Damunt la vorera, jo vetllava una nina que graponejava el caramull de les espardenyes de ràfia, i mirava una teringa destrangers que venien de la platja, vermellosos, bofegats, despreocupats. També els cambrers, entusiasmats amb la darrera que els acceptava favors. Lhome de la somera es passejava amb lanimal, cercant qualque cop de sort. Me feia patir que la pobra somera, perquè el seu amo prengués una copa de franc, hagués de comportar fregades a la cua, estirades dorella, cops a lesquena, i arri fins assuallà, arri fins assuquideçà. El sol es ponia, i raigs de llum esmorteïda enlluernaven les botelles i la bijuteria de laparador. Se sentia la mar, i les muntanyes accentuaven el seu perfil crestarut damunt laram del cel. Aquells estrangers, talment deixats, devien tenir els seus conceptes de moral, els seus problemes? Ves! Dos dies abans, dins la botiga, havia hagut destopejar un jove que es va acubar mentre triava un record per a la seva mare. Tot perquè lal·lota li havia fugit amb un amic. I jo ben certa que es moria, tan esglaiat va caure. Li vaig donar conyac, el vaig ventar. Ni així. Vaig cridar nAndreu, li vàrem tirar un pitxer daigua fresca a la cara. Ni així. Shavia posat a beure per oblidar-la. Quan a la fi reviscolà, nAndreu lanimava en anglès, dient-li que, de dones, nhi ha a balquena i que allò que importa és saber-les deixar córrer a temps. Però lestormeiat gronxava el cap mollà, amb els ulls entelats i una rialleta benigna com si entrellucàs el món dels benaventurats. Al cap duna estona llarga se nanava, tomb no tomb, ensopegant amb els reclaus. Es va girar. El cos li feia figa, com si, amarat de suc, hagués tornat flonjo. Ens va fer senyes que, a Mallorca, pus mai. Però nAndreu, esmortit de riure, vinga fer-me pessigolles i dir-me teba i que mhe despavilar.
Ja! De cop em vaig veure ballant i, duna rampellada, entrant a lesglésia. Mentrestant el senyor Vidal parlant-me, i jo sense adonar-men.
Sí em va cridar, no hi ha res millor que ser jove i estar enamorat. Llàstima, però, que aquella al·lota que tha fet somiar tantes meravelles, de casada deixi de ser tendra i no tengui altre orgull que fer de shomo un xotet de cordeta. Així és sa meva dona. Així són ses des meus amics. Comencen amb pomeries i, quan ten tems, se nhan emprès. I llavò tot són teories i fums. No comprenen que un homo, per estar satisfet, necessita sentir-se es gall. I elles hi surten perdent, ses bledes, perquè en lloc dun homo tenen un gonella. Quan, després dhaver perdut aquella col·locació, ja estàvem a punt dhaver de vendre es mobles, me va sortir feina en una fàbrica de cremalleres, però hi havia moltes empleades joves i ella sempre seguit donant-me punyidor de si les devia mirar. I mirar envant, i mirar enrere, ja me tenia empipat. Llavò me va sortir aquesta plaça dara. Vidal me va dir un amic, és una feina interessant i de pessetes. Però ella, venga donar-me mala vida. I lo bo des cas, que voldria un cotxo, un pis i un gall dor, si lhi comprava. Però prou. Faré lo que ha de fer un homo de caràcter, i sa meva filla, de gran, no haurà de tenir complexos. És graciosíssima. La coneixes? Canta i balla, uf! Jo, de jovençà, hauria volgut ser comediant. Quan en es col·legi feien qualque representació, me donaven es paper difícil i el treia bé. Sempre afegia xinetes en es diàleg, i es frares senfadaven, però es públic reia més. Una temporada fins i tot vaig estudiar mímica i me sentia dins es meu món. Però, quan mon pare sen va témer que perdia es temps amb aquestes brutors deia ell, me va llevar descola sense haver acabat es batxillerat. I ja hi som. De tot duna no vaig trobar altra feina que de dependent en una botiga de roba de senyores; així mateix era divertit fer creure a ses dones que senduien sa tela de més gust, sa més apropiada per sa seva estatura, pes seu greix. Però no me xocava aquesta feina. No sé exactament per què, en patia sa meva dignitat. Necessitava una feina de més responsabilitat, un escenari de més muntura, i es temps seguia sense ser-me favorable. I jo somiar de nit i de dia sa possibilitat de mostrar an el món ses meves qualitats innates, es meu talent per sa representació. Me sabia de memòria centenars de poesies, dotzenes de comèdies que recitava davant es mirall, amb ses llàgrimes que me queien a roi seguit.
Tan difícil és trobar una companyia?
Res no és difícil i res no és fàcil en aquest món. Ara me trob fent dhoteler, cosa que mai no mhavia passat pes cap. I consti que mhi trob bé. Una capada, una estreta de mà, mitja reverència, donar sa raó an es client an es mateix temps que lhi lleves, xerrar-li encara que no tentengui, convèncer-lo que va errat, encara que tota sa raó sigui seva; que tot havia estat un malentès i que shabitació que ocupen és millor que sa que els pertoca, que es menjar que mengen és més bo que es que els correspon; llavò, es darrer dia, oferir-los un ram de flors, perquè acabin creient que no els queda altre remei que mostrar-se agraïts. I fins lany que ve, perquè tornaran. Sí, al·lota, el món poc més poc manco és una farsa, un aplec de veritats inventades i guanya aquell que té més imaginació. Això en tots es aspectes. Si se queixa es personal, els has de fer creure que veuen el món capgirat, que no hi ha res dinjustícia, que tot és lògic i proporcionat. Ah, sí, al·lota! És mal de governar un eixam de quaranta empleats, estufats de poques plomes, que tenen sa sort de no sabre res de res, i, perquè cobren uns doblerets que no havien vist ni en somnis, se senten com si tenguessin dret a fer renou i protestar per qualsevol cosa; com si ells fossin algú, es ignorants! És necessari de ser-ho, un ca de bou. És necessari que algú faci es paper de dolent, dintransigent, de botxí. Que ses celles te tapin es blanc des ulls, no fos cosa que endevinassin sa teva debilitat; no deixar guaitar cap dent, que no sen temin si te tastanegen. I està decidit que lany que ve me tocarà fer aquest paper, ja que en James estarà a lhotel que ara acaba de construir, un de més categoria. Ja me veig! Quan maixequi, me plantaré davant es mirall, faré cara de prunes agres, provaré gestos terrorífics, i així fins es vespre. Jo, que som dèbil per naturalesa, que per un no res es cor me fuig, i he guaitat la mort un parell de vegades. Dençà daquell pic que me varen posar un fusell a ses mans i me varen dir: dispara. Jo ja vaig néixer frustrat. Probablement tampoc no hauria estat bon actor.
Mon pare va morir, en aquell temps.
No recordem aquestes coses. Mirem lo que tenim davant. A veure si trobes un novio per ací, i a divertir-se, que això és bo i sa. Com aquestes cabres dalemanyes.
El senyor Vidal estava dret, posant els doblers del te damunt la taula, clip, clip, tot xavalla quan el senyor James es returà amb el seu cotxe llarg, vinagrós. Jo no lhavia vist mai tan de prop ni mhavia imaginat que fos tan atractiu. Però aleshores encara estava desconcertada i confosa. Hi havia dies que, a tothom que passava, li hauria cridat que per favor tengués paciència amb mi i mescoltés. Quatre nicieses, per ventura; però que eren la meva vida, o la meva vida era allò, tant se val. Debades em proposava: mhe de posar biquini, he danar a la platja a colrar-me, he de fer beneitures com fan les cambreres, les turistes. Totes. Els vespres mendiumenjaré, aniré al ball, faré la torta a qualcun, ballaré i riuré, encara que riure sense to ni so sigui una bestiesa. Tanmateix, tenia una habitació llogada a lHostal i la música i el renou es filtraven amarant les parets, i la inquietud em sotragava. Però estava sola. Qualque pic així mateix davallava fins davant la platja a prendre la fresca perquè magradava la platja els vespres, les ones dringant contra les roques, plenes de llengua de lluna, dulls de lluna, de moc de lluna. De tant en tant compareixia qualque colla, una ombra, cercant esplai entre la solitud dels pins endormiscats, damunt larena embaumada de baf de resina, lleument humitejada pel llampegueig dalgun estel, per un alè de lluna, per una gleva de sabonera.