Com que els habitants daquesta gran secció del triangle no han resolt mai un problema de manera independent, com que sempre els han conduit en el carro de la Humanitat líders disposats al sacrifici, sempre superiors a la massa, no saben res de lesforç, que sempre han contemplat a gran distància. Per això simaginen que tirar endavant és molt fàcil i creuen en receptes indiscutibles i en remeis infal·libles.
La secció que hem descrit atreu cegament la secció inferior següent, tot i que aquesta darrera saferra a la seva vella posició i es resisteix amb por de caure en allò que desconeix o que lenganyin.
Els espais superiors del triangle no només són també cegament ateus, sinó que fonamenten el seu ateisme amb frases alienes (per exemple, la de Virchow, indigna dun científic: «He dissecat molts cadàvers i no hi he trobat mai una anima»). En general, políticament són republicans, coneixen diversos usos parlamentaris, llegeixen els articles polítics de fons dels diaris. Econòmicament són socialistes de diversos matisos i fonamenten les seves «conviccions» amb moltes cites (des de lEmma de Schweitzer fins a la llei «de ferro» de Lassalle i El capital de Marx).
A les seccions superiors no hi manquen altres rúbriques que faltaven en les que he descrit fins ara: la ciència i lart, a les quals pertanyen també la literatura i la música.
Científicament, aquesta gent és positivista i només accepta allò que es pot pesar i mesurar. Per a ells, tota la resta és el mateix disbarat nociu que ahir van ser, segons ells, les teories que avui estan «demostrades».
Pel que fa a lart, són naturalistes que accepten i valoren fins a un cert límit, marcat pels altres i, per això mateix, digne del més gran respecte, la personalitat, la individualitat i el temperament de lartista.
Tanmateix, malgrat lordre aparent, la seguretat i els principis infal·libles, en aquestes seccions superiors hi habita una por latent, una confusió, un dubte i una inseguretat similars als que poden experimentar els passatgers dun transatlàntic gran i segur quan la terra desapareix de lhoritzó: a alta mar sacumulen els núvols negres i el vent tenebrós engreixa laigua de les negres muntanyes. Això es deu a la seva formació intel·lectual. Saben que el científic, el polític i lartista que avui venerem ahir no era cap altra cosa que un ambiciós, un xarlatà i un trampós objecte de totes les burles i indigne de qualsevol mena de consideració.
A mesura que pugem dins del triangle espiritual, els límits daquesta por i daquesta inseguretat es fan cada cop més obvis. En primer lloc, aquí i allà existeixen ulls que saben veure, caps que són capaços de pensar i de reflexionar. I els que nestan dotats es qüestionen les coses: per exemple, si la veritat dabans dahir va quedar esborrada per la dahir, i aquesta per la davui, no és possible que també el que tenim per cert avui sigui enderrocat demà? I els més valents responen: «Si, és possible».
En segon lloc, hi ha ulls que saben veure el que la ciència actual «encara no ha explicat». Aquests es pregunten si la ciència arribarà mai a resoldre els enigmes seguint el camí que porta, des de fa tant de temps. I, si hi arriba, ens en podríem refiar, de les seves respostes?
En aquestes seccions del triangle també shi troben els savis professionals que recorden com, en el seu dia, es van rebre a les Acadèmies les teories que avui en dia són tingudes per indiscutibles i acceptades. També hi ha experts en art que escriuen llibres elogiosos i profunds sobre lart que ahir era considerat absurd. Amb aquests llibres aixequen les barreres per sobre de les quals lart ja ha saltat, i nerigeixen de noves que, segons els suposats experts, seran fixes i vàlides per sempre. Amb aquesta voluntat no entenen que els murs no es construeixen al davant de lart, sinó al seu darrere. Si se nadonen, demà escriuran llibres nous i traslladaran ràpidament aquestes barreres una mica més enllà. Fins que no sadonin que el principi extern de lart no té cap validesa, només per al passat però mai per al futur, i que la seva activitat no patirà mai cap canvi. No existeix una teoria daquest principi per al camí futur que es trobi en el regne del que no és material. No es pot cristal·litzar allò que encara no existeix materialment. Lesperit que ens condueix al regne del demà només es reconeix mitjançant la intuïció (la qual es deu, al seu torn, a la intuïció de lartista). La teoria és la llum que il·lumina les normes cristal·litzades de lahir i de tot el que va venir abans (ja en parlarem en el capítol «Teories»).
Si continuem pujant-hi, ens trobarem una confusió encara més gran, com en una ciutat construïda amb fermesa segons les regles materials i arquitectòniques que, de sobte, es veiés sotmesa a un terratrèmol de força incommensurable. En realitat, els seus habitants ocupen una ciutat espiritual, on hi actuen de cop i volta forces amb les quals els arquitectes i els matemàtics espirituals no hi comptaven. Una part del mur gruixut cau a terra com si fos un joc de cartes. Una torre, que es dreçava fins al cel, gegantina, bastida al damunt de molts pilars espirituals, delicats però «immortals», ja és a terra, també en ruïnes. El vell cementiri oblidat sestremeix. Velles tombes oblidades sobren i els esperits que hi reposen, també oblidats, en surten. El sol, construït amb tant dart, exhibeix taques i senfosqueix. On són les reserves per a la lluita contra les tenebres?
En aquesta ciutat també hi viuen éssers sords, enlluernats per una saviesa que els és aliena, que no sadonen de la caiguda. Són cecs perquè és la saviesa daltres la que els ha encegat, la dels que diuen: «El nostre sol fa cada cop més llum, ben aviat veurem com marxen les darreres taques». Però també arribarà el moment en què els cecs hi vegin i els sords hi sentin.
Més amunt encara ja no existeix la por. Allà hi ha una tasca en marxa que sacseja intrèpidament els pilars que han construït els homes. Allà hi trobem els savis professionals que analitzen un cop i un altre la matèria, que no els fa por cap pregunta i que, finalment, posaran en qüestió la matèria mateixa sobre la qual ahir tot hi descansava i sobre la qual shi erigia tot lunivers. La teoria dels electrons, és a dir, de lelectricitat en moviment, que ha de substituir completament la matèria, disposa actualment de constructors arriscats que ultrapassen per tot arreu els límits de la prudència i sucumbeixen en la conquesta de la nova fortalesa de la ciència. Com soldats que sobliden de si mateixos i se sacrifiquen pels altres, llancen un atac desesperat contra una fortalesa obstinada. Però «no hi ha cap fortalesa que no es pugui conquerir». Daltra banda, els descobriments que la ciència dahir solia rebre amb la paraula «xerrameca» augmenten, o potser ens narriben cada cop més notícies. Fins i tot els mitjans, en gran mesura esclaus servils de lèxit i de la massa, que només comercien amb «el que sigui», es veuen obligats de vegades a reduir o a evitar el to irònic de les seves informacions sobre els suposats «miracles». Diversos científics, entre els quals es troben els materialistes purs, dediquen els seus esforços a lanàlisi científica de fenòmens enigmàtics que no poden negar i ni silenciar.7
Finalment, també creix el nombre de persones que no tenen fe en els mètodes de la ciència materialista aplicats a la «no matèria», o a la matèria que no és assequible als nostres sentits. Així com lart cerca ajuda entre els primitius, aquestes persones miren cap a temps i mètodes gairebé oblidats, però que encara romanen vius entre pobles que solem compadir i menysprear des de la suposada alçada dels nostres coneixements.