè em demanà si jo sabia quines idees duia na Maria.
Tanmateix, vàrem partir totes dues, encara que la tia seguís remugant. El tio també ens va dir repuces i més coses.
Jo no tenia cap gana danar-hi, si no era per la novetat destar-me fora quatre dies. Però na Maria vinga fer-se pesada dient-me que a mi em calien més que a ningú, perquè havia tingut aquell fracàs sentimental amb en Miquel, i allà per ventura aprendria de penedir-me i de no anar de verbes, perquè el meu destí era un altre.
Érem moltes, que partírem. Omplírem tot un vagó del tren. Na Maria de tant en tant saixecava, demanava silenci i ens deia coses per lestil daquesta:
Teniu en compte que no anam dexcursió. En arribar allà, recolliment i obediència, perquè en lo més íntim des vostro ser prendrà forma sa vostra vocació.
Vocació? reia alguna. Fa estona que està ben perfilada. Trobarem novio, allà?
Rèiem totes. Jo no havia rigut mai tan de gust. I sentia una mena de satisfacció en veure na Maria irada. Sesforçava inútilment:
Escoltau-me! Dins es matrimoni hi ha molts de graus de santificació. I sa vostra felicitat...
Però això dels graus de santificació interessava molt poques. Era un promès, el que volien.
Seguíem cantant. I jo tenia les orelles plenes de lorquestra de davant ca la tia. Allò den Miquel no mhavia afectat gaire, tampoc. En el fons, malegrava dhaver-lo atret.
Quan arribàrem al monestir, encastellat damunt un aplec de pujols, ens trobàrem amb nombrosos grups dal·lotes daltres pobles. També duien encara el seu boliquet de roba i semblaven inquietes. Aviat començaren les presentacions. Cadascuna deia quin era el seu poble i els motius per què es trobava allà. Després va venir una monja vestida de senyora, ens va engegar quatre paraules sobre les moltes coses que esperava de totes nosaltres, va donar-nos el número de lhabitació i ens pregà que anéssim a visitar la Verge.
Però, com que els cursets no començaven fins lendemà dematí, teníem llibertat, i moltes passàrem la vetllada en un terrat, des del qual destriàvem la badia de Ciutat, copejada de llums, i el castell de Bellver, com una braçada de foc suspesa dins la fosca. I és que la nit era densa, el cel embuatat de negrors, la lluna com un tros de plat.