La mare em va fer un petó a la galta quan li vaig dir «Bon dia, mamà». Fins a aquell moment, la mare mhavia estat donant lesquena, cantussejant una sintonia danunci publicitari i únicament concentrada en aquella melodia absurda i enganxosa i en el seu cafè amb llet, que li agradava prendres dempeus i amb molt de sucre de canya.
Bon dia, princesa em va respondre ella, de molt bon humor.
Mhi vaig apropar més, la vaig mirar fixament.
Set veu contenta vaig apuntar, una mica molesta, perquè jo només em podia sentir malhumorada pel fet dhaver danar a lescola.
Hi estic.
Per què? li vaig preguntar, com si aquella raó em semblàs insuficient, poc concreta.
La mare va arronsar les espatlles com una adolescent tímida.
Perquè em sento feliç va dir. I perquè fa neu.
Efectivament, feia neu. Vaig dirigir-me cap a la finestra i vaig estampar el nas contra el vidre gelat que el meu alè càlid havia començat a entelar, tornant difosos els contorns daquell quadre blanc que observava embadalida. El nostre cotxe, habitualment blau fosc, lluïa també blanc aquell matí, i lúnic element que destacava enmig de tanta claror era el gris fosc de lasfalt, el qual, per contrast, nemfatitzava la bellesa. En aquell moment, la mare va murmurar alguna cosa al meu darrere.
Què has dit? vaig preguntar.
Dic que no durarà.
Per què no?
Perquè aquí la neu no dura va respondre la mare amb un deix de resignació.
Quan va haver dit això, vaig notar com menvaïa una sensació de tristesa, gairebé de desconhort. «Perquè aquí la neu no dura» no em va semblar pas la descripció fidel dunes circumstàncies meteorològiques específiques, sinó que em va sonar com una sentència que tenia quelcom de profund i determinista: «Les coses boniques no duren; els sentiments més preuats sesvaeixen, com la bellesa subtil, com les il·lusions vagues, com els somnis més íntims que, fugaços, volàtils, acaben evaporant-se com li passarà demà a aquesta neu que ara ens fa sentir feliços i afortunats».
No sabria dir per què vaig pensar totes aquestes coses, per què el meu cap va divagar fins a convertir una experiència plaent, màgica, en una angoixa abstracta que extrapolava massa coses i massa diferents com per poder justificar-la. Era això, potser, ladolescència? Ladolescència suposaria, per a mi, passar pel filtre de la por i de la negativitat qualsevol pretext alegre? Tendria tant de temor de patir que, dara endavant, nodriria amb recel les expectatives il·lusionadores i analitzaria amb escepticisme i minuciositat la bellesa espontània que la vida moferiria? Esperava que no. Ho esperava sincerament.
El fred del nas sem va estendre per tot el rostre, així que vaig decidir apartar la cara del vidre i asseurem a la taula per menjar-me els cereals. Un cop asseguda, i aprofitant que la Tina encara no havia fet acte de presència, sem va ocórrer demanar-li a la mare si podíem anar a la tenda de roba del poble del costat.
Necessites roba? em va preguntar la mare.
Necessito roba per fer exercici vaig respondre, procurant sonar convincent.
No et basta la que tens per fer les classes de gimnàstica de lescola?
No vaig contestar, rotunda, mentre notava com la noia rebel que sovint volia ser em xisclava a dintre «Basta, que no et faci més preguntes; si ho vols, ho vols, cony».
La mare no va dir res, però em va observar amb una expressió irònica que va acompanyar duna aixecada de cella. Aleshores, retuda, vaig fer callar la rebel·lió que volia pronunciar-se i vaig recuperar la voluntat dexplicar-me, de justificar-me: al capdavall, aquesta seguia essent lactitud a la qual jo estava més acostumada.
Em fa ganes començar a anar a córrer. El Miquel Montsó hi va i potser hi vagi amb ell. És una bona manera de fer esport, i potser així sem tonifiquen una mica els músculs de les cames i tindré unes formes més boniques.
Ella no em va semblar del tot convençuda, però suposo que va valorar el cost del meu caprici i li va semblar assumible. Va dir:
Dacord, Rosa. Hi anirem a les cinc, quan surti de la feina.
Just quan la mare acabava de pronunciar aquestes paraules, la meva cosina gran va aparèixer sense fer soroll i es va quedar dreta davant del marc de la porta de la cuina, amb els cabells pentinats, vestida i maquillada.
On és que aneu? va demanar la Tina.
Jo la vaig observar, em vaig girar, vaig mirar la mare.
Anirem a comprar roba. Al capvespre. Vols venir, Tina?
Vaig fixar-me que, quan la mare li va haver formulat la pregunta, la Tina va centrar en mi latenció. Suposo que la meva cosina gran va detectar alguna cosa despecial en la meva expressió daleshores, ja que tot seguit va dir, amb una dosi de malícia difícil de mesurar:
Tu vols que vingui, Rosa?
La mare ens va mirar a totes dues.
Si tu vols, sí vaig respondre intentant sonar amable.
Però tu ho vols? va insistir ella amb aquell somriure tan característic, invasiu.
Veient que no men quedava daltra, mentre mirava la meva cosina gran i sentia els ulls de ma mare clavats a la meva esquena, només sem va ocórrer dir: «Sí, Tina». Va semblar satisfeta; jo vaig fer dues cullerades més a la llet amb cereals i vaig anar a lhabitació per acabar de vestir-me i partir cap a linstitut.
A les cinc de la tarda, la mare va passar a buscar-nos amb el cotxe i, després de la meva temptativa frustrada per fer una excepció, la Tina, tanmateix, es va asseure al seient de davant mentre jo marraulia al meu abric gruixut, de plomes, en el seient de darrere del conductor. Dins del cotxe, les tres, com si dun acord tàcit es tractés, vam deixar que la música sonés mentre nosaltres romaníem en silenci; no obstant això, quan la locutora de lemissora va anunciar que tot seguit escoltaríem «All by myself», de Céline Dion, la mare i la Tina van respectar els primers acords merament instrumentals i, en arribar la lletra, es van posar a cantar en veu molt alta.
No cantes, Rosa? em va demanar la mare, mirant-me a través del retrovisor.
Vaig fer que no amb el cap. La Tina es va girar cap a mi, va somriure i es va dirigir a la mare.
No canta perquè de la Céline li agrada més la de Titanic. Com que la Rosa es diu com la prota es pensa que vindrà el Leo DiCaprio a fotre-li un morreig mentre sona la cançó.
La mare no va dir res, però, des de darrere della, em vaig fixar en els plecs de la seva pell i vaig saber que aquell comentari li havia provocat un somriure. Em vaig sentir ferida per aquella complicitat sorgida dun acudit a costa meva, però vaig decidir mirar per la finestra, seguir escoltant la música, no fer cas de res: mespantava la susceptibilitat que cada cop percebia de manera més intensa en la meva actitud i les meves reaccions, i vaig pensar que la millor manera de combatre-la era mostrant-me indiferent als mals sentiments que menvaïen; així els minimitzava i, al cap de poc temps, semblaven desaparèixer.
Quan faltava poc per arribar a la botiga, havent entrat ja dins el poble veí, vaig sentir que el cor se maccelerava en veure els tres Montsó baixant de la seva furgoneta, aparcada al davant de la petita sala de cinema on nosaltres no anàvem gairebé mai. En canvi, els Montsó, segons tenia entès, hi assistien religiosament almenys un cop a la setmana. Vaig mirar els tres homes llargament, girant el coll quan nosaltres els vam avançar amb el cotxe fent que ells es quedessin enrere.