Aquí la tia sospirava i els ulls color de rata se li aigualien.
No ho endevines? Sentén massa bé que han deixat destimar-se.
Mho deia na Maria, asseguda damunt el llit, els ulls fits en la paret denfront. Déu sap què hi veia! Ara ja no escrivia. Guardava la plagueta davall la funda del matalàs, i a mi em tenia prohibit fins tocar-la, perquè el contingut era sagrat, ja que ella era una escollida. Molts de vespres, quan ja havíem apagat el llum i jo mig dormia, ella baixava del llit i pregava. Els matins, quan encara feia fosca, saixecava per anar a missa primera, i, en tornar, el seu rostre em semblava exaltat, ple de misteri. A vegades em deia:
Mon pare i mumare se tornaran a estimar.
Però els meus pensaments anaven darrere al·lots. A més, en una casa just davant ca la tia, cada vespre saplegava una colla de jovençans a assajar música. Eren poc més o menys de la meva edat i volien formar una orquestra. Nhi havia un que em xocava, i, mentre na Maria resava, la meva imaginació es complaïa a somiar aventures amb ell. Magradava afigurar-me que jo corria per una marina i que ell mencalçava; i aleshores, o bé jo queia i ell em duia en braços, o bé es posava a ploure i ens havíem darraconar dins una cova, fer foc dun poc de fullaca i, donant-nos lesquena, despullar-nos de la roba banyada. A vegades també mabellia pensar que ens passejàvem plegats als vespres pels carrers, i jo li contava totes les meves cosetes. El cas curiós és que amb aquest jove, quan ens trobàvem sols, no ens saludàvem. En veurel, jo sempre acotava el cap, empegueïda, recordant que per ventura el vespre abans havia gosat imaginar que em despullava davant ell, encara que ens donàssim lesquena, perquè, ben pensat, el jove més formal, en una circumstància així, sempre miraria una mica de cua dull, i el meu cos shavia desenrotllat primerenc i atractiu.
Mho deia en Miquel, un dels pocs joves que tractava. El vaig conèixer una de les comptades vegades que vaig anar a un ball. I encara vaig fugir dunes completes, damagat de na Maria. En Miquel era una mica arrufat despatlles, però plantós, amb els llavis i els ulls sortits. Tenia cara docell, trobava jo, i a cada volta que em feia fer mestrenyia i em deia que tenia un cos magnífic. Dençà daquell dia, vaig començar a observar-me davant el mirall. Assajava maneres per parlar amb els homes, fins que na Maria em va sorprendre, començant a ginjolar-me que pecava de vanitat.
Sí, això són pecats de vanitat. Santa Teresa, abans de convertir-se, també ho era, vanitosa, i un miracle de Déu la va salvar. Clar, començam per no donar importància a coses petites i mos anam enfangant dins ses grosses. No te basta veure mon pare i mumare per sabre que sa felicitat no existeix? Si tu fossis un poc més bona, tot lo món ho seria, un poc més bo i més feliç.
Bé; i jo sempre seguit lluitant amb la meva vanitat i els seus conceptes de moral. I vinga donar llauna al confés:
Pare, perdonau-me perquè he pecat. Fa vuit dies que no mhe confessada, i sempre seguit pensant en vanitats...
Ca! No nestava gens ni mica, de penedida! Desitjava agradar ardentment. A més, després de tot el dia de treballar, de sentir gemecs i de veure males cares, necessitava una mica desplai per no avorrir la meva existència, que ja em començava a pesar. Ara ja havia deixat de banda el músic. El meu pensament somplia den Miquel, la seva mirada tan atrevida, els ulls tan feixucs. Era la seva amant, i ens donàvem hora a carrerons foscos, quan el sol shavia post darrere els ametllers del camp i al cel hi havia deixalles del color de lhorabaixa, i tot era molt romàntic... Mentrestant na Maria pregava i es faixava la cintura amb cordons de ferro. Una nit em va despertar justament quan somiava que cantava amb una orquestra i un jove em llançava flors.
Lhas vista, tu?
Vista, què? Ah, un jove me tirava flors. Jo cantava...
No has vist una claror, i...?
Va encendre el llum. Tenia els ulls astorats, però lluents, com a animats per una imatge que només ella percebia. En canvi, semblava tenir les faccions més sortides i que un vent poderós i invisible les hi fes tremolar.
Lhe vista. Sí. La Puríssima.
Maria!
Resava, i de cop... Voltada de llum...
Jo també les he vistes, ses flors que me tirava es jove. I les he ensumades i tot.
No, però no. Que sí, que lhe vista! Si ho deies! (Oh, si ho deies!) Això mos ha de servir per ser més bones, totes dues.
Daleshores ençà, em cridava els matins perquè anàs a missa amb ella. Quina son, quina lassitud del cos suat, mollà entre els llençols, el so feixuc! Maixecava. Qui hauria gosat contradir una cosina que havia vist la Puríssima! Ens estopejàvem els ulls amb aigua fresca, ens pegàvem una pentinada, i cap a lesglésia sha dit, amb fred, i fosca, arrufades, de bracet. De tant en tant trobàvem qualque home que sescurava la gorja i escopia. Miolaven moixos; escainaven galls. Guspirejaven estrelles. A les teulades, clapes de laurora insinuant-se. Les cases cluques, endormiscades, grisenques, geperudes. A lesglésia, només quatre beates velles, ombres incertes entre la foscor cantellosa dels bancs. La capella, daspres columnes de mig arc, enllaçades al sòtil en una mena de nus amb el vitratge projectant fressèlies, com una baralla de colors damunt el trespol de pedra picada. I, davant laltar, el rector, místic i solemne. I era el confés de na Maria. I junts tramaven dur totes les al·lotes del poble a uns cursets espirituals en un monestir que hi ha entre muntanyes, pels afores de Ciutat.
A vegades, cosint, la tia es quedava embadalida contemplant na Maria, silenciosa, capficada. Exclamava:
També aquesta.
Llavors romania una estona amb els llavis arrugats, el front encongit. Després, a poc a poc, se li apaivagava lexpressió:
Això era i no era... una pobra al·lota, sa més bona, tota baves pes seu homo, i despreciada. Seguien compartint sa mateixa habitació i es mateix llit, però no li feia fills. I no és que fos un marieta, no, perquè anava daltres...
En veure que na Maria ni tan sols la sentia ni lescoltava, tornava a sospirar:
Déu mos guard ca nostra i es corral! Tots hi anirem, al cel, si mos hi volen! Tots haurem patit. Tots hi anirem, al cel!
Mumare, alerta a dir flastomies, perquè tots serem jutjats.
Ah, escoltaves! Escoltaves, així mateix. I tu què tens, que ta mare no pot sabre? Quina és sa teva creu?
Voltros. Oh!
Na Maria de cop es va tapar la boca, com si volgués esborrar la paraula que acabava de dir; però la tia ja plorava.
Era una temporada que el silenci del tio era més aviat un crit ofegador, i la tia havia tornat tan susceptible que no la podien contradir, perquè aviat vessava llàgrimes. Un dia, mentre dinàvem, va exclamar de cop:
Digue-li, a ton pare, digue-li, an el tio: es temps que ell no hi era, anava a sa perruqueria, jo?, me pintava, jo? me posava olors? Digau-li si sempre no sospirava per ell, que ni de bromes ni de veres cap homo no mos va embrutar mai es portal, en no ser es carter quan mos duia ses seves cartes, que sempre trobàvem que se torbava, perquè en volíem rebre cada dia.
Els ulls li varen tornar dues vegades grossos, al tio. Jo encara no havia reparat mai que els tengués color doli. Na Maria, com si hagués previst tal incidència, va tenir el sermonet a punt. Va enravenar una mica el cos, va endurir lexpressió i, amb els punys closos, va rompre: