Rosa, aquesta etapa sacabarà, tagradi o no va dir la mare un dia que les dues parlàvem a la terrassa, prenent un refresc. És possible que et sembli un drama en aquest moment, però creu-me que els anys passen aviat: és des de la teva perspectiva dara que ho veus com un procés que serà lent i feixuc.
Potser sí, mamà vaig reconèixer jo, dubitativa, i vaig afegir: Tu la vas gaudir, ladolescència?
No.
Va ser en aquest punt, als dotze anys, quan vaig desitjar ser adolescent; ser-ho el més aviat possible per deixar de ser-ho com més aviat millor. Per tot això, aleshores, la meva cosina gran de setze anys va esdevenir un estrany referent: no volia imitar-la, no volia ser com ella, però sí que necessitava adquirir aquell deix de desinterès, de passivitat i dautonomia que, als meus ulls, convertia la Tina en una adolescent que es feia notar, que es manifestava; una noia que exigia el seu dret a fer el que el seu cap i el seu cos (no els dels altres, no els dels meus pares) li dictaven. Jo lenvejava per això, i sentia la urgència dassolir lestat de maduresa que ella segurament ja devia haver adquirit durant els quatre anys que em duia davantatge.
La resposta breu que vaig donar als meus pares abans de sortir de casa aquell matí de dissabte fou una primera temptativa de rebel·lió adolescent que em vaig imposar. Però després del sentiment de culpa, de la pena, de donar-li voltes a si havia fet el que calia, no vaig estar segura dhaver-la aprovat amb nota.
Quan vaig tancar la porta de casa, vaig inspirar profundament; laire era força càlid per a lestació. Duia les botes posades i limpermeable cordat de dalt a baix perquè lhome del temps havia anunciat que plouria, però el cel no semblava disposat a confirmar aquelles prediccions. Tot i així, em vaig posar a caminar. Al cap duna estona, vint minuts, potser trenta, em vaig adonar que les meves passes llargues mhavien dut als afores del barri, a la zona on començava un bosc espès que a lestiu somplia de parelles joves a la recerca dintimitat. Al meu pare no li agradava posar-hi els peus, i ni tan sols ens acompanyava a la mare i a mi quan anàvem a cercar-hi bolets a linici de la tardor.
Per què no vens? li demanava jo al pare, si és que no lhi demanava la mare abans.
Perquè hi trobareu més condons que rovellons responia ell.
En arribar al bosc, em vaig aturar i vaig alçar el cap. Hauria jurat que una gota macabava de fregar el nas. Mentre em trobava distreta amb aquest pensament, vaig veure que un cos sapropava a mi a gran velocitat. Vaig espantar-me i vaig posar-me la caputxa de limpermeable en un automatisme, com si una part de mi es pensàs que aquella tela vermella i brillant, gruixuda, amb textura de plàstic, em podria protegir de qualsevol mal. Quan la silueta fosca va ser a poc més dun metre de distància de mi, es va aturar: em vaig adonar que es tractava del Miquel Montsó.
Què hi fas, aquí? em va demanar ell amb un to brusc, com si la meva aparició lhagués empipat.
En veurel allà, amb aquell xandall fosc que li quedava tan bé i amb els cabells humits per la suor i per les primeres gotes de pluja que ja començaven a caure (en quin moment el cel shavia tornat gris?), vaig notar que em posava vermella. Després de la seva pregunta, a més, una part de mi gairebé li va voler demanar perdó per haver-me creuat en el seu camí, per haver-lo obligat a aturar-se, per haver-lo molestat. En comptes daixò, vaig recordar lactitud de noia gran que volia adquirir, i vaig respondre al Miquel mirant-lo fixament als ulls, amb lexpressió seriosa.
Què hi fas, tu, aquí?
Ell també em va mirar, va capejar, i aleshores va somriure.
He anat a córrer va contestar, i va abaixar la vista. Que bonic, limpermeable.
Gràcies.
Després daixò, ens vam quedar quiets lun davant laltre, mentre notàvem com les gotes de pluja eren cada vegada més gruixudes i molestes.
Vaig a seguir, doncs va dir el Miquel aleshores. No ten vagis lluny, que daquí no res es posarà a diluviar.
Sí, ho sé. De fet ja tornaré cap a casa.
Així, tornem junts.
Vam començar a caminar, en silenci, fins que el Miquel va parlar.
Avui la Tina té repàs amb el meu pare.
Sí, ho sé. Ha marxat aviat de casa.
Després daixò, silenci una altra vegada: només el soroll de les meves botes al costat de les seves esportives silencioses.
Hi vas cada dia, a córrer? vaig preguntar al cap dun moment.
Sempre que puc.
I tagrada? Et fa sentir bé? «Quines preguntes tan estúpides que fas», em vaig renyar tan bon punt vaig haver pronunciat les frases en veu alta.
Sí, molt va respondre ell, mirant-me de reüll. A tu no tagrada?
No ho he provat mai vaig dir, sentint-me infantil i inexperta al costat daquell noi de setze anys que era especialment fort i alt per la seva edat.
Si thi animes, podem anar-hi junts algun dia.
Aquella invitació va fer que una escalfor molt intensa em pugés al pit, recorrent la zona dels budells, del fetge.
Sí fou la meva escarida resposta; només desitjava arribar a casa i evocar el rostre perfecte que en aquells moments jo observava cara a cara, a una proximitat que matabalava.
Ell va somriure, i tots dos ens vam adonar que ja havíem arribat al nostre carrer. Vam afluixar el ritme en passar per davant de casa seva, ens vam acomiadar amb el cap. Quan el Miquel estava a punt dobrir la barrera que conduïa al seu jardí, es va girar cap a on jo era i em va cridar.
Rosa! «Que bé que sona el meu nom quan el pronuncia ell!», va exclamar una veueta que només podia escoltar jo. Saps si té xicot, la Tina?
No vaig ser capaç de dir res. Vaig arronsar les espatlles i vaig fer que no amb el cap. Ell va semblar quedar-se conforme i em va dir adeu amb la mà, somrient. Jo em vaig quedar dreta i mullada allà on era fins que un cotxe va passar a prop meu i va fer que laigua dun gran bassal que tenia a la meva dreta em deixàs més xopa del que estava. En entrar a casa, vaig recordar allò que mhavia dit la Tina sobre que shavia enamorat dun dels Montsó, i vaig desitjar amb totes les meves forces que no fos el meu.
En haver pujat les escales, sense saludar ningú, em vaig ficar dins la dutxa i vaig deixar que laigua ben calenta recorregués tot el meu cos i em llevàs el fred que (ara me nadonava) mhavia calat fins als ossos allà fora, sota la pluja. I quan les meves idees van haver recuperat la temperatura normal, em vaig comunicar a mi mateixa, just abans de passar-me la tovallola pels cabells, que, fos quin fos el Montsó que li agradava a la Tina, amb el Miquel jo no hi tenia res a fer.
IV
El dilluns em vaig despertar de mal humor. En obrir els ulls, vaig comprovar que la Tina no era al seu llit, i al cap dun moment vaig sentir sorolls al bany i vaig deduir que la meva cosina gran shavia aixecat abans que jo i que ja sestava dutxant. La mare era a la cuina quan vaig baixar les escales, encara en pijama, per esmorzar abans danar a classe. El bol buit, els cereals al costat, la llet amb cacau, ni massa freda ni massa calenta, mesperaven en ordre, ocupant la porció de taula que sem reservava tots els matins, a lesquerra del lloc que era de la Tina.
La mare em va fer un petó a la galta quan li vaig dir «Bon dia, mamà». Fins a aquell moment, la mare mhavia estat donant lesquena, cantussejant una sintonia danunci publicitari i únicament concentrada en aquella melodia absurda i enganxosa i en el seu cafè amb llet, que li agradava prendres dempeus i amb molt de sucre de canya.