Els ulls li varen tornar dues vegades grossos, al tio. Jo encara no havia reparat mai que els tengués color doli. Na Maria, com si hagués previst tal incidència, va tenir el sermonet a punt. Va enravenar una mica el cos, va endurir lexpressió i, amb els punys closos, va rompre:
Jo no sé què hi ha entre voltros. Però, si un des dos ha faltat a saltre, perdonau-vos. I començar de nou.
El tio encara obria més els ulls. Com si no comprengués res.
Vos ho suplic. Tanmateix mos hem de morir, i es dia del judici sa justícia tendrà misericòrdia amb noltros segons com haurem sabut perdonar.
Del tot astorat, el tio la mirava com si pensàs: i aquesta amb quins coverbos me surt! Mentrestant, la tia plorinyava.
Més tard, quan fèiem els llits, na Maria em digué:
Trobes que he estat dura?
No sé don tho treus, tot això que dius. En no ser des llibres de per lesglésia.
Idò no. Tot lo que diuen es llibres de lesglésia, jo tanmateix ja ho duc escrit dins mi mateixa.
I, deixant el llençol de banda, va treures de dins els sostenidors un full de paper mastegat. Ja tenia quinze al·lotes apuntades per anar als cursets. I jo entre elles.
És fruit de soració va dir.
4
I tot, tot, em feia pena. El cant entorcillat dels ocells, la veu trencada dels homes.
Un teulader havia caigut del niu. Un nin, rient, li havia fermat una cordellina a una cama. Lanimaló daletes tendres esperonejava, espantat, i un moix famolenc pegà bot i laglapí. Va plorar el nin i els homes rigueren, dissortats, beguts. Havien vingut a la Cala comptant de trobar feina en algun hotel. Feina qualsevol. I no en trobaven. Nhi havia que tenien contracte de lany anterior; però no els valgué de res, perquè lhotel havia canviat de direcció. Negocis, paranys... La madona de lhostal els donava menjar a pagar quan poguessin. Homes joves i vells grinyolaven contra el destí, el sol que no sortia per a ells. I eren homes amb braços revinguts, disposts, amb una família a mantenir. Els més joves parlaven danar-sen a treballar a França o qui sap. A vegades, al temps del dinar, sarrambaven a mi. Flastomaven. Contra tot. Els ulls encesos de vi. Lalè pudent de vi. La sang encesa de vi. Perquè se nhavien de tornar a la seva terra miserable, poblets perduts de la província dAlbacete, havent gastat tot quant tenien. Essent homes, essent forts, i a penes sabent llegir.
Protestava jo:
Per què hi ha encara pobres tan pobres?
Però nAndreu seguia:
... idò vaja un jaleo. Vaig despatxar una barbaritat de xampany, de conyac, de tot i molt. Devien ser una vintena i tots sengataren. Per paga vostès sen van a jeure prest, i és de part de tard que sa cosa sanima. Ui, ses dones! Com que estaven més alegres, no nhi havia per qui en volia; i es homos, com que anaven beguts, clar, ho miraven i no ho veien. Es betzols armaven gresca entre ells. Hi havia lalemany, tan brau, aquell client dEl Galió que segons diuen té sang reial, que la va agafar contra dos anglesos esquifits i desmanyotats i els va donar branca a ferir fins a fer-los sang. Això a un racó, i, a saltre racó, ses dones fora corda. Quina panxada de riure! I jo, venga posar es tocadiscos a tota marxa i servir xampany. Els ho dic de veres: si qualque dia en tenen necessitat, de dona externa, mho diguin a mi.
Homo, Andreu! va exclamar el senyor Vidal, ja està bé de presumir. Encara no hem perdut es cabells i tenim es ventrell discret. No ho trobes, Quetgles?
No me faltaria res més que, amb sis al·lots i sa dona que està bé, me nanàs de tres qui nagafa quatre. I tu, Andreu, vaja un puput! Brutes, elles.
Elles. Això. Elles. Idò posat en es meu lloc, Quetgles, tu. He dalternar; no me queda altre remei. I una te fa sullet, saltra te dona beure a sa boca, i un se sent tot un homo i sha daguantar; sense ser grosser, perquè es càrrec tobliga. I fer es cap viu. Perquè, si no, un drama familiar. I ja basten es de cada dia. Figurat, Quetgles, que arribes a ca teva, cansat, i sa dona se taborda i tensuma, com un ca a son amo. Figurat, Quetgles, que un dia se pensi sentir una olor qualsevol que li sembli de dona. Sa tragèdia! Fes-ten càrrec, Andreu... Figurat, al·lota, a lo que ha darribar un homo per servar sa pau. Consentir que tensumin, que recelin. Irritant tot. Valdria més un poc de pa amb oli i un tassó daigua, i viure tranquil. Ho pens moltes de vegades. Així un sempre està en guerra. Però aquesta maleïda mania de tornar ric! Tot, sabent que som un fava. No tenc coratge de matar una mosca, no gosaria enganar un homo. I per tornar ric se necessita tenir poca vergonya. Ser dur. Exacte: dur. I jo vaig perdre es coratge es temps des Moviment, que era soldat i me varen manar que disparàs a dos homos. I els veig moltes vegades, aquests homos, cames eixancades, penjant cap per avall dun arbre. Però vull fer doblers, no vull passar misèria...
Senyor Vidal...
Una cambrera sarrambà i el va interrompre.
Es escuradors just minsulten. Què he de fer?
Què te diuen?
Que estic bona. I coses per lestil.
I jo què hi puc fer?
Els he de pegar, senyor Vidal?
Ca, dona! Dona gràcies al cel. I ben bona que estàs!
La cambrera sen tornava riallera, mig corrent, remenant amb exageració els seus darreres ufanosos.
El senyor Vidal va estirar el coll darrere ella. Va prosseguir:
Anys enrere, tenia un bon ofici, jo. I es qui era es meu jefe no me podia sofrir gaire, perquè tothom me tenia simpaties. Ell era un bergant que cada mig any canviava de cotxo i vessava es seu mal humor damunt es empleats. Damunt jo, principalment. Per fanfarroneria, per impotència, era capaç de tirar a sa paperera sa meva feina de dos dies; llavò, amb una rialleta, mobligava: apa, Vidal, ho refaci, demà ho necessit sens falta. Però un dia, ja ben fart, li vaig dir que a altres forns pasten i fan millor pa, i que bon dia tenga. Lhomo va quedar glaçat; sa ràbia no el deixava parlar; només escopia bimbolles de saliva i estava verd com un mort. Vaig estar més dun mes sense feina, llavò, i pes meu cap ja hi passava de tot i molt, i res de bo. I sa dona punyint-me, que si per ella i per sa nina i per sa nina i per ella... Passava es dia llegint es anuncis des diaris, i molts de vespres rodava pes carrers, com a atordit, esperant es miracle duna proposta. Mentrestant, sodi se macumulava, i desitjava fer una malifeta. Però, com sempre, me mancava coratge. Un pic que tenia un ganivet a ses mans, just me va fregar un mal pensament i ja vaig tornar blanc, tot tremolós. Sa dona fins i tot volia córrer a cercar es metge. No va entendre res. Oh, si un pogués tornar en es temps de sa nostra joventut, quan érem dos jovençans que mos donàvem hora a tal cantó davant tal botiga, i mos passejàvem sense pensar en res més que en sa nostra il·lusió!
El senyor Quetgles va mirar el rellotge, va estirar el cap i es va aixecar, com a enfastidit, segurament perquè no ens havia pogut recitar la seva darrera poesia. Però era hora danar a emprendre el treball del capvespre, i, encara que el senyor Vidal estàs per sobre dell, a qui tenia por, consideració i ràbia, era al senyor James.
El senyor Vidal, pensarós, punyint-se un queixal amb un bastonet, va mirar com el senyor Quetgles entrava dins El Galió. Tot seguit, els llavis li prengueren forma davellana i cercà nAndreu amb els ulls per parlar-li; però aquest feia temps que shavia ficat dins el cafè amb dues estrangeres.