Aquesta exposició esquemàtica no esgota la imatge global de la vida espiritual. Entre altres coses, no exhibeix un dels seus aspectes més negatius, una gran taca morta i negra. Perquè el que passa moltes vegades amb laliment espiritual és que es converteix en el pa daquells que ja habiten en una secció superior. Per a ells, el pa es transforma en verí: en dosis petites, actua de manera tal que lànima baixa progressivament duna secció superior a una altra dinferior. Mentre que si es consumeix en quantitats més elevades, el verí provoca una caiguda, i lànima sestavella en seccions cada cop més baixes. En una de les seves novel·les, Sienkiewicz compara la vida espiritual amb la natació: aquell que no treballa incansablement ni lluita sense treva contra el naufragi, acabarà per enfonsar-se sense remei. Els dots dun home, el seu «talent» (en el sentit evangèlic del terme), es converteixen en una maledicció, i no només per a lartista que posseeix aquest talent, sinó per a tots aquells que tasten el pa verinós.
Lartista empra la seva força, llavors, per satisfer les necessitats baixes; duna manera aparentment artística, presenta un contingut impur, atrau cap a ell mateix els elements dèbils, els barreja constantment amb daltres de dolents, enganya els altres homes i els ajuda a enganyar-se a si mateixos, convencent-los que tenen set espiritual i que apagaran aquesta set en una font pura. Aquestes obres no impulsen el moviment cap amunt, sinó que el frenen, dificulten lavenç dels element progressius i escampen la pesta al voltant seu.
Els períodes durant els quals lart no té un representat a la seva alçada, en què hi falta laliment espiritual transfigurat, són períodes de decadència en el món espiritual. Les ànimes cauen constantment, de seccions superiors cap a les de sota, i tot el triangle sembla estar suspès en laire. Es mou cap a baix, i cap enrere. Són temps muts i cecs, en què els éssers humans valoren per damunt de tot lèxit extern, es preocupen només dels bens materials i celebren com una gran proesa el progrés tècnic que només li serveix i només li pot servir al cos. Les forces purament espirituals són subestimades en el millors dels casos, o simplement es passen per alt i sobliden.
Els visionaris aïllats i voraços són ridiculitzats o considerats anormals. Les escasses ànimes que no senfonsen en el somni i que senten un desig obscur de vida espiritual, de saber i de progrés, es lamenten desolades enmig del cor groller del materialisme. La nit espiritual es tanca i es fa més fosca. Les tenebres grises cauen sobre las ànimes atemorides, i els éssers superiors, debilitats i assetjats pel dubte i per la por, de vegades prefereixen lenfosquiment progressiu a la caiguda sobtada i violenta en la més foscor absoluta.
Lart, que sol viure humiliat en aquestes èpoques, és utilitzat exclusivament per a finalitats materials. I busca el seu contingut en la «matèria dura», ja que no coneix lexquisida. Els objectes, la reproducció dels quals es creu que es el seu únic objectiu, romanen immutables. El «què» de lart desapareix eo ipso. I lúnica pregunta que interessa és la de «com» es representa un determinat objecte en relació amb lartista. Així, lart perd la seva ànima.
Lart continua pel camí del «com», sespecialitza i només és comprensible per als mateixos artistes, que comencen a queixar-se de la indiferència de lespectador cap a les seves obres. Com que en aquestes èpoques a lartista no li cal dir gaire, i sobresurt i excel·leix amb un mínim de «diferència», apreciada per determinats cercles de mecenes i de coneixedors (cosa que pot comportar grans beneficis materials!), un gran nombre de persones hàbils i dotades superficialment es llencen sobre aquest art que es conquereix aparentment amb tanta facilitat. A cada «centre cultural» hi viuen milers i milers daquests artistes, la majoria dels quals només cerca una nova manera de crear milions dobres dart sense entusiasme, amb el cor fred i lànima dormida.
La competència és duríssima. La cursa cap a lèxit porta a una recerca cada cop més externa. Petits grups que han destacat per casualitat enmig del caos dartistes i dobres senroquen en les seves posicions ja conquerides. El públic, que sha quedat enrere, abandonat, mira sense entendre, perd linterès per un art daquesta mena i li gira lesquena sense cap recança.
Però, malgrat la ceguesa, malgrat el caos i malgrat aquesta cursa desaforada, el triangle espiritual es mou de debò; lentament però amb seguretat i amb una força indòmita, cap endavant i cap amunt.
Moisès, invisible, baixa de la muntanya i veu els seus ballant i adorant el vedell dor. Però, malgrat això, els porta una nova saviesa als homes.
Lartista és el primer que sent les seves paraules, imperceptibles per a la massa, i que segueix la seva crida. Al principi, de manera inconscient, sense adonar-sen. I en la mateixa pregunta del «com», ja hi trobem amagat linici de la seva curació. Malgrat que aquest «com» no doni fruits, en la mateixa «diferència» (allò que avui encara anomenen «personalitat») shi troba la possibilitat de no veure només allò purament dur i material en lobjecte artístic, sinó també allò menys corpori de lobjecte, que durant el període realista es va intentar reproduir «tal com és», «sense fantasies».6
Si, a més, aquest «com» captura lemoció anímica de lartista i és capaç dirradiar la seva experiència més subtil, lart inicia el camí en el qual més endavant trobarà indefectiblement el seu «què» perdut, que constituirà laliment espiritual del desvetllament que ara comença. Aquest «què» ja no serà el «què» material i objectiu del període superat, sinó un contingut artístic, lànima de lart, sense la qual el seu cos (el «com») no pot portar una vida completa i sana, igual que li passa a un individu o a un poble.
Aquest «què» és el contingut que només lart pot tenir, i que únicament lart pot expressar amb claredat amb els mitjans que li són exclusivament propis.
3. El canvi de rumb espiritual
El triangle espiritual es belluga lentament, avança i seleva. Actualment, una de les seccions més amples, a la part inferior del triangle, rep les primeres consignes del «credo» materialista. Des del punt de vista religiós, els seus components admeten diversos noms: protestants, catòlics, jueus, etc. En realitat són ateus, com reconeixen obertament els més audaços o els més limitats. El «cel» és buit. «Déu és mort». Políticament parlant, són partidaris de la representació popular o republicans. La por, la repugnància i lodi que es van sentir en el passat per aquestes opinions polítiques ara shan girat cap a lanarquia, que desconeixen i de la qual només nentenen el seu nom terrible. Econòmicament, són socialistes. Esmolen lespasa de la injustícia per tallar-li el cap a lhidra capitalista dun cop mortal i definitiu.
Com que els habitants daquesta gran secció del triangle no han resolt mai un problema de manera independent, com que sempre els han conduit en el carro de la Humanitat líders disposats al sacrifici, sempre superiors a la massa, no saben res de lesforç, que sempre han contemplat a gran distància. Per això simaginen que tirar endavant és molt fàcil i creuen en receptes indiscutibles i en remeis infal·libles.