Escolta, Tina li va dir el meu pare quan ens vam assabentar que havia finalitzat el trimestre amb sis de nou assignatures suspeses, tots sabem el que has passat, però has de tenir present que si segueixes així repetiràs curs. Entens què significa això?
La Tina, que es trobava asseguda al sofà mentre el pare i jo paràvem la taula per sopar, va assentir amb el cap i la corba dels seus llavis va iniciar un recorregut descendent fins a adoptar una forma de pont tan impecable que semblava dun dibuix animat.
Em sap greu, tiet la Tina anomenava els meus pares «tiet» o «tieta» quan volia ser indultada per una malifeta. A partir dara faré més com la Rosa i mesforçaré a treure bones notes.
Em vaig sentir commoguda per lalabança tan indirecta que la Tina mhavia dirigit a banda daixò, em va agradar veure que no feia realitat aquella ocurrència cruel danomenar-me Nosa, però la meva alegria va derivar en estupefacció tan bon punt vaig sentir que la meva cosina gran tornava a parlar:
De totes maneres, tiet, he pensat que, com que jo no soc tan bona com la meva cosina petita, potser podria anar a classes de repàs. Crec que em vindria molt bé tenir una ajuda per retenir com cal les coses que ens ensenyen a linstitut. Et semblaria bé?
Vaig mirar el meu pare i em vaig reconèixer en la seva expressió dincredulitat. Va tancar la boca, que tenia semioberta i, mirant la Tina als ulls i passant-se la mà pel front, va respondre-li:
Bé, Tina, ho mirarem. Aquest poble és petit i no sé si serà fàcil trobar un professor de repàs a un preu raonable. Si venen del poble del costat ens costarà una fortuna només de pagar-los la benzina.
Jo ja havia acabat de col·locar els coberts damunt de la taula i, quan el meu pare va haver acabat de pronunciar la frase, vaig fer que sí amb el cap per expressar-li la meva conformitat: magradava coincidir amb el pare i que ell ho notés. Aleshores la mare va entrar dins la cuina amb la bata posada i els cabells recollits en una tovallola enrotllada que solia posar-se quan shavia rentat el cap i li feia mandra emprar lassecador. Ens va mirar a tots tres ràpidament, aliena a la conversa que acabava de tenir lloc al costat dels fogons.
Sopem? va preguntar.
El pare i jo assentírem; la Tina també va assentir al cap duns segons. Vaig observar la meva cosina gran pensativa, intentant desxifrar el fil de reflexions que devia rondar-li el cap. Les meves cavil·lacions, però, es tornaren ben aviat innecessàries perquè, quan la mare i jo ens vam haver assegut a la taula, abans que el pare pogués posar el cul a la cadira, vaig poder sentir el xiuxiueig de la Tina a lorella del pare:
No et preocupis per res, tiet. El nostre nou veí és professor de repàs. Aconseguiré que ens faci un bon preu.
Així, amb les seves arts tan ben entrenades per aconseguir tot allò que volia, la Tina va desarmar el meu pare i el va deixar sense arguments. Just abans dasseures i de ficar-se a la boca una cullerada damanida russa, la Tina, tranquil·la i satisfeta, va somriure amb el convenciment que el seu caprici de les classes de repàs ja era una cosa feta. Després de sopar, va aixecar-se de la taula sense retirar el plat. Ens va dir a tots bona nit, ens va fer un petó ràpid a la galta i sen va anar cap a la nostra habitació. Jo em vaig quedar una estona més amb els pares; miràrem una sèrie a la televisió.
Al voltant de les dotze de la nit, men vaig anar a dormir. Vaig dirigir-me a lhabitació i hi vaig entrar procurant no fer cap soroll que pogués despertar la meva cosina gran. Però tan bon punt vaig haver-me tombat al llit, la Tina, que romania ajaguda donant-me lesquena, es va girar cap a mi, va encendre la làmpada situada sobre la tauleta de nit i em va parlar en veu molt baixa. Somreia.
Et puc dir una cosa, Rosa? em va preguntar.
És clar vaig dir-li jo.
No sé per on començar. Em fa por que una nena com tu no ho pugui entendre.
Jo ja mavesava als canvis de to i dhumor de la Tina; sabia que a continuació duna frase maca podia sortir dels seus llavis un comentari malintencionat, i, de la mateixa manera, la Tina era capaç de ferir-te amb paraules punyents sense que això fos un impediment per, tot seguit, deixar anar una alabança sobre la teva persona que tarribava com una besada suau. Hi començava a estar acostumada, en coneixia el procediment; en conseqüència, era capaç de refer-me cada cop més aviat dels seus atacs imprevistos, gratuïts, i men refeia amb mètodes antagònics als seus: en lloc datacar-la o demostrar-li que mhavia ofès, fingia indiferència i impassibilitat envers aquella llengua a vegades dolça, a vegades pèrfida.
Ho pots provar vaig respondre, arronsant les espatlles, al cap duns segons.
Em va semblar que la Tina sho estava pensant. El front se li va arrugar lleugerament i em va mirar amb una expressió que matreviria a descriure com descepticisme. Després va obrir la boca, va tornar-la a tancar, va obrir-la una altra vegada.
Tha agradat mai, de veritat, algú? Vull dir... moltíssim?
Allò sí que no mho esperava. «La Tina està fent-me una pregunta de caire íntim?», em vaig preguntar, poc convençuda. Aquell instant de complicitat, però, aquella proximitat generacional a què la Tina apel·lava per primera vegada des que vivia amb nosaltres, em va emocionar i em va fer sentir bé. Durant un moment, vaig evocar un desig que recordava haver albergat molt sovint des que era una nena petita: «Que bonic que deu ser, tenir una germana gran». Em va saber greu, tot i així, ser conscient que la meva escassíssima experiència en matèria sentimental mobligaria a donar a la Tina una resposta poc o gens excitant.
Em sembla que no vaig dir, retuda, després dhaver intentat recrear un sentiment susceptible de ser contat, alguna sensació amorosa que hagués experimentat i que em fos possible adornar amb afegits exagerats, amb elements melodramàtics i ficticis com aquells que mencenien el cor en llegir-los a les novel·les romàntiques.
Quina llàstima va dir-me la Tina, remenant el cap. Essent així no podré compartir amb tu res del que sento des de fa un parell de setmanes. No mentendràs.
Aquelles paraules em van fer mal, però vaig saber dissimular el greu que em sabia perquè, com he dit abans, en aquella època ja mhavia tornat més forta i aconseguia pal·liar el mal que la Tina, de manera més o menys intencionada, era capaç de fer-me. Vaig tornar a arronsar les espatlles.
Em sap greu que sigui així vaig respondre amb un to de veu que no transmetia res.
La Tina em va observar. Vaig percebren el recel, la insatisfacció: no shavia conformat amb aquell desinterès que jo, de manera molt estudiada, mhavia assegurat de fer-li arribar.
I doncs? Ja està? Em faràs creure que no vols saber de qui estic enamorada?
La seva pregunta em va fer sentir espavilada, intel·ligent, molt més que ella. Jo no mhavia rebaixat a la seva provocació i ella, en canvi, em deixava clar que necessitava compartir amb mi aquells pensaments que la tenien ocupada. No mestranyava gaire que fos així: la Tina, amb el seu sentiment de superioritat i el menyspreu que irradiava en lentorn fins i tot sense voler, no tenia cap amic en el nou institut al qual shavia hagut de canviar després de mudar-se a casa nostra. No encaixava en el poble, no encaixava a lescola i, per tant, devia dhaver-se adonat que el més semblant a una amiga que tenia era jo.
I tant que sí. Mho pots dir vaig contestar, mantenint la serenitat dabans.