Aquell xantatge emocional ens va fer efecte tant a mi com a la mare. A pesar de ser conscients de la manipulació que contenia el missatge, la seva veritat indiscutible ens va obligar a deixar de renyar la Tina, i jo fins i tot vaig decidir perdonar la seva duresa. La meva cosina gran ens feia llàstima a tots, i així és com la mare va calmar-se, va tallar darrel lenfilall de recriminacions que fins feia només uns segons amollava la seva boca i, canviant el to, sens va adreçar a totes dues:
Mireu, nenes, aquí només tenim una habitació, i massa bé ens ha anat de poder ficar-hi un segon llit. Aquesta és la realitat, i com lhi feu front ja és cosa vostra: a nosaltres deixeu-nos estar, que ja sou grandetes abans de donar-nos lesquena, dirigint-se només a la Tina i mirant-la directament als ulls, la mare va afegir: Com bé has dit, Tina, hi ha coses al món que ens fan patir molt, però compartir habitació amb la teva cosina petita no sembla que es pugui considerar una daquestes coses, no hi estàs dacord?
La mare no va esperar que la Tina respongués. Va abandonar lhabitació, va tancar la porta en sortir de la cambra i ens va deixar totes soles, en silenci, incòmodes. La Tina, al cap duns segons de no dir res, va iniciar el mateix recorregut cap a la porta. Abans de tancar-la, però, amb el cos a laltre costat del llindar, va girar-se cap a mi i va xiuxiuejar:
A partir dara, tanomenaré Nosa.
II
L«efecte 2000» generava moltes expectatives arreu del món, però jo només puc recordar aquell any per dues raons molt concretes. La primera: lany 2000 fou testimoni duns primers grans a la meva cara que resultaren ser el pròleg de lacne ferotge que, des daleshores i fins al cap de quasi tres anys, embrutaria tota la superfície del meu rostre, que un dia havia estat blanca i llisa; latribut físic del qual estava més orgullosa fins que la maleïda adolescència men va privar. La segona: aquell any tan rotund, que provocava vertigen, emoció, incertesa i il·lusió en els altres, a mi em va dur els primers espasmes musculars, les taquicàrdies, els alens i els desconhorts que la tradició literària sol associar al sentiment amorós.
Vaig enfadar-me molt amb el món perquè va fer coincidir el primer enamorament amb la meva època de més poca autoestima. La minsa alçada, els canvis que es resistien a tenir lloc al meu cos massa prim, limperceptible creixement dels pits, foren només algunes de les batalles amb què vaig haver de conviure mentre el meu cap divagava i sentretenia a imaginar històries romàntiques i desenllaços apassionats. I lobjecte de tots aquests pensaments, el protagonista idealitzat de les meves fantasies, era el fill petit del veí que acabava de mudar-se al costat de casa nostra: el jove Miquel Montsó.
Els Montsó pare, fill gran i fill petit arribaren al nostre poble a començaments de tardor. La casa que estava tocant a la nostra estava a la venda des que la seva anterior propietària, la senyora Feliu, havia marxat a una residència per, com li agradava dir a ella, «gaudir dels meus darrers anys de vida no fent altra cosa que jugar al parxís, fer migdiades i contar acudits a desconeguts». Els Montsó degueren comprar-la a bon preu, ja que la casa era força vella i li faltava una mica de mà dobra per tornar a ser habitable.
El jardí de la casa, que la senyora Feliu havia deixat morir des del funeral del seu home «Si el Pep ha mort, penso que ja no importa gaire que es mori també aquest coi dherba que mai ha servit per res més que per donar feina», solia dir la Feliu, estava totalment sec, sense vida, i qualsevol expert hauria estat dacord que posar rajoles per tot arreu hauria estat molt més convenient que intentar fer reviscolar aquell parany dherbes seques. Els Montsó, però, sescarrassaren de valent a tornar a tenyir de verd aquell terreny del qual els colors ocre i marró semblaven haver-se apropiat.
Els Montsó, a simple vista, no encaixaven del tot en la idiosincràsia senzilla i ordinària de la nostra localitat. Els meus veïns i veïnes eren persones sense res fora del comú: cordials, amb feines normals i corrents; homes i dones que treballaven de dilluns a divendres, que els dissabtes anaven a sopar a lúnic restaurant del poble i que desfilaven pel mercat dels diumenges acompanyats de tota la família i amb una roba més elegant que la que duien entre setmana però menys vistosa que la que lluïen, orgullosos, a les bodes, als batejos i a les comunions, o bé els dies de Nadal i de Pasqua. Lestil de vida i de feina dels homes Montsó sapartava daquesta tendència, i potser per això van cridar latenció de tot el poble quan arribaren amb una furgoneta gran i blanca, força vella però sòlida, carregada de maletes, mobles i objectes estrambòtics que més tard arribaria a veure col·locats de manera caòtica a linterior de la seva llar.
El Marc Montsó, el pare, era un home alt, de complexió robusta, que fregava els cinquanta anys. Tenia els cabells dun gris fosc i irregular, i els duia recollits en una cua baixa que es movia de manera pendular i tocava lesquena del Marc quan caminava. Ja fos hivern o estiu, tardor o primavera, el Marc no duia cap altres sabates que no fossin vambes; anava alternant models de diferents colors i estampats sense parar cap esment en si combinaven o no amb la resta de roba que duia posada.
La seva veu era greu, però lexpressió era bondadosa i riolera; tant que, el dia que vaig saber que era vidu, em vaig quedar confosa: per alguna raó, donava per fet que, quan perdies la teva parella, la tristesa profunda, insondable que tenvaïa et revestia el cor i hi creava una dolorosa crostera que et fiblava cada vegada que experimentaves un sentiment o emoció. Per a mi, infantil i ignorant com era amb relació a tots aquests afers, la pèrdua dun ésser estimat havia dinfligir-te un pesar incurable, un dolor gairebé físic, com si es tractés dun hematoma blavós que no arriba a desaparèixer i que roman susceptible fins i tot, o sobretot, a les carícies. El Marc Montsó, però, que havia perdut la seva dona deu anys enrere, semblava qualsevol cosa excepte un home turmentat o deprimit. Potser deu anys era força temps, al cap i a la fi.
El Marc treballava des de casa, i amb el temps ens arribaríem a acostumar a veurel assegut a la taula senzilla i metàl·lica, de color blanc, que havia situat a la part dreta de la seva porxada. Quan els joves partíem cap a lescola, el Marc ens saludava amb una mà mentre laltra quedava sobre el teclat. Quan un dia la Tina i jo li vam demanar al Miquel, el fill petit, a què es dedicava el seu progenitor, ell ens va donar una resposta que ens va deixar desconcertades:
El meu pare es dedica a fer veure que fa feina va dir, i, conscient segurament que aquella afirmació seva deixava massa interrogants, va afegir: La meva àvia es va morir fa tres anys i, des daleshores, ja no ens hem de preocupar pels diners. Abans el pare impartia classes particulars de repàs. Ara li agrada dir que és escriptor.
El Miquel Montsó sassemblava al seu pare físicament, però sels veia força diferents en la manera de ser. El Miquel era també alt i fort, tant com probablement ho havia estat el Marc quan era més jove. Tenia setze anys, cabells arrissats i foscos, pell morena, i anava a la mateixa classe que la Tina; ell, però, treia notables i fins i tot algun excel·lent, mentre que la Tina era un desastre i els meus pares ja no sabien quin xantatge fer-li per tal que estudiés. Els professors eren pacients, volien tenir en compte la seva situació, però els suspensos eren suspensos i, tal i com ells mateixos explicaven, no podien fer excepcions.