I tant que sí. Mho pots dir vaig contestar, mantenint la serenitat dabans.
Es va donar per satisfeta, suposo, perquè no va trigar gens a parlar després de sentir la meva afirmació.
Estic boja pel nostre veí va dir.
Pel Montsó? vaig demanar, i, veient que calia concretar més, vaig afegir: Per quin dells?
La seva rèplica va arribar implacable, vencedora, triomfal. En vaig ser conscient tan bon punt vaig expressar una curiositat que anava més enllà de la informació que ella havia accedit a donar-me. La Tina havia deixat anar una dada insuficient, i jo havia caigut en la trampa de demanar-li més coses, de demostrar interès: lhavia ajudat a sentir-se novament poderosa i interessant, i per això no em vaig sorprendre gens quan em va respondre:
No tho diré.
No vaig insistir. No vaig dir res. Sense adornar-men, em vaig quedar profundament adormida.
III
Lendemà era dissabte, el meu dia preferit de la setmana per dues raons. La primera: la Tina se nanava a cal veí a les deu del matí per fer la classe de repàs, que sallargava fins a les dotze, i ens deixava als pares i a mi tots sols; la segona: el dissabte al matí era el moment que el pare ens preparava a totes un esmorzar insuperable que variava cada setmana. Un dia feia creps, un altre dia ens cuinava ous amb bacó, daltres preparava uns sandvitxos deliciosos: crema de cacau entre dues llesques de pa de motlle que col·locava dins la sandvitxera per tal que el pa quedés cruixent i linterior fos una dolcíssima lava de xocolata.
La Tina no solia fer gaire cas daquests esmorzars, i de fet se nanava a les classes de repàs havent menjat una poma, un tros petit de pa torrat amb oli, o tan sols un cafè amb llet i una galeta. La mare la renyava quan veia que menjava poc, i recordo que una vegada li va dir «si no menges, et tornaràs anorèctica i no faràs gens de goig». Aquell dia la Tina es va menjar dues llesques de pa torrat amb oli i tomàquet, un tros de formatge i un tall de pernil dolç; suposo que, com a mi, aquella paraula li havia sonat molt malament: anorèxia, malaltia, estigma, mort.
En haver acabat de menjar, sense recollir de la taula el plat ni la tassa la mare potser havia decidit que la deixadesa a lhora de desparar la taula seria lúnica concessió que faria a la seva neboda, la Tina es va incorporar i va agafar la seva motxilla del rebedor.
Men vaig a cals Montsó! va exclamar des de la porta principal.
Dacord, Tina! Que vagi bé! va respondre-li la mare, sense deixar de posar-se sucre al cafè amb llet.
Quan jo també vaig haver acabat desmorzar, vaig desparar taula amb el pare i em vaig disposar a anar a fer una volta pel barri.
No vols aprofitar per fer els deures, i així tindràs el capvespre lliure? em va demanar la mare.
No. Vull fer una volta vaig dir, contundent, i vaig sortir al carrer.
En tancar la porta, em vaig sentir tan malament per aquella resposta seca, tan impròpia de mi, que vaig estar a punt de tornar enrere i demanar perdó a la mare; volia dir-li que em sabia greu, que jo no era així, com la Tina, sinó que era dolça i tendra i bona nena. El que em passava, però (ho intuïa, ho notava), era que, des de feia un temps, em sentia diferent, com si una altra noia estigués ofegant-se dins la persona que jo era: en el meu interior, hi havia alguna cosa que es rebel·lava, i aquesta percepció shavia accentuat des de larribada de la Tina a la meva vida.
La Tina tenia setze anys; jo en tenia dotze. La Tina era rossa, esvelta, amb corbes pronunciades al pit i als malucs; jo, en canvi, tenia la forma dun tall de julivert: magra, malgirbada, sense gens de pit (la mare fins i tot refusava comprar-me sostenidors amb un argument impecable: «I què han de sostenir, filla meva?»); una silueta sense cul, una cara a mig dibuixar, les celles massa rectes, les galtes massa pàl·lides, com la resta de la meva pell, que a sobre era víctima duns grans vermellosos plens de pus. I si amb això no nhi havia prou, els cabells de la Tina, rossos i abundants, em semblaven un somni al costat de la meva cabellera llisa, castanya, en la quals els cabells, massa fins, se maixafaven contra el rostre i nexacerbaven la forma ovalada.
La Tina, però, també era dolenta, mentre que jo era molt bona nena (ho deien tots, i penso que era veritat); ella era egoista, insensible, i podia arribar a ser grollera quan senfadava i discutia. Jo, en canvi, tenia massa por de les discussions, de desagradar o ferir. Temia sempre alçar la veu, fins i tot quan això implicava sentir-me ofesa o humiliada sense gaudir del plaer dhaver al·legat una defensa digna davant dun atac injust. A vegades incubava el desig de cridar, de dir paraules fortes, insults; notava unes ganes creixents de deixar ben clar que em sentia enfadada amb el món pel fet que la Tina, mala persona, fos preciosa i fascinant, mentre que jo, que mesforçava a fer tot el que sesperava duna noia assenyada, em trobava lletja i avorrida.
Aquell matí de dissabte, quan vaig haver dit als pares que volia sortir i fer els deures més tard (i ho havia dit sense floritures, sense justificacions, sense abaixar la veu com si demanàs perdó per voler fer una altra cosa diferent a la que ells em suggerien), em vaig sentir més gran, més segura de mi mateixa. Al mateix temps, però, em va preocupar la possibilitat que la rebel·lió, la imposició i la reivindicació dels propis desitjos haguessin dimplicar duresa o conflicte.
La meva infància havia estat feliç, plena dingenuïtat i bellesa, sense entrebancs; feia cosa dun any, però, jo ja havia començat a notar (sobretot en el meu entorn damics i companys de lescola) que els elements que ens havien meravellat feia no res havien passat a considerar-se (sobtadament, amb una transició tan fugaç que mhavia passat per davant sense adonar-men) massa innocents, mancats democió, pertanyents a una etapa que començava a gaudir de mala fama per com davorrida esdevenia en comparació amb totes les emocions noves que ens havien doferir la pubertat, ladolescència, la llibertat.
Les meves companyes de classe havien estat les primeres a palesar aquest canvi de paradigma; més que els nois, sens dubte, els quals, com vaig anar comprovant amb el temps, arribaven sempre tard a les catarsis, com si fossin espectadors desconcertats o actors endarrerits en una pel·lícula que altres persones (les noies) dirigien sense informar-los de quin nera el guió.
Jo volia ser com les meves amigues, però, indefectiblement, quan era honesta amb mi mateixa, em reconeixia en el bàndol dels nois. Perquè, al cap i a la fi, quina il·lusió em podia fer, havent tot just iniciat el primer curs de secundària, començar a sortir durant els vespres a bars i discoteques? Com podia resultar-me atractiva a mi, que odiava el meu aspecte daleshores, la idea de vestir-me amb roba excessiva, lluent, provocadora, quan jo era la primera que no estava interessada a cridar latenció sobre el meu cos i sobre el meu acne, causes principals del meu exigu amor propi?
Quan alguns dies em quedava tota sola a casa amb la mare, parlava amb ella daquestes coses, li demanava opinió. Ella em tranquil·litzava, em deia que macabaria acostumant a tot, que ara em trobava lletja però que això era perquè aquells anys de canvi eren els anys en què el cos i la cara ja no eren de nena però encara no eren tampoc de dona; afirmava que calia tenir paciència i deixar que el temps seguís el seu curs.
Rosa, aquesta etapa sacabarà, tagradi o no va dir la mare un dia que les dues parlàvem a la terrassa, prenent un refresc. És possible que et sembli un drama en aquest moment, però creu-me que els anys passen aviat: és des de la teva perspectiva dara que ho veus com un procés que serà lent i feixuc.