El Marc shavia arreglat com sempre, amb la seva cua de cavall, els seus texans destenyits i esfilagarsats als genolls, les vambes dun color clar que no vaig saber definir. El Marcel anava al volant i, en baixar del cotxe, es va cordar una jaqueta de cuir de color marró fosc. Em vaig fixar que la jaqueta combinava amb unes botes texanes de taló baix que jo sempre identificava amb el Bunbury, de qui el meu pare era un gran fan. El Miquel, de tots tres, era el més senzill en la vestimenta, que no reflectia cap personalitat concreta, potser perquè encara no la tenia del tot consolidada. El més petit dels Montsó, en realitat, vestia duna manera molt semblant a com vestia la resta dels nostres companys de classe: texans baixos, dessuadora i esportives. Em va cridar latenció la gorra de color blau marí que li cobria els cabells espessos i castanys: em va agradar com li quedava, però el preferia amb els cabells lliures i salvatges, perquè així és com jo solia imaginar-mel, a ell.
Quan vaig deixar de veure els Montsó, vaig tornar a mirar al davant i els meus ulls es van trobar amb els de la Tina, que clarament havia detectat també els nostres veïns des del seient de copilot. Ella va somriure, jo també, però no vaig saber què ens estàvem dient amb aquell somriure. Al cap duns minuts, la mare va aparcar just davant de la tenda de roba i totes tres baixàrem del cotxe. Un aire gèlid em va dificultar la inspiració; feia tant de fred que vaig notar que el nas em coïa.
Un cop dins la tenda, em vaig emprovar quatre models de sabates de córrer; la mare opinava al meu costat.
Aquestes et van bé?
Crec que sí.
Ho creus, només?
No. Em van bé.
I aquestes altres?
També.
Quines tagraden més?
No ho sé.
Quines són més barates?
Aquestes.
Fet, doncs.
El pragmatisme era un dels atributs que més lamentava no haver adquirit en lherència genètica de la mare.
Després de decidir les esportives que memportava, vaig agafar tres leggins i dues samarretes per emprovar-me-les. Em feia ganes entrar tota sola dins del provador, i la mare va entendre el missatge quan vaig dir-li «Esperam aquí, no trigaré» abans dencaminar-me cap a la part posterior de la tenda, on subicaven els provadors de dona. Malgrat la complicitat de la mare a lhora de deixar-me llibertat per decidir quina roba mesqueia millor, amb la meva cosina gran la cosa va anar diferent: tan bon punt vaig dirigir-me a aquell cubicle minúscul i protegit precàriament de les mirades alienes amb una cortina massa estreta, la Tina em va dir «Vinc amb tu» i va envair aquell escàs espai vital carregada amb un vestit, uns texans i un jersei de llana que em va picar a la pell només de veurel.
Dacord va ser lúnic que sem va ocórrer respondre, així que totes dues entràrem dins del provador.
Quan la Tina es va començar a treure la roba, vaig notar com la vergonya dhaver de quedar-me nua davant la seva mirada tan propera, examinadora, suposava un impediment gairebé físic que em deixava rígida, immòbil, vestida.
Per què no et lleves la roba? em va preguntar, burleta.
Ella ja shavia quedat en calcetes i sostenidors; el seu cos voluptuós, ferm, amb uns pits rodons i ben fets que quedaven perfectament subjectats pels sostenidors de copa B, mincomodava i feia créixer el meu convenciment de ser massa lletja, massa magra, massa baixeta: I si en realitat era una mala idea enfundar-me uns leggins estrets que evidenciarien davant del Miquel Montsó fins a quin punt el meu cos encara no era de dona?
De totes maneres, al final em vaig desvestir, em vaig emprovar els leggins i les samarretes.
Et queden molt bé em va dir la Tina cada vegada, i jo em vaig posar vermella.
Per què thas posat com un tomàquet? em va demanar, amb una expressió que semblava de sorpresa.
Perquè estic massa prima, no em queden bé.
Daquí a uns anys donaràs gràcies al cel per tenir aquest cos tan prim, quan a la resta sens desinflin les corbes i ens calgui embotir dins duna faixa la carn que ens sobri aquí i allà.
Me la vaig mirar bé, la Tina; de dalt a baix. No me la vaig creure: sabia que només deia aquelles coses per fer-me sentir bé, i a pesar daixò, o precisament per això, les seves bones intencions em van commoure; de sobte, la vaig estimar més.
Quan la Tina es va treure el vestit («No me lenduré, em marca els malucs», havia dit, tot i que no era cert de cap de les maneres), vaig fixar-me que una cordeta li sortia de linterior de les calcetes. Vaig clavar allà la meva atenció i ella sen va adonar.
Què mires?
Jo vaig notar que tenia la boca mig oberta; la vergonya em va pujar per la tràquea i pel coll fins a les galtes. Vaig decidir que més valia ser honesta i directa, exprimint aquells instants de confiança que jo experimentava envers la Tina i que no sabia quant de temps durarien.
No et fa mal, el tampó? vaig preguntar, i ella es va posar a riure.
No en dus, tu? em va preguntar la Tina al cap duns segons.
Vaig fer que no amb el cap i, instintivament, vaig abaixar la vista. La meva cosina degué interpretar tot el que jo em resistia a confessar-li.
No tens la regla?
No.
Em pensava que la Tina tornaria a esclatar a riure, però, en lloc daixò, potser arrossegada per una onada de llàstima o de bondat, simplement va comentar: