Un edifici gran, molt gran, petit o de mida mitjana, dividit en diverses sales. Les parets són plenes de pintures petites, grans, mitjanes. De vegades, milers de teles reprodueixen, mitjançant el color, trossos de «natura»: animals entre llums i ombres, bevent aigua, al costat d laigua, ajaguts a lherba. Al seu costat, una crucifixió, feta per un artista que no creu en Crist. Flors, figures assegudes, caminant, dempeus, de vegades despullades, moltes dones despullades (algunes vistes des del darrere); pomes i safates de plata, el retrat del Conseller N; el crepuscle, una dama vestida de rosa, ànecs que volen, el retrat de la baronessa X; oques al vol; dama de blanc; vedelles a lombra amb una taca de sol groga, retrat de lexcelentíssim senyor Y; dama de verd. Totes aquestes dades apareixen impreses en un llibre; els noms dels artistes i els noms dels quadres. Les persones porten els llibrets a la mà, i van dun quadre a laltre, els miren i en llegeixen els noms. Després sen van, tan rics o tan pobres com quan van entrar, i immediatament ho obliden tot, dedicats als seus interessos immediats, que no tenen res a veure amb lart. Per què han vingut a veurels? Cada quadre conté, misteriosament, tota una vida, una vida amb molts patiments, dubtes, hores dentusiasme i de llum.
Cap a on es dirigeix aquesta vida? Fins a on clama lànima de lartista, si també en va participar, de la seva creació? Què afirma? «Enviar llum a les profunditats del cor humà és la missió de lartista», diu Schumann. «El pintor és un home que ho sap pintar i dibuixar tot», diu Tolstoi.
Daquestes dues definicions de lactivitat de lartista triarem la segona, si pensem en lexposició que hem descrit anteriorment: amb més o menys habilitat, virtuosisme i energia, apareixen sobre la tela objectes relacionats entre si per mitjà duna «pintura» més tosca o més fina. Lharmonització del tot sobre la tela és el camí que porta a lobra dart. Que serà contemplada per un esperit indiferent, amb ulls freds. Els experts admiren la «factura» (tal com sadmira, potser, un equilibrista), assaboreixen la «pintura» (igual que sassaboreix una empanada).
Les ànimes que tenen gana sen van amb la mateixa gana.
La gran massa passeja per les sales i troba les pintures «boniques» o «grandioses». Lésser humà que podria dir-li quelcom a laltre no ha dit res, i el que podia sentir no ha sentit res.
Daquest estat de lart sen diu lart pour lart.
La destrucció dels sons interns, que són la vida dels colors, la dispersió de les forces de lartista en el buit, és «lart per lart».
A través de la seva habilitat, la seva força inventiva i emotiva, lartista busca una compensació material. La satisfacció de la seva ambició i de la seva cobdícia es converteix en el seu objectiu. En comptes del treball profund i solidari dels artistes, sorgeix la lluita per aquests béns materials. Tots es queixen de la competència excessiva i de la producció excessiva. Odi, partidisme, camarilles, gelosia, intrigues, són la conseqüència daquest art materialista despullat de sentit.2
Lespectador sallunya tranquil·lament de lartista, que no veu la finalitat de la seva vida en un art sense objectius, sinó que persegueix objectius més alts.
«Comprendre» és formar i atreure lespectador cap al punt de vista de lartista. Abans hem dit que lart és fill del seu temps. Aquesta mena dart només pot repetir artísticament allò que ja satura clarament latmosfera del seu moment. Aquest art, el que no conté cap potència de futur, que és només un fill del temps i que no creixerà mai fins a engendrar res del futur, és un art castrat. Té poca duració i es mor moralment en el mateix moment en què desapareix latmosfera que lha creat.
Laltre art, el que sí que és capaç devolucionar, que es basa també en un període espiritual però que no només nés un eco i un mirall, sinó que posseeix una força profètica i vivificadora, pot actuar àmpliament i profunda.
La vida espiritual a la qual també pertany lart, i de la qual lart nés un dels seus agents més poderosos, és un moviment complex però determinat, traduïble en termes senzills, que condueix cap endavant i cap amunt. És el moviment del coneixement. Pot adoptar diverses formes, però en el fons conserva sempre el mateix sentit interior, la mateixa finalitat.
Les raons per les quals qualsevol moviment progressiu i ascendent sha de fer amb «la suor del nostre front», mitjançant patiments, mals moments i dolors, són obscures. Quan sha assolit una etapa i sha apartat més duna pedra del camí, una perversa mà invisible llença sobre aquest camí nous blocs de pedra que semblen colgar-lo i esborrar-lo completament.
Aleshores, sorgeix inevitablement un home igual a nosaltres en tot, però que porta dins seu una força «visionària» i misteriosa. Observa i ensenya. De vegades, voldria alliberar-se daquest do superior que sol convertir-se en una pesada creu, però no pot. Acompanyat sempre de burles i dodi, sarrossega cap endavant i cap amunt, i tiba del carro pesat i obstinat de la Humanitat que no sentrebanca amb cap pedra.
Sovint, quan a la terra ja no hi queda res del seu jo físic, es fan servir tots els mitjans del món per reproduir-lo en marbre, en ferro, en bronze o en pedra. Com si importés alguna cosa el cos daquests servidors de lesperit humà, uns màrtirs quasi divins que van menysprear el que és físic i es van dedicar només a servir el que és espiritual. El recurs del marbre demostra que una gran quantitat déssers ha assolit per fi la posició que en el seu dia va ocupar lhomenatjat.
2. El moviment
La vida espiritual, representada esquemàticament, és un gran triangle agut dividit en seccions desiguals. La menor i més aguda apunta cap amunt. I, com més es baixa, més amples són les puntes, i més grans, voluminoses i altes són les seccions del triangle.
El triangle es belluga lentament, gairebé de manera imperceptible, cap endavant i cap endarrere: on «avui» hi ha el vèrtex més elevat, «demà»3 hi haurà la secció següent. És a dir, allò que avui és comprensible per al vèrtex més elevat i resulta un estirabot incomprensible per a la resta del triangle, demà serà un contingut raonable i amb sentit en la vida de la segona secció.
De vegades, a lextrem del vèrtex més elevat hi trobem un ésser humà sol. La seva contemplació joiosa és igual a la seva tristesa interior incommensurable. Aquells que hi són més propers no lentenen; indignats, el qualifiquen de farsant o de boig. Així és com va viure Beethoven tota la seva vida, sent objecte de burles i ben sol al cim.4 Quants anys van caldre perquè una secció més ampla del triangle arribés fins a la posició que només ell va ocupar en el passat? I, malgrat tots els monuments, nhi han arribat veritablement tants, a aquell cimadal?5
En totes les seccions del nostre triangle imaginari hi ha artistes. Tots els que hi veuen més enllà dels límits de la seva secció són profetes per als seus entorns, i ajuden a què es mogui el vehicle obstinat. Si, per contra, no posseeixen la visió necessària i aguda, o bé la fan servir per a finalitats més baixes, o hi renuncien, els seus companys de secció lentendran i lelogiaran. Com més gran és aquesta secció, i com més baix el seu nivell, més gran serà la massa que entendrà el discurs de lartista. Naturalment, cada secció té, conscientment o no (aquest és el cas, la majoria de les vegades), ganes daliment espiritual. I aquest aliment el reben dels seus artistes: demà, els de la secció següent del triangle pararan les mans cap al que no va ser entès en aquella secció inferior.